Texto de Santi Sallent:
EXERCINT EL DRET A LA NO-CRÍTICA
Això no serà una crítica. Serà –quasi– l’oposat: una ponderació de coses que m’agraden i coses que no. Així doncs, regnarà el meu gust personal, que, evidentment és tan vàlid o tan poc vàlid com qualsevol per parlar de qualsevol obra, de l’exacta manera que el gust d’un creador ho és per fer la peça que vulgui.
Al gra:
1) Moment abominable: dir que es caga en certes persones i institucions. No perquè jo no m’hi cagui, també –que també– sinó perquè dir-ho no té res a veure amb fer-ho, i en qüestions ideològiques o polítiques, aquesta diferència és bàsica: si només ho dius, no serveix per res. Una asseveració d’aquest tipus no té més valor que l’eslògan d’una marca de bambes. És com dir: sóc molt solidari i bona persona. Això no es diu, això s’és. Que ho diguis és extremadament sospitós que no faràs res més al respecte.
2) Moment penós: el rap.
3) Recursos interessants: la utilització del rectangle lluminós de paraules com a element bàsic de transmissió de text. Els textos propis. La seva ciborguització amb ginys electrònics. Els blocs temàtics introduïts per missatges al contestador automàtic. Anorreament de la transcendència de la música i l’espectacle amb l’intromissió de la PSP a tot drap corrent de mà en mà per les grades.
4) Ni fred ni calor: els objectes que havia de manipular el públic.
5) Sobrer: la dansa ficada amb calçador. Per què? No té ni prou qualitat ni cap sentit estructural o significatiu per la peça…
6) Gran moment: tota la conversa amb el seu pare.
7) Tic molest: el hieratisme i suposada actitud seriosa o/i transcendent i rebel o emprenyada. Quan cap al final xerra amb el públic i després amb el seu pare, el veiem somriure i molt més relaxat i aquesta nova actitud és molt més interessant per pròxima i no forçada. La dissidència no ha d’estar renyida amb l’humor, si no, perd pistonada per unívoca.
L’espectacle em va deixar una sensació ambivalent, i això no deixa de ser interessant, perquè fa ganes de seguir-lo i veure si tira cap a allò que no m’ha interessat o si més aviat es va polint, afuant i millorant.
Texto de Quim Pujol:
Esta pieza me parece interesante para reflexionar sobre la actitud del intérprete en escena. Fue obvio para todos que en este estreno hubo una clara evolución . El intérprete comenzaba con una «forma de estar» relativamente solemne y «presentacional». Es decir, era evidente que se mostraba para ser observado y que le daba importancia a esta relación espectador-actor. Esto conllevaba una cierta trascendencia (la trascendencia de nuevo, últimamente parece que no hablo de otra cosa…). Sin embargo el espectáculo terminaba con una actitud relajada donde el intérprete se comportaba casi como si no hubiese nadie observándole.
Mucha gente a mi alrededor apreció esta segunda actitud por encima de la primera. Personalmente, esta primera «forma de estar» no me incomodó, si bien es cierto que implicaba una cierta rigidez que te ponía algo en tensión.
Todo esto me suscita muchas preguntas. Si la segunda actitud era la «naturalidad», ¿se puede decir que la primera forma de estar fuese «artificial»? ¿Coincidía en el fondo con un cierto tipo de convención teatral? ¿Hay una clara jerarquía para estas dos «maneras de hacer» o bien cada una de ellas resulta útil según tus propósitos? En este segundo caso, ¿cuándo escoger entre cada una de ellas?
Como siempre invito a todo el mundo a expresar su propia opinión y rebatir, apoyar, contradecir o ampliar todo lo que afirmo con sus propios argumentos. ¡Muchas gracias!