on posem l’estora? què és un replà?

Si tenim en compte la següent falsa dicotomia entre:

a) La casa-xunga de Gil Scott-Heron, el gran cantant i activista nord-americà, que deia que “Home is where the hatred is” (que traduït vindria a ser “a casa és on hi ha el mal rollo”;

i:

b)  La casa-jungla de Xavier de Maistre, un escriptor sard que visqué a cavall del s s.XVII i el s.XIX, monàrquic, afrancesat que escrigué un llibre espectacular titulat: “Viatge al voltant de la meva cambra”, que comença així: 

“Que n’és de gloriós, inaugurar una nova professió i mostrar-se tot d’una davant de savis, amb un llibre de descobriments a les mans, igual que resplendeix a l’espai un cometa inesperat! No, no retindré més el meu llibre in petto; heus-lo aquí, senyors, llegiu. He emprès i dut a terme un viatge de quaranta-dos dies al voltant de la meva cambra. Les interessants observacions que he fet i el plaer continu que he experimentat al llarg del camí em feien desitjar fer-lo públic; la certitud d’ésser útil m’hi ha decidit. El meu cor experimenta una satisfacció inexpressable quan penso en el nombre infinit de dissortats als quals ofereixo un remei segur contra l’avorriment i un alleujament dels mals que pateixen. El plaer que hom troba viatjant per la seva cambra és fora de l’abast de l’enveja neguitosa dels homes; és independent de la fortuna.” (i segueix sense que decreixi mai l’interès…);

podríem proposar una c) que se n’aniria per la tangent, que superaria la falsa dicotomia i presentaria la casa com qualsevol espai on hom assoleix cert estat de consciència/permanència/concomitància amb l’entorn immediat.

Així doncs, i amb un acompanyament de flabiols i guitarres elèctriques amb molt de delay (i mellotrons, i panderetes, i violins!), aquí teniu la c de casa-deslocalitzada:

c) Finalment la dona s’ha assegut al meu costat. Deu tenir entre quaranta i cinquanta anys i feia estona que jugàvem al gat i la rata per la Tate. La seva cara era fosca i misteriosa. Ara seiem plegats davant de la composició abstracta 726 de Gerhard Richter. No han passat ni dos minuts de pretesa admiració a l’uníson (més aviat d’explotació de les comissures dels propis ulls) i al costat seu s’ha assegut un home que instantàniament he reconegut com el seu marit. En el mateix ínfim lapse de temps el flirt museístic ha perdut tota la seva gràcia i se n’ha anat al carall. A la merda el matrimoni, hòstia.

Torno al 726, que no em trairia mai, ans el contrari:

aquest quadrat blanquinós, a baix a mà dreta

i l’ombra rosa que tremola, vertical, al centre

aquestes tres taques taronges, molt petites però enormement significatives, quasi tant com la verda

TV-screen-like, però milions de vegades millorada

El matrimoni s’aixeca. El marit no se n’adona de res, però ella em torna a mirar, intensificant aquell somriure que preveia preciós i ho és. Jo faig el mateix sense deixar d’escriure. Paral·lelament a tot això ha entrat a la sala un jovencell interessant que ja havia clitxat. Intercanviem tres ullades. Se’n va. Ara m’aixecaré i l’hi aniré al darrere (potser en un racó de la setena planta, Londres als peus, abocats al plaer i al riu…) Adéu Richter.

(Passen cinc minuts)

No puc

aixecar-me.

Deixar

la sala

Richter.

S’hi està tan bé…

Si la mires a través de les onze planxes de vidre recolzades a la paret del fons pren un aire abissal, de tel d’alga que tot ho duplica i t’hi inclou i transforma la sala en un espai amb aura, en un aquari sense aigua, fet de quadres i visitants però igualment (o potser molt més) líquid, pútrid, enfonsat. Tota cosa senzilla i meravellosa és genial.

He de marxar de cop

de la sala Richter

perquè els vidres

i la 726

m’atrapen

com un imant.

Aquestes sis ratlles les he escrit des de la sala següent, d’esquena a la Richter, per si de cas. Última mirada de reüll (el reüll el controlo). Siau.