Sí, sóc passiva…

Sorpresa amb la quantitat de teories sobre l’espectador i la necessitat de convertir-nos en agents actius, vull llançar una reflexió des de l’atrevida ignorància…

Tal i com apunta Fina, com a espectadora busque que em sorprenguen, que em transporten a un nou món, que m’emocionen…fins i tot que m’escandalitzen… Però, igual que molts altres, sóc una espectadora passiva i vull viure totes eixes sensacions des de l’anonimat, com una experiència unipersonal, des de la foscor del meu seient…

La capacitat del teatre per a reinventar-se amb nous elements i nous llenguatges em fascina, però no acabe de comprendre la tendència actual de forçar la participació de l’espectador durant l’obra com l’únic camí per a demostrar la actitud activa de l’audiència.

La timidesa, la vergonya, la por a parlar en públic o l’angoixa a sentir-se observat són també característiques d’alguns espectadors i, si l’objectiu és aconseguir que l’espectador jugue un paper actiu, s’han de trobar vies alternatives de comunicació entre actor/ espectador.

Un espectador aparentment passiu a sala pot ser un dels agents més actius en un altre context. Per això crec que la “passivitat de l’espectador” sobre la que teoritzen els experts no és sinó una mancança de canals de comunicació.

Busquem nous camins???

Maria