LP11 (II) NO CONTROLEM EL COS? text de Núria Martínez Vernis

He conegut un paio que em parla de les dosis correctes, dels secrets que el Cerveto li havia confessat a la presó Model, i de la llibreta que tenia amb una llista feta a mà dels verins més habituals; en vermell les dosis letals i en blau les recomanades. Estramoni, brugmànsia, belladona… necessitem les herbes divines? Perquè elles no ens necessiten a nosaltres.

O el que no és el mateix, l’LP11 ens necessita o el necessitem nosaltres tres: jo-tu-ell.

I qui són els rebels? Quants exabruptes i convivències agressives amb voluntat de cotó i fluixos els cossos, costelles de porc, xai, i ànsies caminadores d’un passat que no fa futur. Tots ens gratem els baixos, voleiem de floreta en floreta acomplexadament i veiem les àvies esclavitzades.

Tipologies de jos:

                  Jo projectista: m’assemblo a tu perquè ho dic jo.

                  Jo esmorteït: no molesto, perdó, perdó.

                  Jo pureta: exhibició de mons paral·lels, i el primigeni desaparegut.

                  Jo ioguista: perfecció d’imperfectes.

                  Jo ucraïnès: argamboy!

  Tots són estructures deformades per les impossibilitats geomètriques que s’obsessionen amb la utilitat desencaixada; no entenc allò que veig.

La cosa 1 “de fer ca”:

És un tòpic la bellesa? Eren només siete los magníficos? Hi ha creadors i destructors? Això és la re-humanització del món, una circumstància fresca i inèdita que reaprèn (o no tan alliçonador), revisita un pas, fa expansió, s’eixampla, rota i contrau? I prens el temps, te’l quedes a temps per fer allò que voldries per un mal dia o dia si dia també. Dues idees:

Me llamo mortadela parte de un todo llamado cerdo o cerda

i

hacemos mierda pero le llamamos caca.

El moviment ageganta, acreixenta, fa riure, agafa i regala una respiració vermella en una cara clara per deixar anar: No controlamos nada, vibradors i desitjos i un donquixotisme extens que imagina, i màgia, i imatge, i imantatge, i mania, i mana i man-man. Es despulla i entenem la mortadela morta per sobredosis d’exposició. Death is a dancer que no Dancer is a death. La conquesta de la imatge, del vídeo, de la música, la gràcia, el talent i un desprendre’s a poc a poc d’allò que aferrem massa.

La cosa 2 “dia-loga”:

Tenim una teoria: cada acció, cada moviment, la projecció d’aquests generen un eco i estem intentant descobrir aquest eco. Però l’ambient està embrutit. Esperem, no comencem, no ho tinc clar, no ho tinc, encara no.

Canvi de lloc.

L’eco no és lineal, més aviat seria una circumferència, O?

– Veo mucha expectativa i eso genera eco…

– cállate por favor.

– cierto.

Calla el so, calla el soc, cos que parla amb una veu fina, es posiciona, no comença però acabarà. Desplaçament, somriure, concentra’t. Agudització del sentit de l’humor si hi ha sentit en l’amor. L’eco és com el present i ara mateix està a 500 metres.

– I estic en el passat, jo?

– Solo puedo decir-te que si ves una grieta, introdúcete!

Pausificació. Repensar, posseir, treure, i sentir. Diuen que el bar ha generat molt d’eco.

– Ei, tinc tiquets per la barra i… Ai ho sento, he tingut un afany de protagonisme… perdona, tornem a començar…

– No ho aconseguirem, no? Però potser és millor, jo ho veig difícil.

Dis-culpa que no sé si.

– Mira Ramon, ara sonarà una música molt emocionant però tu no facis res.

Jetfire 70, vent a la cara, bufanda i cabells amb la Cassandra Wilson, o així.

Im-mobilisme.

– Em pots aguantar? Per aquí, pel cul.

– Molt bé, gràcies. I jo, t’aguanto alguna cosa?

– El cap.

Clavada en la retina la bellesa cromàtica que no veia fins ara: el taronja, el blau el marró i el morat.

– Et cau alguna cosa més?

– Sí.

– Les aguanto?

Canvi d’aire.

– Ramon, et diré una cosa: això s’acabarà i cal seguir treballant.

SUERTE, SUERTE, SUERTE, SUERTE, SUERTE, SUERTE, SUERTE, SUERTE, SUERTE, SUERTE, SUERTE, SUERTE, SUERTE, SUERTE, SUERTE, SUERTE, SUERTE, SUERTE, SUERTE, SUERTE,

i me l’enduc a la butxaca.

La cosa 3: “Mà 1 ric i/o” l’art no dista de la pista.

Vinc a parlar-vos de Wakefield Poole (americà gai i amb papers) dels ballets russos de Montecarlo que l’any 1932 que tenien un èxit brutal als Estats Units, d’El llac dels cignes i de Boys in the sun, la mítica pel·lícula gai del 1975 que va marcar per sempre l’abans. Una identificació transliterària, transformadora, transballarina que sorgeix d’una universitat discursiva, tàctil, sonora i fantàstica. Heus ací la nuesa, la veritable explicació que se t’adreça directa als ulls. Quines cames, mareta meua! Quina grandesa i mesura de moviment i veu, espai i plenitud per explicar el neoprotagonisme dels homes en els ballets clàssics i així crear altres formes geomètriques i sexuals, que combinin amb les ballarines sordes, sordes, sordes, sordes que adoren el kukluxklan.

Op! Op! Op! Quizás la danza contemporánea sea el rewind del balet clásico.

La mà de Sigfredo toca Odette i aquí comença El llac dels cignes. – Que corra el aire! I les noietes dansin el primer techno pop de la història clàssica: El tutú es ese plato que divide a la bailarina en dos mitades. I té raó.

El caçador es dirigeix a un cruising per invertir cossos i posicionar membres en crescendo. El llac dels cignes a poc a poc es barroquitza, boys in the sun també. Acabarà amb Sigfredo a sobre d’Odette: El semen tutú es esto.

– I jo on sóc? Aquí. M’enfronto a la tràgica, em poso del costat de la transballarina i dono l’esquena a la clàssica. 

Yo quise ser Sigfredo, yo quise ser Odette, yo quise ser Paul, yo quise ser Peter pero el papel que representé fue el del mago.

Incommensurable, genial i sota l’atenta mirada del performer polonès que imaginem crítica.

Ma número 1, vol dir passió fragmentària de conceptes anti-agònics, i amor per-pe-TU, Rothbart.

Núria Martínez Vernis