Publicado por Nativa.
——————————-
M’ha tornat a passar.
Com els hi va passar a molts i moltes, les mobilitzacions de l’any passat a l’entorn del 15M van establir un estrany diàleg amb la meva quotidianitat. Tenia feina, i vaig participar, per exemple, en una trobada de professionals al Primavera Sound, però a l’hora em sentia interpel·lat i també vaig ser present a les places. D’alguna manera allò interrompia el meu ritme de vida i, perquè no dir-ho, el que hi havia de pesantor social en ella. Obria portes a mirar d’una altra manera el present. I suposava inevitablement una mirada crítica a algunes convencions en el treball en cultura. Em vaig sentir plenament identificat quan el Nando Cruz va escriure aquella noteta sobre la coincidència del 15M amb els festivals Primavera Sound i Sónar: “L’ambient creatiu en aquests presumptes espais de reflexió no dista tant del d’una pròspera convenció de venedors o la immensa festa privada a casa de l’ambaixador d’un país en flames.”
El conflicte ha perdurat més o menys durant tot l’any, un any que de la pitjor de les maneres ha posat en crisi moltes creences sobre el mon on vivíem. Arribats a l’aniversari, tot i aquesta continuïtat, he tornat a viure contrastos.
D’una banda, el divendres 11 vaig assistir a una xerrada, en un context diferent a l’any passat, on un grapat de joves i entusiastes emprenedors musicals (músics i altres activitats) parlaven com moderns empresaris amb ganes de menjar-se el món, amb el llenguatge de sempre. Deien coses com “només és qüestió de fe” i “si creus en el teu producte l’acabaràs venent i triomfant”, i totes aquestes paraules tant velles. Ells no deuen pensar, com molts pensem, que en el discurs de l’emprenedoria hi ha una gran trampa que ens fa assumir la precarietat, en nom d’una suposada llibertat, en un mon que es podria organitzar perfectament d’una altra manera. Jaron Rowan ho explicava molt bé en aquesta entrevista a Nativa: “También ves que hay gente que dice “yo quiero montar una empresa por tener libertad”. “Yo no quiero tener un jefe, trabajar 8 horas,…” Pero por otro lado cuando hablas con ellos ves que trabajan 12 horas al día, y bueno, “libertad la tengo, pero no me puedo tomar vacaciones el fin de semana por que tengo un deadline”. Por un lado está la idea, y por el otro las condiciones reales del trabajo.” També qüestionava aquesta aposta per la opció personal -que segur que alguns s’atrevirien a definir com “jo faig la meva pròpia política”- la Lucía Litjmaer quan venia a dir en aquest article que és difícil la llibertat periodística dins la precarietat.
Deia que d’una banda hi havia la trobada musical i de l’altra vaig participar a la concentració del 12M, i també en una altra conversa amb gent de l’entorn cultural vinculada a les mobilitzacions. En aquesta trobada s’expressava amb claredat allò que deia el JL Marzo al passat Fòrum d’Indigestió: la defensa de coses com els drets a la sanitat, l’educació i la vivenda són entesos com a necessitats per molta gent, però la cultura no és vista de la mateixa manera. Alguns la veuen com un estrany privilegi. També hi ha qui, com Guillem Martínez en aquesta entrevista, o en el llibre que acaben de presentar, pensa que la cultura ha estat una mena d’instrument de contenció. Jo crec que el discurs dels emprenedors del divendres no ho desmentia pas.
Dos mons en conflicte. O, millor dit, dues actituds ben diferents davant el mateix mon. Uns creuen que tot és qüestió d’impuls personal, els altres pensen que cal canviar el marc social. Uns pensen que la cultura consisteix en aconseguir el reconeixement pels seus productes, els altres que la cultura només ho serà en connexió directa i en procés amb la gent. Jo estic amb els darrers. Algú proposava el lema “Volem una cultura per una vida digna”. No és mala idea.