Una de las primeras decisiones de Àlex Rigola como director del Lliure fue disolver la Orquestra del Lliure, una orquesta de cámara dirigida por Josep Pons, dedicada a la música del siglo XX. La labor de estos músicos en su momento fue encomiable y su actitud enormemente abierta para lo que se acostumbraba entre el gremio clasicorro. Pero Rigola dijo entonces algo así como que el Lliure debía apostar por dedicar todos sus recursos al teatro, no a un grupo de músicos. Ahora Carles Santos, el premio nacional de música 2008, es el residente del Lliure y toca con Barcelona 216, grupo residente en el Auditori. Y estrena un concierto para piano y orquesta con él como compositor y solista, estrella absoluta. Como en el siglo XIX. En el Radicals Lliure. Dice que ya le tocaba. Dicen que Santos cree que «las mismas personas escuchando lo mismo en el Lliure reaccionan de manera diferente si se encuentran en el Auditorio, al igual que los músicos«. Está claro. Santos ha conseguido rodearse de un halo de prestigio. Haga lo que haga el Teatre Lliure le aplaude.
Carles Santos, Cesc Gelabert, Mal Pelo, Agustí Fernández … Como dijo John Cage cuando se piraba de un concierto del entrañable Llorenç Barber: «Esto es Wagner». Tanta unanimidad asusta.
R., tots al mateix sac? De què serveix, generalitzar, sinó és per rebaixar el discurs? També hi ha gran unanimitat amb la vàlua del treball de John Cage: això no t’espanta? T’espanta la unanimitat o no et plau l’artista? Parlem de gustos, de qualitat, o modes? Discutim-ne els perquès, cas per cas: no té res a veure la retrospectiva de Mal Pelo amb l’obra de l’Agustí Fernández (que tampoc acabo d’entendre perquè l’has posat, a la llista; l’Agustí, que mai ha estat un artista de masses i que té una de les trajectòries més coherents). Dius que «Santos ha conseguido rodearse de una aura de prestigio. Haga lo que haga el Lliure lo aplaude». Fa la sensació que parles d’una aureola immerescuda, falsa, de hype. I vaja, si hi ha algú que s’ho ha currat com ningú i ha fet les mil i de mil maneres ha explorat el món conceptual, artístic i musical, aquest és el Santos… No acabo d’entendre ben bé el teu exabrupte, R.: no s’ho mereix, estar on està? No t’agrada que sigui aplaudit? Si és així, explica’m el perquè, si us plau, perquè no ho pillo. Si fas crítica de l’starsystem, hem de distingir entre uns i els altres, alguns són de fum i viuen de rentes –i em sembla molt bé que siguin «denunciats» o «atacats»– però d’altres no…
Martí, primer de tot gràcies pel teu comentari i per posar-me al meu lloc, és possible que m’ho tingui merescut per ficar-me en camises d’onze vares.
Per pams. M’espanta una mica la unanimitat, ja sigui amb Santos o Cage. Algun cop he sentit dir que el pitjor de John Cage són els seus seguidors. És una frase que crec que es pot aplicar en molts altres casos.
Si em plau o no l’artista té poca importància. El meu gust personal no sé si aporta res, per això intento deixar-lo de banda. Ho intento, però no és fàcil, segur que se’m cola per totes bandes.
Pel que jo sé crec que Santos es mereix estar on està i més. Crec que per la seva trajectòria segurament encara es mereix molt més.
Sóc un pobre peó ignorant en el trist joc de la vida, m’agradaria haver gaudit de la trajectòria del Santos però no l’he pogut seguir fins fa pocs anys. En aquests pocs anys he vist un parell de peces escèniques i un parell de concerts, els dos al Lliure. De les peces escèniques em vaig quedar impresionat i meravellat per la seva intervenció a la Nit Salvatge del LP’07. Meravellat absolutament (http://www.fuga.es/2007/05/04/el-arte-de-destrozar-pianos/).
Però les meves notes reflecteixen el meu estupor per la reacció que causa l’estrena d’aquest concert per a piano i orquestra. Crec que si aquesta obra l’hagués signada amb seudònim i l’hagués estrenada amb l’OBC a l’Auditori (que és on s’estrenen aquest tipus de composicions) i el públic hagués anat a escoltar-lo allà sense saber que es tractava d’en Santos, la reacció no s’assemblaria en res. Si el que ha fet el Santos és un ready-made, doncs mira, encara. Però és que em sembla que no va per aquí i, si va per aquí, el públic no sembla que s’hagi enterat.
El tipus de llenguatge que utilitza, l’actitud creativa i de posada d’escena del Santos i la reacció del públic d’aquest concert m’han recordat als noms que esmento, en diverses intervencions al Lliure. Citant la frase del Cage, «esto es Wagner», no pretenc jutjar la trajectòria de ningú i tampoc la de l’Agustí Fernández, però és que el vaig veure al Lliure amb el Poveda i el Corchero i em va passar el mateix que amb el Santos. He sentit parlar meravelles del duo Corchero-Fernández, meravelles. Jo m’ho he perdut per arribar tard i, quan arribo, els veig a la sala gran del Lliure, amb el Poveda, fent «Wagner», i no reconec res del que m’havien parlat però tothom està encantadíssim i el Lliure sencer sembla que es vingui a baix. El link venia per aquí. Per això el comentari de Cage quan va marxar del concert del Barber.
Barber és un altre personatge que, per trajectòria, em recorda el Santos. Ell mateix em va explicar l’anècdota del Cage i no l’hi tenia gens en compte, cadascú és com és i percep les coses de determinada manera, en funció de molts factors. Entre d’altres coses Cage era novaiorquès i Barber, valencià, com en Santos. En Barber també es mereix molt més reconeixement del que té, però no crec que li fem cap favor si, a partir d’ara, només tenim en compte l’extraordinària trajectòria anterior i mai més tornem a mirar-lo com si fos un jovenet que està començant, com en Santos devia veure al Nao Albet el diumenge al matí des de la grada de l’Espai Lliure.
Martí, no pretenia fer un exabrupte ni atacar ningú, encara que una cosa és el que un pretén i una altra cosa el que fa. Tampoc pretenia atacar Wagner, que és un compositor que disfruto molt. Però Wagner, des del punt de vista de Cage (que és qui fa el comentari) és un tipus de creador paradigmàtic d’una manera decimonònica d’enfrontar-se amb la creació artística i la relació amb el públic. D’aquí el comentari.
Rubén, molt bé. Molt bé l’explicació dels mecanismes del teu discurs. El post, solet, patinava –és el que passa amb l’escriptura, que se’ns escapa dels dits– cap a una altra direcció que no crec que fos la que tu volies. Ara t’entenc i, de fet, fins i tot estic d’acord amb el que dius. La virtut del teu post patinaire és que tot relliscant, ha creat un espai de confrontació-obertura, i això sempre mola, perquè de les pica-baralles –de les divergències– amb un esforç bilateral per convèncer o ser entès –no els insults a crits d’antena 3–, de l’esforç per esmolar el propi discurs sempre se n’aprenen coses. De les birres por ahí, també. Potser fou això…
Ah, no me n’he enrecordat de comentar-t’ho: la frase «Sóc un pobre peó ignorant en el trist joc de la vida», al·lucinant. Dickens Ramos? Impersonator dels jugadors de l’Espanyol? Apa va!! Del màxim que et pots queixar és de ser tan despentinat com jo. 😛
Aquesta polèmica m’alegra, Martí. El post el vaig escriure en 10 minuts, el comentari potser m’ha portat una hora. Està bé que l’interés es desplaci cap als comentaris.
La frase no és meva però me l’he fet meva perquè l’utilitzo sovint. Se’m va quedar marcada als 20 anys o així. És d’una peli que em van fer veure uns amics meus de l’equip de rugby de Santa Coloma, aficionats als jocs de rol, i per la que no donava un duro però que em va impressionar. No me’n recordava del nom però, com que m’ho preguntaves, l’he estat buscant al web del festival de Sitges, recorrent les edicions dels anys 90, a veure si em sonava algun nom, i l’he trobada. «El ejército de las tinieblas» (1993, Sam Raimi): http://es.wikipedia.org/wiki/Army_of_Darkness.
Haurem de fer més birres. I comentaris.
Joder, pues si la unanimidad con el Santos te espeluzna, debes andar de puntillas y con linterna desde lo del Barça. Vergonzante espectáculo de aburrimiento único.
O de yo qué sé, pero preocupado, ando…
Alberto, para mí este Barça es un equipo de grandes jugadores artistas coreógrafos, soy un admirador y lo disfruto muchísimo. Pero las celebraciones que se montan después me ponen los pelos de punta, sí.