Aquest mes està sent molt intens, tota Barcelona en va plena de programació. A la Caldera seguim amb la tercera edició de Coprografies, una línia de programació centrada en les escriptures corporals i narratives de la presència, la capacitat del cos per articular un discurs sensible, on el cos és text i el pensament és acció.
A l’octubre vam estrenar amb Bach, una experiència de transmissió en què Maria Muñoz i Federica Porello van compartir, transmetre i explicar el procés de transmissió d’aquesta emblemàtica peça de Mal Pelo. També vam projectar Dancismo de Paz Rojo aprofitant la presència de l’artista dins del Sporá Programa, un vídeo-assaig que qüestiona la coreografia quant a dispositiu de moviment dels cossos per a la mirada neoliberal i el poder global.
Aquesta setmana seguim amb la tercera proposta amb l’estrena d’Atlantis2018 de Diana Gadish, aquest dijous 22 i divendres 23 de novembre, a les 20.30h. Aquest projecte ha estat en residència la Caldera l’any passat i ha participat del Brut Nature del 2017. Atlantis2018 forma part d’un procés de recerca on qüestions com la mort, la idea de pertinença a un clan, la relació amb la llengua, la identitat lligada a un territori i a la relació amb la terra són abordades des del cos i les memòries que conté.
El principal eix del treball és la memòria corporal, sobretot en relació al/s territori/s. Com a memòria corporal s’entén no només la memòria personal, sinó també tota la memòria heretada i memòria compartida (col·lectiva). És una proposta d’immersió a la memòria de cos, arribant a profunditats on ficció i realitat ja no són discernibles. És justament la memòria viva i presentada en viu, el que fa que la re-actualització sigui una condició intrínseca del procés de treball.
Tot i que la recerca i la pràctica han sigut compartides amb diferents persones, la constel·lació de cossos presents aquests dies a La Caldera està formada per Esther Freixa, Diana Gadish i Amaranta Velarde.
Aquest mateix cap de setmana enllaçem amb Ante desde entre hacia sobre durante versus ESCORZO [una transmisión] de Bea Fernández amb Marina Colomina, dissabte 24 de novembre, a les 20.30h i diumenge 25, a les 19h.
Els canvis generacionals i la forta absència de transmissió de l’experiència fan que cada vegada es donin menys diàlegs entre artistes de diferents generacions. Aquest és un dels motors d’aquesta recerca-transmissió de Bea Fernández en col·laboració amb Marina Colomina, que pretén reunir dues mirades artístiques i coreogràfiques intergeneracionals i revifar les experiències des de l’acció.
La idea de reconstrucció i transmissió de la coreografia Escorzo (2003) no implica necessàriament una reposició fidel de la peça original, d’aquesta manera correria el risc de mitificar el meu propi treball pel simple fet de pertànyer a un passat irrecuperable. Lluny d’adoptar una actitud nostàlgica, vol utilitzar el propi cos-imatge del passat per reflexionar sobre el present i llançar-se a un futur possible.
En aquest punt de la recerca avui, Marina i Bea estan desenvolupant una pràctica cos a cos on Escorzo és una partitura-mapa carregada d’anotacions, esbossos, capes d’informació estètiques i vivencials, formals i emocionals, visibles i invisibles. Algunes potències sense desenvolupar i elements incomplets; tot un territori on endinsar-se conjuntament, que és el que està sent determinant en el procés de recepció, observació i crítica del treball.
Us anem avançant que al desembre tanquem aquesta tercera edició amb Mónica Valenciano presentant Imprenta Acústica (en 14 borrones)… de una Aparición, dissabte 1, a les 20.30h i diumenge 2, a les 19h.
En aquesta peça, Mónica Valenciano i Raquel Sánchez extreuen l’essència de l’epicentre del dolor, de l’humor, de la poesia, de la vida. Llancen preguntes al públic amb el cos i la paraula. Paraules que viuen on habiten els secrets, cossos que moren i neixen en un exorcisme de generositat i necessitat: el cos preparat per a obrir els límits, exposar-se a l’exterior i compartir; el cos com una orquestra polifònica; el cos ple d’ulls.
