En els darrers dos anys porto llegint, escoltant i investigant el fenòmen ye-yé a Espanya. Aquesta videoplaylist et du per alguns aspectes de la cultura juvenil dels anys 60 i, sobretot, per algunes de les col·lisions amb la societat sota dictadura franquista en què es desenvolupa.
-
40 grados a la sombra (Mariano Ozores, 1967)
-
Los chicos con las chicas (Javier Aguirre, 1967)
-
Los chicos del preu (Pedro Lazaga, 1967)
-
Pero en qué país vivimos (José Luis Sáenz de Heredia, 1967)
-
Un, dos, tres, al escondite inglés (Iván Zulueta, 1969)
-
Tuset Street (Luis Marquina, Jorge Grau, 1967)
-
Los gritos, ?Yo en mi casa y ella en el bar?
-
Acompáñame (Luis César Amadori, 1966)
-
Los Bohemios ?Qué chica tan formal?
-
Los chicos con las chicas (Javier Aguirre, 1967)
40 grados a la sombra (Mariano Ozores, 1967)
Espanya entra a la societat de consum els anys seixanta, tot i que els usos i modes moderns arribaran, sobretot a la costa, de la mà d'aquella gran operació orquestrada i beneïda des del Ministerio General de Información y Turismo que canviarà per sempre el paisanatge estival de platges i ciutats. Els vilatans es van adaptar com van poder a la poca roba i els costums més oberts que duien els turistes. En aquest fragment la parella protagonista té problemes per a quedar-se en vestit de bany, cobrint amb pudor l'acció de desvestir-se.
Los chicos con las chicas (Javier Aguirre, 1967)
Mentres escapen de les obligacions que els imposa el seu mànager, Los Bravos es troben amb una excursió d'un grup de jovenetes, internes d'un col·legi proper. L'internat, regit per una directora que les protegeix dels perills del món exterior i de les maldats del gènere masculí, segueix rigorosament els preceptes del filàntrop fundador. Mike Kennedy s'ha fixat en una de les internes i aconsegueix infiltrar-se com professor de música per a fer-li la cort. L'internat segueix normes similars a les d'un convent, però les joves s'espavilen per a burlar l'estricte estil del col·legi gràcies a la música - en aquesta escena s'escolta el tema de Los Bravos ?You'll never get the chance again?.
Los chicos del preu (Pedro Lazaga, 1967)
A Espanya ser modern era ser ye-yé, i donava igual si s'era rocker, mod, beatnik... s'era ye-yé, no hi havia una altra. La música com a forma d'oci, la roba i dexar-se el cabell llarg era el vehicle d'afirmació individual i generacional dels joves dels seixanta. Ser músic significa ser una miqueta més lliure, menys encorsetat, prendre un camí vital diferent del dels progenitors, amb el conseqüent conflicte familiar en molts casos. En aquells anys van sorgir en ciutats i viles centenars de grups, amics que estalviaven per a comprar una guitarra o una bateria i que en alguns casos van aconseguir enregistrar i dedicar-se professionalment a la música.
Pero en qué país vivimos (José Luis Sáenz de Heredia, 1967)
A mesura que la música pop i la influència anglosaxona s'anava fent cada cop més present entre els joves, la resta de la societat l'assumeix i ridiculitza, treient-li així part de la seva força. En els fragments d'aquesta pel·lícula veiem un enfrontament entre tradició (Manolo Escobar) i modernitat (Concha Velasco) a compte d'un concurs. El carrer també opina: cançó espanyola o ye-yé? ¿El nostre, o el que ve de fora? Les forces vives, preocupades per l'ordre públic, veien en els melenuts ye-yés un potencial perill que calia controlar.
Un, dos, tres, al escondite inglés (Iván Zulueta, 1969)
L'estilisme del grup anglès The End cantant ?Cardboard Watch? crida l'atenció en plena Gran Vía de Madrid. Sorprèn la seva vestimenta, la seva alçada, i sobretot el seu cabell. El cabell llarg va ser una obsessió per als que eren contraris a aquestes modes, donat que sembla que indicava falta d'higiene i de masculinitat, impropi de la gent de bé. Proliferaven els acudits al respecte a la premsa, i el cabell va acabar per convertir-se en un lloc comú.
Tuset Street (Luis Marquina, Jorge Grau, 1967)
?Tuset Street? narra la història d'amor entre un arquitecto de la gauche divine barcelonina i una cabaretera del Molino. A través d'aquesta relació s'enfronten dos mons, un de burgès i intel·lectual, i un altre de popular i canalla. Ambdòs es proposen de forma simbòlica com a reflex de dues realitats sociopolítiques, una d'identificada amb la gran massa del ?franquisme sociològic? de classe mitja baixa (el públic objectiu de Sara Montiel) i l'altra d'identificada amb un antifranquisme elitista i intel·lectualitzat (l'Escola de Barcelona i la gauche divine). El rodatge va acabar com el rosari de l'aurora, i el seu director, Jorge Grau, va ser substituït per Luis Marquina a instàncies de la star i productora Sara Montiel.
És molt recomanable veure-la sencera, però si no tens temps, és molt significativa l'escena de la banda de música, una epifania del protagonista en què se'n adona que la modernitat del carrer Tuset és un miratge. (1:22:15)
Los gritos, ?Yo en mi casa y ella en el bar?
Extra
D'aquests vídeos m'interessa més la lletra que la imatge. Les noies ye-yés han de ser modernes però compte!, sobretot formals.
¿Qué puedo hacer si ella es así?/ Con una hippie yo me metí/ Nunca viví nada igual/ Yo en mi casa y ella en el bar...
Acompáñame (Luis César Amadori, 1966)
El rocker mexicà Enrique Guzmán canta a Acompáñame (Luis César Amadori, 1966) com és la seva noia ideal: Quiero que tenga un aire inteligente/ que tenga clase y vista bien/ que se distinga siempre entre la gente/ y que no sea muy ye-yé...
Los Bohemios ?Qué chica tan formal?
Com és tan formal, no surt de nit i mai s'ha deixat fer un petó, és per a mi la ideal.
Los chicos con las chicas (Javier Aguirre, 1967)
Ahora somos jovencitas/ y de pueril inteligencia/ y no sabemos apreciar/ el bien, el bien que se nos hace/ en esta santa casa