Poesia astronòmica

Aquí os dejamos una de las dos críticas que llegan desde https://novaveu.recomana.cat

Gracias a todas las que viajaron con nosotras.

 

Poesia astronòmica a l’Antic Teatre

L’any 1980 s’estrenava Cosmos, una sèrie de televisió on Carl Sagan parlava d’astronomia i que acabaria fent-se un lloc al cor dels espectadors i les espectadores pel seu ús de la poesia i les imatges . Aquest mes de febrer, a l’Antic Teatre s’hi ha pogut veure Laniakea, una peça teatral construïda a partir de la sèrie televisiva de Sagan. Igual que Cosmos, la proposta agafa com a punt de partida l’astronomia i la física per acabar construint un joc d’imatges i de poesia que, amb l’excusa de parlar de l’univers, acaba parlant de nosaltres i de la vida.

Blanca Garcia i David Mallols han  presentat un muntatge original i interdisciplinari que destaca, sobretot, per la seva estructura dramàtica i seus els efectes visuals. Laniakea ha estat pensada per ser un viatge, una progressió d’emocions i una experiència evolvent i sensorial. És cert que al principi l’excés d’informació tècnica del text pot arribar a sorprendre una mica, o fins i tot a incomodar, possiblement en una decisió deliberada de la dramatúrgia. Però a mesura que la peça avança, les paraules i les dades acaben perdent el paper protagonista i es dissolen per deixar pas a un tipus d’expressivitat més relacionada amb les percepcions físiques i sensorials. La progressió que es representa a Laniakea és un viatge de la terra al cel, de la seguretat de l’ara i de l’aquí a un món de possibilitats i de misteri. Una progressió que va des de les paraules fins a la seva absència, cap a la música i cap al silenci, tornant-se més i més poètica a mesura que va despullant-se del text.

A mesura que creix, la peça es transforma en una experiència sensorial que transporta al públic fins al mig de l’univers, primer a través del text i al final d’una manera física. La proposta acaba amb els efectes lumínics com a únics elements en escena, establint un moment de clímax i de catarsi final on l’espectador acaba trobant-se sol amb la llum i amb la música. Aquest moment final de la peça és clau perquè permet integrar dins el conjunt mateix de l’obra un moment d’introspecció que ajuda a connectar-hi i a pair-la.

Laniakea aconsegueix transmetre la sensació d’haver experimentat un viatge. Igual que Cosmos, el muntatge representa un recorregut que comença en la física i l’astronomia i que acaba en la poesia i la filosofia. Els efectes lumínics que s’hi utilitzen han estat dissenyats amb cura i amb una imaginació fresca i sorprenent. Seguint l’estil de la sèrie de televisió en la qual es basa, el muntatge fa servir conceptes teòrics com a vehicles per a l’expressió poètica. La sèrie Cosmos presentava imatges de l’univers expressives, gairebé plàstiques, i Laniakea fa honor a aquesta vessant visual de la sèrie tot transportant-la al camp dels efectes de llum. Tot això en una peça que no perd la capacitat de narrar i que progressa fins a convertir-se en un conjunt estructuralment ben polit, poètic i capaç de fer-te connectar amb l’univers de Carl Sagan d’una manera emocional, i també física.

Mar Panyella i Bonet
@katkurdt