Reflexions sobre la visibilitat de la dansa, a propòsit del projecte “Caravana de tràilers” al Festival Sismògraf

Dissabte passat vam presentar des de GRUA la segona Caravana de tràilers al Festival Sismògraf d’Olot. Per aquesta edició es va decidir, per raons bàsicament de pressupost, però també per una millor fluïdesa de tot l’esdeveniment, que només fossin vuit peces enlloc de deu, que van ser el total de peces presentades en la primera edició a l’Antic Teatre, i que ja que es presentava dins del marc d’un festival de dansa, que totes fossin peces de dansa, evidentment entenent aquest terme amb la dimensió més àmplia possible. També vam acordar que podien ser tant peces per a sala com per carrer i que havien de ser projectes que ja estiguessin en fase de distribució. És a dir, peces que estiguessin ja estrenades o acabades, no pas encara en procés de creació, i que per tant, estiguessin a punt per girar.

Es van seleccionar vuit propostes de les més de trenta que es van presentar a la convocatòria oberta, i es van seguir bàsicament tres criteris alhora d’escollir-les: professionalitat i trajectòria dels artistes; coherència, singularitat i solidesa de la peça presentada; i originalitat i capacitat de síntesi escènica en la descripció de com es pensava crear el tràiler de cinc minuts.

Tothom que va participar i tothom amb qui vaig parlar que va veure els vuit tràilers coincidia que tots ells havien creat un tràiler original i concís, dels quals es desprenia perfectament l’essència general de la peça, alhora que quedaven suficients incògnites obertes per fer despertar la imaginació i les ganes de veure la peça sencera.

Un dels tres objectius principals d’aquest projecte rau precisament aquí, en què els artistes se sentin inspirats i còmodes alhora de fer aquest exercici, i que presentin els seus cinc minuts tal i com els havien imaginat dins del seu propi medi, és a dir un teatre i davant d’un públic, no pas en una sala de reunions amb un power point.  En aquest sentit crec que l’única pega de la Caravana d’enguany va ser que el tràiler de la Maria Campos no va poder brillar del tot perquè succeïa casi tot per terra, i l’espai on ho vam presentar feia molt difícil la visibilitat del terra de l’escenari. Disculpes per la nostra part, i a tenir en compte pel futur.

L’altre gran objectiu del projecte rau en el públic. La idea és que després de veure tota la caravana de tràilers, el públic escull aquell tràiler la peça sencera del qual vol que sigui programada durant la temporada següent. A Olot, potser més que a l’Antic Teatre, vaig sentir que aquest objectiu prenia molta més rellevància. Els espectadors, una mescla entre Olotins i Sismografins, és a dir, una mescla entre vilatans d’Olot i públic del Sismògraf vingut d’arreu, havien de decidir quina d’aquelles vuit propostes creien més necessària per ser presentada a la ciutat d’Olot. I aquest acte de responsabilitat, encara que sigui una responsabilitat relativament petita, compartida, i aparentment sense gaire transcendència, però que decideix un esdeveniment cultural que passarà a Olot durant els propers mesos, em sembla un exercici de comissariat col·lectiu molt bonic, que no passa molt sovint, i que dóna l’oportunitat al públic participant de reflexionar sobre allò que passa a nivell cultural a la seva ciutat, i després de pensar què és el que creuen que hi falta o què és el que més hi encaixaria, poden decidir la peça de dansa que creuen que serà d’interès per la seva ciutat. I més que l’alegria de saber que un artista tindrà un bolo a Olot, el que em fa més il·lusió és haver generat entre els presents aquesta reflexió sobre la programació.

El darrer gran objectiu de “Caravana de tràilers” és el de fomentar relacions professionals entre els artistes presentats i diferents agents articuladors. Per aconseguir-ho, des de GRUA i des del Sismògraf es va convidar a responsables d’equipaments culturals, teatres o festivals a venir a veure la Caravana i que al final, a part del seu vot individual, poguessin atorgar, sempre que ho volguessin i sense cap mena d’obligatorietat, qualsevol tipus de recurs relacionat amb el seu espai o festival a aquell o aquells artistes que despertessin el seu interès.

En aquest sentit estem molt contents, perquè un cop més, com ja va passar a l’Antic Teatre, la presència d’aquests agents articuladors va ser molt gran, i el Festival Grec, la Fira de Tàrrega, Temporada Alta, Escena Poblenou, Espai Erre, l’Antic Teatre, Per Amor a l’Hart, Ca l’Estruch, L’animal a l’esquena, la Fira Mediterrània, El Graner i el festival FIDCU d’Uruguay es van comprometre a donar algun recurs. I dic “comprometre’s” perquè precisament és això el que volem des de GRUA, que aquests agents articuladors escriguin en el paperet de la votació la seva aportació per tal que es llegeixi en veu alta i que per tant, quedi clar i quedi públic el seu interès per un o altre artista, encara que només sigui per tenir-hi una primera cita, com l’anomenem nosaltres. Una primera cita, però, que segurament serà en una oficina o prenent un cafè, però suficientment llarga com perquè les dues parts puguin explicar-se mútuament els seus respectius projectes i veure si d’allà en pot sortir alguna aliança. Un temps i una calma que moltes vegades no es té en molts dels contextos de trobada entre artistes i agents articuladors, on en formats més formals de presentació de projectes amb micro i powerpoint, o bé en formats més distesos de copa i tapa, no cal que els agents es comprometin a res i el temps de conversa moltes vegades acaba sent molt reduït, i molt sovint aquesta s’acaba amb la promesa de continuar-la en futurs intercanvis d’emails, que tots sabem que també molt sovint acaben per dilatar-se i difuminar-se en el temps.

Crec que el format que proposa Caravana de tràilers, que sense obligatorietat convida als agents a prendre aquest compromís amb algun dels artistes, complementa molt bé els altres contextos de relació artista/agent articulador que ja existeixen en altres contextos o dins mateix del context del Sismògraf.

Evidentment, però, el fet que aquests agents articuladors atorguin recursos a alguns dels artistes també comporta la seva problemàtica. Per una banda, sempre pot passar, i de fet ja va passar tant a la primera edició a l’Anitc Teatre, com ara al Sismògraf, que hi hagi algun artista al qual ningú no atorga res ni tampoc sigui la peça programada pel públic. Des de GRUA sempre ens agafa una mena de fervor democratico-maternal molt fort pel qual sempre desitgem que tots i cada un dels artistes presentats surtin de la Caravana amb alguna oferta entre les mans, i quan això no succeeix, i algú es queda sense res, sempre ens fa sentir, d’alguna manera, tristos. Com si no haguéssim pogut assolir un dels objectius principals, que és el d’impulsar la projecció professional de tots els artistes seleccionats.

Ara bé, reflexionant-hi fredament, dos dies després del moment de subidón que implica fer pública la votació i el repartiment de recursos, amb l’alegria que això comporta per uns i potser el petit moment de decepció per altres, crec, sincerament, que encara que hi ha artistes que surtin sense una menció concreta, tots hi han guanyat alguna cosa.

Primer de tot, i deixeu-me ser una mica banal, han guanyat uns euros per fer l’exercici de resumir la seva peça, cosa que en casi tots els altres contextos que conec on es demana a l’artista que mostri el seu treball davant d’un conjunt de programadors, molt sovint l’artista no cobra res, sobretot si no mostra la peça sencera, i de vegades, com és per exemple el cas d’Aerowaves, una plataforma europea de programació de dansa que es va celebrar a Barcelona el cap de setmana anterior al Sismògraf, l’artista sí que podia mostrar-hi la peça sencera però tampoc no se’l pagava econòmicament ja que el format està pensat com una “inversió” per a l’artista, del qual “potser” li sortirà feina, feina que “potser” llavor sí que estarà remunerada. És a dir, una inversió amb un risc considerable, des del meu punt de vista, però que tot artista és ben lliure d’acceptar o no.

Des de GRUA intentem sempre pagar mínimament l’artista, evidentment uns honoraris massa baixos en relació al nostre ideal, però suficients com per almenys cobrir les despeses de l’actuació i donar valor al temps que cada artista ha dedicat a pensar i crear el seu tràiler. Un tràiler que, com ens han comentat molts dels participants, els ha servit també per trobar noves maneres de fer o entendre la peça i fins i tot també per descobrir nous materials o elements escènics que després han decidit incorporar a la peça llarga. Per tant, a part de ser remunerat econòmicament, l’acte de crear i presentar el tràiler, també aporta més riquesa a nivell artístic que no pas si només es presenta una petita part de la peça, com es feia, per exemple, a la fira Come & See, on només se’n podien presentar 20 minuts com a màxim.

Per altra banda, encara que alguns dels agents articuladors es comprometin a una primera cita, o fins i tot a programar alguna de les peces presentades dins del seu teatre o festival, està clar que la relació artista/programador és una relació que es construeix al llarg del temps, i que necessita de més d’un projecte, de més d’una cita per tal d’anar-se consolidant i veure’n els fruits. És una cursa de fons. És un llarg procés de seducció mutu, on cada petita intervenció, cada petita aparició té el seu valor per tal de poder arribar a consumar alguna tipus de relació d’afecte. Per tant, tot i que algun tràiler no s’endugués cap recurs concret, sí que val la pena recordar que ha servit per donar-los a tots un nou impuls en aquest llarg procés de seducció.

Una altra conclusió que es desprèn després d’haver organitzat ja dues Caravanes, és que aquest projecte és molt útil per donar suport a aquells artistes amb un grau de visibilitat mitjana. És a dir, artistes que ja fa anys que han deixat de ser emergents i que porten diversos projectes propis a l’esquena, però que malauradament no han pogut ser encara visibles als ulls de moltes de les estructures principals d’exhibició escènica del nostre país, que per això se les convida a venir i a comprometre’s a oferir el seu suport a algun o diversos dels artistes.

Caravana de tràilers, doncs, no està pensada per aquells artistes suficientment consolidats com per tenir línia directa amb totes aquestes estructures i festivals, ni tampoc està pensat per artistes que just acaben de començar i el seu treball encara no és prou sòlid. Sinó que és una iniciativa que creiem que omple part d’un forat molt gran que hi ha a Catalunya alhora de visibilitzar el treball de molts professionals de les arts escèniques contemporànies que no troben cap context per poder presentar el seu treball tant a públic com a professionals del sector. I dic “part”, perquè fóra bo que n’hi haguessin d’altres, ja que el forat és bastant considerable, especialment per aquells treballs amb més de tres intèrprets, perquè tot i que que en l’edició anterior en vam presentar algun, encara no hem trobat la manera, per tal i com està dissenyada i pressupostada la Caravana de tràilers fins ara, de donar-los la mateixa oportunitat que els treballs de petit format.

Per tant, encara hi ha molta feina a fer i molta imaginació a posar, alhora d’inventar nous contextos per donar visibilitat a tots aquells artistes amb treballs que no es troben dins d’aquestes característiques.

Una última reflexió que m’agradaria adreçar després de veure els resultats d’aquesta última edició, és el de l’ús de l’humor. Tot i que tots els tràilers van tenir una suma de vots similars, n’hi ha dos que van destacar tant en el recompte del públic, com en els suports rebuts pels agents articuladors, que són els tràilers dels Moñekos i el de Quim Bigas. Ambdós treballs despleguen conceptes, materials i estratègies carregats d’ironia i humor. I sense posar en dubte la seva qualitat, que crec que va ser indubtablement molt gran, sí que el fet que fossin els més valorats obliga a una reflexió sobre el poder que té l’humor i com aquest es materialitza en el context de la Caravana de tràilers. El públic valora més els treballs amb humor que sense? Perquè? O és que la dansa amb humor té més públic? Això significa que els tràilers amb humor tenen més possibilitats de ser programats que els que no l’incorporen? Però si la peça llarga a la qual es refereixen no té humor, perquè han de fer un tràiler que sí que en tingui?

Segurament són preguntes sense una resposta fàcil i clara, i potser el millor no hagués estat fer-les ara en aquest article, sinó haver-les adreçat durant alguna de les meves intervencions que vaig fer com a presentador al llarg de la mostra per tal que cadascú se les respongués a ell mateix abans de decidir el tràiler seleccionat. De la mateixa manera que vam insistir en reflexionar sobre els criteris a seguir alhora de decidir què es creia necessari programar a la ciutat d’Olot més enllà de d’amiguismes personals de votar aquell artista que coneixes, potser també haguéssim hagut d’esmentar en algun moment aquestes preguntes sobre l’humor per tal de tornar a posar tots els tràilers al mateix nivell de possibilitats, i fer que potser cert públic no decidís només a partir d’aquella sensació de plaer que et deixa cinc minuts de riure sense parar. En tot cas, és un bon tema a pensar i discutir i ja veurem com l’encarem en les futures edicions.

Pel què fa a aquesta, moltes felicitats de nou a tots els artistes pel seus grans treballs i mil gràcies al Sismògraf per haver-nos acollit tan meravellosament.