Vull viure en un país fosc, tres o quatre hores de llum a tot estirar, una terra on no pugui gaudir de l’aire lliure i em vegi obligat a recloure’m, a enfrontar-me amb la foscor i emmirallar-m’hi les entranyes, també fosques, on alguna cosa s’hi amaga, em defuig, i no surt per por d’enlluernar-se, animal de sotabosc, màgic monstre llegendari de poders ignots. Calar-me foc per fer sortir les bèsties i, un cop domades, cavalcar-les i donar nom als meus erms socarrimats, com aquell qui, impetuós i endebades, fa mapa d’un estel remot i congelat i no veu que cartografia l’esquena perfecta d’un miratge de diamant. Encara que hagi d’anar fins a l’última era, sempre cercaré la pols o l’aigua de sota, els signes nostres, i m’ompliran l’infern de l’armilla amb l’escalf d’un ram de metxes. La solitud i l’hostilitat em marcaran el camí a seguir, interior, de ben segur, i res no em facilitarà una sortida simple: aniré de dret al centre del meu abisme de metre setanta, apamaré el revés de la meva història personal, aniré, acollonit, per les rutes no fressades, temerós d’aquella torrentera plena de brutícia a punt de cremar, reptant per aquelles pors i pudors que fan teranyina entre coll i fetge, entre orelles i genolls. M’enfocaré i buscaré els qui volen néixer en mi. Faré de comare, i aixecaré una escola, una presó i un país per a tots ells. No hi haurà biblioteques: cap llibre. Tan bon punt algú escrigui alguna cosa, la vomitaré, i la bilis i les restes de menjar que no siguin capaços de pair, tot el que treguin xocats per la mort o sobreexcitats per l’alcohol, també ho transcriuré, quall per quall, escopinada per escopinada i reguerot per reguerot, en corrua de lletres entenedores que expliquin fil per randa la història del conserge-príncep que manà enviar a l’exili tots els mestres, i com aquests fundaren el país que destruiria el planeta, o la de  la celebèrrima parella de músics-franctiradors, que es mataren de llotja a llotja del Liceu, –i a ulls clucs!–, o l’explicació de l’origen del plat nacional i com va ser finalment acceptat pel president del país, que de petit l’odiava. En càmera obscura em faré eco de les pròpies altres veus, positivitzaré els termes deliri i esquizofrènia, i, amb la purga de la ventriloquia, escanyaré la tènia de la creació. Pellgirat, apallissat, negre –de tinta, de blaus, de focs–, aquesta inquisició s’haurà convertit en marca i obra i podré abandonar

l’exili.