Les subvencions a la cultura
XAVIER MARCÉ| Actualitzada el 25/02/2011 00:00 / Diari ARA
Extret de la meva carta als Reis de la Cultura. Diari ARA, 10 de desembre del 2010. » Voldria que les subvencions servissin per fer créixer el capital cultural català». La cultura necessita subvencions: l’art, el patrimoni, el pensament són activitats que ens enriqueixen personalment i socialment i que configuren, plegades, l’expressió més reeixida d’una societat.
No cal dedicar massa temps a justificar-ho. Tota mena de serveis públics estan subvencionats i la cultura és en essència una activitat que té dimensió pública. Hi ha qui diria, a més, que també ho estan els bancs, els cotxes, l’agricultura i la ramaderia. És a dir, el conjunt de l’activitat econòmica del país. Però no és aquesta la raó per la qual cal destinar recursos públics a la cultura. Si ho féssim hauríem d’acceptar que el suport a la cultura esdevé una circumstància conjuntural agreujada o alleugerida en moments de crisi o bonança. No és així; la cultura ha de rebre suport públic per raons estructurals i els seus pressupostos haurien de mantenir-se o créixer amb independència de la crisi.
El que succeeix és que la subvenció a la cultura ha perdut a poc a poc el seu contingut intencional. No totes esclar; però si de manera creixent. Cal assenyalar, en primer lloc, que la subvenció és un ajut a fons perdut que es realitza per corregir dèficits previsibles, per fer grans salts endavant o per aconseguir objectius socials de gran consens. Subvencionem les escoles perquè creiem en l’educació universal i gratuïta; les biblioteques i els museus, per socialitzar el coneixement i el patrimoni de tots; els artistes, perquè el mercat és selectiu i poc amatent als processos creatius; i subvencionem la producció de continguts culturals perquè ens convé donar sortida al talent i afavorir la competitivitat de les empreses culturals. Però la subvenció no hauria de convertir-se en una pràctica independent de qualsevol mena d’avaluació artística, social o fins i tot econòmica.
Aquesta reflexió podia ser discutible quan la vida cultural catalana era més escassa, malgrat que tingués moltes i notables singularitats artístiques; quan els mercats eren limitats o quan la massa crítica que jutjava continguts culturals estava en mans de molt poques persones. Al segle XXI la cultura és, en molts casos, un important factor de negoci i té una destacada participació en la creació de la riquesa nacional. Igualment, i com a conseqüència dels èxits de les polítiques culturals i del mateix mercat, el nombre de persones que aspiren a dedicar-s’hi professionalment ha crescut exponencialment.
És per això que la subvenció, tal com l’hem entès i gestionat, corre el perill de convertir-se en una transacció econòmica poc discriminatòria i escassament eficaç per aconseguir els objectius que la justifiquen. És el que històricament s’ha descrit com «l’efecte repartidora». Cada dia hi ha més símptomes d’aquesta problemàtica: impugnacions de normatives, justificacions recorregudes, desencaixos entre projectes i ajuts que obliguen a modificar els continguts, etc.
Assenyalar-ho no posa en dubte el paper de la subvenció, reclama, en tot cas, un canvi substancial en el marc legal i normatiu que la sustenta, de la mateixa manera que qüestiona la seva hegemonia, o fins i tot la seva exclusivitat, com a mecanisme de relació entre l’administració pública i els projectes culturals.
En els sectors de l’economia productiva sovint es confon finançament amb subvenció. Un fons de rescat és diner que caldrà tornar -tot- i estar sotmès a un cert risc. El mercat cultural necessita més finançament amb risc i menys subvenció a fons perdut, de la mateixa manera que els serveis públics de la cultura necessiten més subvenció. La suma final, en qualsevol cas, és més diner públic.
No cal ser massa intel·ligent per entendre que el problema més important de la cultura a Catalunya és la minsa sostenibilitat del teixit productiu i la limitada competitivitat dels nostres continguts. Això no ho solucionarem únicament amb subvencions.