TRICOTA QUE TRICOTA (AMB FINAL CASASSASSIÀ)

La mort duu calça curta i juga a pilota a la platja. La mort es diu Esteve. Té cinc germans: Isabel, Anna Maria, Maria Rosella i Oriol. Estiuegen a Tossa. Vaig rebre una postal de l’Esteve, l’altre dia, molt críptica. Citava els Beatles: la felicitat és una patata calenta. No sé si no sap gaire anglès o és que em pren el pèl. Dimarts passat a la meva cosina li va caure un test al cap. La morta és ta cosina. La mort està cosida. A la gepa. La duem enganxada com el gomet al quadre acabat de vendre, com el brodat groc de les martin’s. No és la fi de res: és anar al supermercat, és beure’t una cervesa, és alta i prima, de perfil i el perfil de tot, una possibilitat vestida per l’ocasió, més alta encara, encara més prima i molt esmunyedissa, una parroquiana de cua d’ull. Patates fregides, amanida o arròs blanc: l’acompanyament del bistec qu’ets. El baix continu. I hi podem construir acords, al damunt, o fer pogo, o jugar al dodecafonisme, o partir-la en quatre per quatre i ballar tecno tota la nit, empastillats –Sant Simó el que més. L’altre catxondo, Sant Llorenç, fou màrtir: el van posar damunt d’una graella i el van rostir viu. Els torturadors li deien, què, ja n’has tingut prou, te’n penedeixes? Ell digué: crec que per l’altre cantó no estic gaire fet, em podríeu doneu la volta, siusplau? Estar viu és una impertinència, cap regal, un què. No el gran què. Els estimbats tot s’ho miren amb ulls rodons i es fan més preguntes que nosaltres, què et pensaves. I si li donem la mà i hi caminem abraçats, el cap a la seva espatlla? I si la convides a sopar, la presentes als amics i li fas l’amor? I si fas que t’estimi, que t’esculli per ganes i no per obligació? Fer-ho bé, fer-ho bonic. Fem-ho bonic. Tot. Els esbarzers ho saben, les flames també i si t’asseus a l’última fila de la classe i pares l’orella contra el pupitre, ho sentiràs. No és cap lletania, és un hit, un single que hi ha a totes les cases al costat del setrill, el sucre i la sal, al moble del menjador amb el Thriller del Michael Jackson, els discs de la Rocío Jurado, del Joan Manel Serrat i els totxos de Le Carré. Un clàssic. Top 40. Els millors caps de ventes, els millors distribuidors, els millors compositors. La coca-cola i la bíblia empal·lideixen al seu costat, lívides d’enveja, apretant els punys, clavant-se les ungles, fent-se sang: els falta classe. La mort és un tirabuixó a la patilla d’un integrista, la mort és el rínxol engominat del Little Richard, la mort són molts números, molts cap-i-potes, molt samarretes suades i una tona d’escridassats. La mort no és cap gran dama. La mort és un lleva-taps o una tauleta de nit: tria. (La postal de Vic, clavada al suro. El suro, de Cassà de la Selva). Tothom la balla, tothom la dansa, amb més o menys ganes, amb més o menys coneixement –n’hi ha qui en té menys que una sargantana. Els colegues suïcides no la deixen tranquil·la. El suïcida major hi balla a la plaça, amb tot el neguit, amb tota la rauxa, i es descamisa amb ella, per ella. La mare la guarda al traster, la tieta hi pensa tothora i el nòvio menja hamburgueses d’amagat de tots, vius i morts. Els ocells no en saben res i piulen d’esma. I vas perdent punts, o guanyant-ne, i el còmput és el jersei i ui quan s’acabi la llana. Ui què. Uh? Eh! O, ah…