D’EQUIVOCAR-SE

1
El primer cop no alçava més de quatre pams de terra. Em van explicar el conte de Pinotxo i el moment més fosc de tota la història va ser el que més em va captivar: quan en Pinotxo era empresonat i el venien a consolar i a dir-li que aviat el treurien d’allí. Una sèrie de conceptes van aparèixer, flamants, dins del meu caparró: llibertat, manca de llibertat, esperança, dolor, consol, pietat.

2
Edifici d’estructura radial, el panòptic, 1904, presó cel·lular, galápagos, els motins del 1906-1919-1931-1975-1977-1978-   1979, la COPEL –els presos en lluita–, la cinquena galeria, el palomar, l’argot, els innumerables intents de fuga, els innumerables plans d’enderroc, la superpoblació endèmica. Una presó: la Model.

3
D’adolescent, després d’haver vist West Side Story i Kids i haver llegit la Susan E. Hinton, vaig dedicar-me a fotre’m en tots els merders possibles. Sempre al carrer fent el bèstia: rebentar, esbotzar, robar, entrar a cases, beure, drogues, hòsties. Hi havia les organitzacions polítiques, hi havia la música, hi havia el descontrol i les ganes de trencar-ho tot, d’obrir-me el cap contra la primera cantonada, a les manifestacions i als concerts, a les festes majors i a l’institut, fugint de casa i a tot arreu. Hi havia els amics sonats, els amics primmirats, els amics de sempre i els enemics, una pila. Els fatxes, a mata-degolla. La policia l’esquivàvem com podíem, de vegades pels pèls. Amb els segurates intentàvem passar desapercebuts. Amb els pares no hi havia remei. No sabíem el què fèiem, ho fèiem d’esma, i ningú mai parlava de delinqüència. De la Modelo no en sabíem res. Parlàvem de porros i de la ETA, d’aventures i de bregues, les passades i les fabuloses per venir.

4
L’any 1888, la burgesia barcelonina va celebrar amb ostentació l’Exposició Universal. Paral·lelament, com un acte més, es feia l’acte solemne de la col·locació de la primera piedra de la que seria la nova Presó Model. A la Junta de Construcció d’aquesta nova presó hi havia diversos dels noms  de la mateixa Junta que havia promogut l’Exposició del 88: l’alcalde Rius i Taulet, el banquer Evaristo Arnús, el president del Foment del Treball Nacional Ferrer i Vidal, el financer Jover i Serra, el vidrier modernista Emili Sala, etc. Pere Armengol, el jutge de l’Audiència de Barcelona, primer impulsor de la reforma penitenciària i considerat la màxima autoritat en aquesta matèria, va dir: “…se digna S.M. disponer se inauguren oficialmente las obras, de ésta, que será una de las fortalezas desde las cuales la sociedad española ha de defenderse contra los que quebrantan sus leyes, perturban la paz de las familias y atacan la vida o la propiedad del ciudadano”.

5
Quan arribes a l’últim bri recremat de l’adolescència, el món, llampeguejant, es fa terriblement de veritat. Fer-te gran és un gec d’hòsties i costa aguantar dret. Prens consciència de tots els teus actes i ja no pots fer com si res. Saps coses. I te n’han passat d’altres. I això és irreversible, no hi ha paraigües ni xarxa: vius amb blaus. Viatges per aprendre a aturar-te i pensar, per poder saber qui és l’altre, per trobar la part de tu que és l’altre i viceversa. Plores, llegeixes, estimes. Al pòsit, Incerta glòria, el Grup de Treball, Sarrionandia, Casasses, els místics, Negu Gorriak a Herrera de la Mancha: els que lluiten. Decideixes. Prens partit. Per no caure, creixem col·lectivament.

6
La nit del 19 de juliol de 1936 la comissió permanent de presos polítics de La Model va demanar al subdirector que els deixessin anar. Volien participar en aquell moment històric. La demanda els va ser concedida. La totalitat dels reclusos va sortir i es van dirigir als llocs on la lluita encara era viva. Aquella nit, per primer cop des de la seva inauguració, la presó va dormir sola.

7
Entro a la Model. Tot va lent. Passo els dos cancells i arribo al panòptic. Trec els llibres de la bossa perquè no me la deixen dur. Un llibre de Michaux, un d’Oliverio Girondo i el Llibre de Meravelles de l’Estellés. Travesso el pati de presos amb una estranya sensació de sobredosi d’energia. Són adults i alguns, perillosos, però juguen com si fossin nins a l’institut o a la plaça. Després del taller, la sortida és igual de lenta que l’entrada, cancell rere cancell, denaí en boca. A la terrasseta del bar del davant demano un quinto. Demano un quinto. Que fàcil. Dic: “si us plau, un quinto”, i tot és dir-ho i que me’l portin. És fresc i me’l bec entre el soroll dels cotxes, a l’ombra dels plàtans. I m’equivocaré perquè puc equivocar-me: així s’apren. Samuel Beckett, savi entre els savis, deia: “Ever tried. Ever failed. No matter. Try again. Fail again. Fail better”. Això és exactament el que no pots fer dins d’una presó.

Setmanari “La Directa”, juny de 2009