LP (III) UN ENGRAMA PER A MÓNICA VALENCIANO

Un engrama és l’empremta hipotètica que queda al sistema nerviós central com a resultat d’una excitació temporal d’aquest i que constitueix la base de les manifestacions de la memòria i de l’aprenentatge (jo, tot i que sé que no hi tenen res a veure, me’ls imagino com aquells solcs que fragmenten el còrtex cerebral). M’agradaria transcriure l’engrama que em va crear el Canción laverinto (ocupació/pràctica) de Mónica Valenciano (amb Estela Lloves, Raquel Sánchez i Sara Paniagua). No sé si és possible, això de transcriure un engrama, però aquí en teniu l’intent.

Travessem l’espai a les fosques, seguim un gat amb llanterna i seiem on volem. Les cadires estan posades per aquí i per allà, en direccions i sentits diferents. La gent s’acomoda a la trampa, acostuma els ulls a la foscor, no veu l’ham, s’aclimata a un tempo i circumstàncies que no donen pistes. Ens assalta un comando de quatre dones armades que transiten constantment de la paraula a l’acció i viceversa. És un rapte en càmera lenta, amb premeditació, amb exhaustivitat, pensant en cada detall, fent servir cada racó dels seus cossos i ments. Passen de la paraula a l’acció-mà, elaboren nous axiomes ­­–molt dúctils, paradoxalment– que fan servir per caçar-nos amb una xarxa que ocupa tota la sala. Una xarxa conceptual –com es menja això?– que combina abstracció, emoció i espai, hilaritat i classe magistral, interpel·lacions i solos, escriptura i il·luminació. És un imaginari complex i potent que es desplega, a poc a poc –com qui no vol la cosa– damunt nostre. Ens arrecera i ens atrapa, com la família, la parella, la societat. El comando fa servir recursos senzills i barats: text, paper, un mòbil, una llanterna, un got d’aigua, cordill / fil: fan un puzle de sentit irresoluble. El que és extraordinari és com els utilitzen, desautomatitzats, sorprenents, seguint el compàs del batec del pensament, que puntua un discurs inintel·ligible si pretens copsar-lo sencer i sense fissures, i alhora absolutament fàcil de captar si et deixes travessar pels seus ganxos, per les seves petites trampes, pel seu flirt, pels fragments de fractal que sembra –el tot en cadascuna de les parts. El batec té una arítmia que el fa irresistible: l’humor, a gavadals,  que legitima l’abstracció desaforada, el salt mortal que fan i que hem de fer, un salt de fe –que en aquest cas és un donar-se absolut, molt allunyat, allunyadíssim, de la palla mental de certs treballs conceptuals abstrusos perquè sí i entotsolats en el seu plantejament i escenificació. Res més lluny. Ens comminen a aixecar les cadires i, entre tots, fem levitar el teatre –i ara sí que ja estem entortolligats del tot dins d’una xarxa com la de Sant Pere, el pescador d’homes. S’ha transformat el medi: de cop tot som peixos, embadalits, aprenent a fer servir les brànquies.

Canción laverinto (ocupació/pràctica) és una classe infinita i a mitges d’aquella única gran professora que un cop tots vam tenir i recordem amb tant d’amor. Aquest cop, però, la professora té quatre cossos i mil caps i una butxaca màgica d’on treu tot el que li fa falta per sacsejar-te i incloure’t en el seu món. Un món escènic que és un compendi de moments memorables, un pur generador –com el motoret d’en Lemmy però no només amb cançons: ombres xineses a la paret –una filadora, una parca, la teva iaia aprenent a cosir abans de la guerra?–; alegres tirulís, tirulàs mentre una dona es revincla, desmesurada, i com en rapte extàtic va buidant gots d’aigua –Sal, napolitana! o el virtuosisme del cos ben fet servir–; una altra dona que s’esgargamella bramant una cançó visceral sobre intestins i que després, amb el mòbil fent-li d’apuntador, comparteix la història d’una relació amb nosaltres, que les envoltem, que, amb les mirades i els cossos fem de frontó, d’eco, i també d’esponja llençada al mar. Interceptem converses a quatre, a cànon, repeticions i jocs, cacem frases al vol “lo inefable se me ha escapado”, preguntes i respostes “sempre tornes a casa pel mateix camí? Només puc tornar per un sol lloc, jo.”, indicacions escèniques “lírica en los pies. Haz flor de hueso. Baila con los huesos” –no cal que ho faci, l’important és com ens ho imaginem–, somnis “de las piernas abiertas de la mujer salió una tortuga y después un armadillo.” És un espectacle que està entre un excels calaix de sastre, la revista del Paral·lel passada de rosca, una enciclopèdia amb gravats del segle XIX, un brainstorming, una acte Fluxus i una anti-classe magistral. M’admira el lloc on ens posa al públic: no és que participem ni intervinguem, sinó que ens fagocita, ens digereix, ens inclou. Una imatge: MV treu la mà de la manyopla plena d’escuradents i n’hi queda un penjant, enganxat a la carn. Una altra: el botafumeiro de pa o pèndol de Foucault de Sant Honorat –patró dels forners– retalla una zona determinada i la MV ens hi convida a entrar amb la lletania “estàs en tu casa, pasa”, una lletania que la porta al plor –llàgrimes grosses li rodolen per les galtes. “No puedes tocar el pan”, li adverteixen: no s’estan per hòsties. Al final, acomplert el ritu, la invocació, l’exaltació, una a una, descalces, ens abandonen caminant sobre les aigües i trepitjant el guió desperdigat –el budellam, pel terra. L’espai, de sobte, es converteix en un orfenat i llavors només ens queda fer els deures: per demà, trobar la manera exacta de partir una llàgrima; de treball de final de curs, intentar habitar aquest lloc estrany i meravellós que ens han ensenyat que hi ha “entre el lunar y el abrazo”.

Martí Sales