El xandalisme també és un humanisme

Vull viure en un país fosc, tres o quatre hores de llum a tot estirar, una terra on no pugui gaudir de l’aire lliure i em vegi obligat a recloure’m, a enfrontar-me amb la foscor i emmirallar-m’hi les entranyes, també fosques, on alguna cosa s’hi amaga, em defuig, i no surt per por d’enlluernar-se, animal de sotabosc, màgic monstre llegendari de poders ignots. Calar-me foc per fer sortir les bèsties i, un cop domades, cavalcar-les i donar nom als meus erms socarrimats, com aquell qui, impetuós i endebades, fa mapa d’un estel remot i congelat i no veu que cartografia l’esquena perfecta d’un miratge de diamant. Encara que hagi d’anar fins a l’última era, sempre cercaré la pols o l’aigua de sota, els signes nostres, i m’ompliran l’infern de l’armilla amb l’escalf d’un ram de metxes. La solitud i l’hostilitat em marcaran el camí a seguir, interior, de ben segur, i res no em facilitarà una sortida simple: aniré de dret al centre del meu abisme de metre setanta, apamaré el revés de la meva història personal, aniré, acollonit, per les rutes no fressades, temerós d’aquella torrentera plena de brutícia a punt de cremar, reptant per aquelles pors i pudors que fan teranyina entre coll i fetge, entre orelles i genolls. M’enfocaré i buscaré els qui volen néixer en mi. Faré de comare, i aixecaré una escola, una presó i un país per a tots ells. No hi haurà biblioteques: cap llibre. Tan bon punt algú escrigui alguna cosa, la vomitaré, i la bilis i les restes de menjar que no siguin capaços de pair, tot el que treguin xocats per la mort o sobreexcitats per l’alcohol, també ho transcriuré, quall per quall, escopinada per escopinada i reguerot per reguerot, en corrua de lletres entenedores que expliquin fil per randa la història del conserge-príncep que manà enviar a l’exili tots els mestres, i com aquests fundaren el país que destruiria el planeta, o la de  la celebèrrima parella de músics-franctiradors, que es mataren de llotja a llotja del Liceu, –i a ulls clucs!–, o l’explicació de l’origen del plat nacional i com va ser finalment acceptat pel president del país, que de petit l’odiava. En càmera obscura em faré eco de les pròpies altres veus, positivitzaré els termes deliri i esquizofrènia, i, amb la purga de la ventriloquia, escanyaré la tènia de la creació. Pellgirat, apallissat, negre –de tinta, de blaus, de focs–, aquesta inquisició s’haurà convertit en marca i obra i podré abandonar

l’exili. 

Si tenim en compte la següent falsa dicotomia entre:

a) La casa-xunga de Gil Scott-Heron, el gran cantant i activista nord-americà, que deia que “Home is where the hatred is” (que traduït vindria a ser “a casa és on hi ha el mal rollo”;

i:

b)  La casa-jungla de Xavier de Maistre, un escriptor sard que visqué a cavall del s s.XVII i el s.XIX, monàrquic, afrancesat que escrigué un llibre espectacular titulat: “Viatge al voltant de la meva cambra”, que comença així: 

“Que n’és de gloriós, inaugurar una nova professió i mostrar-se tot d’una davant de savis, amb un llibre de descobriments a les mans, igual que resplendeix a l’espai un cometa inesperat! No, no retindré més el meu llibre in petto; heus-lo aquí, senyors, llegiu. He emprès i dut a terme un viatge de quaranta-dos dies al voltant de la meva cambra. Les interessants observacions que he fet i el plaer continu que he experimentat al llarg del camí em feien desitjar fer-lo públic; la certitud d’ésser útil m’hi ha decidit. El meu cor experimenta una satisfacció inexpressable quan penso en el nombre infinit de dissortats als quals ofereixo un remei segur contra l’avorriment i un alleujament dels mals que pateixen. El plaer que hom troba viatjant per la seva cambra és fora de l’abast de l’enveja neguitosa dels homes; és independent de la fortuna.” (i segueix sense que decreixi mai l’interès…);

podríem proposar una c) que se n’aniria per la tangent, que superaria la falsa dicotomia i presentaria la casa com qualsevol espai on hom assoleix cert estat de consciència/permanència/concomitància amb l’entorn immediat.

Així doncs, i amb un acompanyament de flabiols i guitarres elèctriques amb molt de delay (i mellotrons, i panderetes, i violins!), aquí teniu la c de casa-deslocalitzada:

c) Finalment la dona s’ha assegut al meu costat. Deu tenir entre quaranta i cinquanta anys i feia estona que jugàvem al gat i la rata per la Tate. La seva cara era fosca i misteriosa. Ara seiem plegats davant de la composició abstracta 726 de Gerhard Richter. No han passat ni dos minuts de pretesa admiració a l’uníson (més aviat d’explotació de les comissures dels propis ulls) i al costat seu s’ha assegut un home que instantàniament he reconegut com el seu marit. En el mateix ínfim lapse de temps el flirt museístic ha perdut tota la seva gràcia i se n’ha anat al carall. A la merda el matrimoni, hòstia.

Torno al 726, que no em trairia mai, ans el contrari:

aquest quadrat blanquinós, a baix a mà dreta

i l’ombra rosa que tremola, vertical, al centre

aquestes tres taques taronges, molt petites però enormement significatives, quasi tant com la verda

TV-screen-like, però milions de vegades millorada

El matrimoni s’aixeca. El marit no se n’adona de res, però ella em torna a mirar, intensificant aquell somriure que preveia preciós i ho és. Jo faig el mateix sense deixar d’escriure. Paral·lelament a tot això ha entrat a la sala un jovencell interessant que ja havia clitxat. Intercanviem tres ullades. Se’n va. Ara m’aixecaré i l’hi aniré al darrere (potser en un racó de la setena planta, Londres als peus, abocats al plaer i al riu…) Adéu Richter.

(Passen cinc minuts)

No puc

aixecar-me.

Deixar

la sala

Richter.

S’hi està tan bé…

Si la mires a través de les onze planxes de vidre recolzades a la paret del fons pren un aire abissal, de tel d’alga que tot ho duplica i t’hi inclou i transforma la sala en un espai amb aura, en un aquari sense aigua, fet de quadres i visitants però igualment (o potser molt més) líquid, pútrid, enfonsat. Tota cosa senzilla i meravellosa és genial.

He de marxar de cop

de la sala Richter

perquè els vidres

i la 726

m’atrapen

com un imant.

Aquestes sis ratlles les he escrit des de la sala següent, d’esquena a la Richter, per si de cas. Última mirada de reüll (el reüll el controlo). Siau.

La muntanya pelada

Un dia vaig perdre’m pel Park Güell (perdre’s acostuma a ser una bona drecera cap al coneixement, així com l’error o accident són bàsics per la ciència) i vaig acabar a la seva creu. M’hi vaig enfilar i girant-me d’esquena a la ciutat vaig albirar un turó pelat que s’interposava entre el parc i el Tibidabo. Em cridava, i aplicant el primer dels manaments del bon xandalista vaig tirar pel dret cap a la muntanya inconeguda. Vaig deixar enrere els desdibuixats límits del parc (la foresta no estima el tiralínies) i grimpant pel darrere de l’escola Virolai vaig fer cim. La sorpresa fou majúscula: com si fos dalt d’un seu mugró, el cos impúdicament esbatanat de Barcelona se m’oferia en una nova i excitant perspectiva.

Aquella clepsa pelada va resultar ser un mirador privilegiat, l’únic que permet una visió panoràmica i ininterrompuda de Barcelona, és a dir, una vista de 360º. Com un dervitx en el moment extàtic, jo també giravoltava, meravellat de la completitud de la visió: a l’esquerra, els Nou Barris fins al Besós i més enllà; davant, tot Gràcia, el gruix cerdànic, el centre, i la línia del l’horitzó banyada al mar; a mà dreta, la zona alta, Montjuïc, la plana del Llobregat; i al darrere, Vallcarca, Vall d’Hebron, la Clota i la silueta de Collserola resseguida de vermell pel sol ponent.

L’aspecte erm i no urbanitzat del cim que no surt als mapes implica una solitud perfecta per l’esplai dels ulls. La muntanya pelada és un bastió secret, l’atalaia idònia per admirar sencer el monstre barceloní: així, vist com una unitat per primer cop, ens és possible estudiar-ne els flancs i capir-ne les dimensions per preparar la següent escomesa. I és llavors quan, el qui observa des de la muntanya pelada, és pres per un sentiment salvatge de conquesta i exploració: sent créixer dins seu el desig incontrolable de descobrir tots els racons amagats que conté, perquè se n’acaba d’adonar a la vegada que: u) respecte Barcelona és més ignorant que una sargantana; i dos) el que està en joc per ser descobert pot ser com a mínim tan fantàstic com aquest belvedere que trepitja. Del cultiu d’aquest desig nounat en direm xandalisme i la divisa serà: “sempre més enllà pel camí desconegut”.

Seguint aquesta premisa el bon xandalista sempre triarà el carrer poc fressat, normalment el menys il·luminat i més recargolat (o el més enlairat) perquè és el que pot contenir, a prori, més sorpreses i conduir a racons més oblidats de la urb que tot ho utilitza de cara a la galeria. Si no ven, si no és grat per la turistada, acabarà sent esclafat, i abans que passi això, hem d’anar-hi, veure-ho i viure-ho dolorosament, perquè sempre fa mal assistir a la destrucció de tot allò que és bell i té encant. Això sí, per no ser mers testimonis passius de la barbàrie urbanitzadora, quan sigui possible cal fer un pas més  enllà i dir-ho amb veu ben alta i denunciar-ho o, si més no fer costat als qui es mobilitzen per intentar que l’ajuntament o les immobiliàries no se’n surtin amb la seva i poguem conservar els indrets més humils i carismàtics de la ciutat.

Per exemple, el barri de Vallcarca, que tot i la entusiasta campanya de la MAVP (http://www.emsos2006.org/video_wWOhGtBkLrQ.html), se’n va en orris (la part de sota el pont). Massa baixes les cases per fer-hi negoci: totes a terra, i al seu lloc, edificis mamotrètics on encabir-hi més sardines humanes sense rels.  I no és l’únic cas. Just dessota els llumins gegants de la Vall d’Hebron hi ha un indret de fàbula, un conjunt de cases aïllades en l’espai-temps massa boniques perquè l’ajuntament no les hagi afectat: són a punt de ser desnonades. És el barri de la Clota. I hauria de ser patrimoni de la humanitat, com a mínim. No perquè tingui cap monument faraònic ni cap antigualla o bé de súper-interès cultural, no: simplement perquè hi ha oques i conills en patis plens de tarongers sota la vigilància benèvola d’un iaio esquiu amb gorra i un buda de guix. O carrers costeruts i estrets que voregen el rere-cases com en els pobles de dos carrers i que quan els recorres et sembla que hagis travessat un portal dimensional i siguis a qualsevol lloc amb màgia ben lluny de la  relluent i súper cívica Barcelona post-clòstica i post-olímpica. O perquè, en el seu cor de blanc andalusí, hi té un bar-restaurant secretament enquistat on, si el trobes, et sentiràs com el rei desganat del conte que busca per tot el món la menja exquisita que li torni la gana i acaba per sucumbir a un simple pa amb oli, això sí, després de tres dies de trescar per les muntanyes. És la gana la que ens empeny, la que fa bona tota menja i destrueix el tiquismiquisme.

 Amb la fal·lera no pararàs mai de fer descobertes esplèndides i  un lloc et portarà a un altre. Barcelona, com totes les metròpolis, és plena de plecs i cul-de-sacs, de territoris vetats, barris ocults i rutes secretes. És tota una jungla al nostre abast per explorar. Per exemple, un cop dalt de la muntanya pelada, per on baixarem? Pel mateix lloc per on hem pujat? No pas! Hi ha tota una vessant que rodola cap a l’oest de la ciutat, per què no hi anem? Així com per pujar ens hem inventat el camí, per l’altre cantó n’hi ha un que ens mena dreturer pel llom verd: a l’estiu és ple de papallones. Desemboquem dalt d’un carrer asfaltat que fa una forta pendent, davant d’una casa tota rosa. Amb les cames eixorivides i la pensa oberta, quin fat ens portarà on? Cap a quin lloc decantarem la nostra incipient ànsia d’aventura? Barcelona, com l’amant que comença a sentir-se el cos explorat i en preveu el plaer, tremola d’excitació.

Bienvenido a WordPress. Esta es su primera entrada. Edítela o bórrela ¡y empiece a bloggear!