El proper 4 de febrer inaugurem a l’Arts Santa Mònica l’exposició Sistematúrgia. Accions, dispositius i dibuixos. A través d’aquest blog us vull anar introduint en la meva obra, en el procés de creació i en l’eix del meu treball dels darrers anys al voltant del qual gira la mostra: la Sistematúrgia.
Per què Sistematúrgia?
L’element troncal de la meva activitat és l’art de l’acció, la performance. Fa més de 30 anys que hi treballo. M’agrada aquesta activitat perquè permet integrar, reunint-los en un de sol, altres àmbits que també m’interessen, la música, el dibuix, el moviment, la paraula… A més, el procés que significa la creació de l’obra adquireix per a mi tot el seu sentit quan la presento en públic.
Ara bé, el procés de creació i integració dels elements que conformen una performance acostuma a ser una activitat complexa. És per això que tant la creació com la presentació sol ser una cosa col·lectiva. Així, la comunió d’acords que es prenen durant la creació son gestionats pels participants, actuants, tècnics i altres durant la presentació de l’obra. La forma d’aquest procediment determina els resultats de l’obra. Vaig treballar amb aquests supòsits durant els anys 80 del segle XX amb la Fura dels Baus, grup del qual en sóc fundador. Però a principis dels anys 90 vaig intuir que la computació podia oferir una nova forma de gestionar la complexitat, un nou procediment per crear i reproduir performances.
Primer el robot Joan l’Home de carn (1992) i més tard la performance Epizoo (1994) em varen confirmar aquestes sospites. Amb el temps he anomenat aquesta manera de treballar Sistematúrgia, un neologisme que fusiona la idea de sistema computacional i el mot dramatúrgia.
Esquema Sistematúrgia. Esq> dispositius interfície. Centre> gestió computacional. Dreta> dispositius mèdium. Punts de sota>estructura de parts.
La Sistematúrgia representa un nou paradigma respecte a altres procediments. El més important és la possibilitat d’interactuar en tots els àmbits que conformen una performance inclús aquells que tradicionalment resulten difícils, com ara l’animació, el vídeo o la robòtica. La idea de la interactivitat va associada a la figura de l’usuari, és a dir, la persona que interactua. Aquesta figura pot ser l’actuant, com passa en algunes de les meves performances o el propi espectador com passa a les meves instal·lacions.
El fenomen de la interactivitat exigeix una forma tècnica específica que es pot resumir en tres apartats: les interfícies, la gestió computacional i el mèdium. Les interfícies son dispositius capaços de llegir l’activitat de l’usuari. La computació interpreta les senyals que envien les interfícies i les gestiona pel seu ús en la performance. Aquest ús conforma l’apartat mèdium, que reuneix dispositius i altres elements que es manifesten durant la representació.
Aquest procediment tècnic demana previsió i obliga a treballar amb formes de transcripció prèvia, jo utilitzo el dibuix. El dibuix ha anat adquirint rellevància en el meu treball, primer com dibuixos preparatoris, després com story boards i més tard com a part de la pròpia obra, ja sigui com a animacions, vestits o escenografies.
He pensat que la idea d’utilitzar el procediment de la Sistematúrgia podia ser una bona opció per articular aquesta exposició. Per aixó l’he titulat Sistematúrgia. Accions, dispositius i dibuixos. Les accions per què son, com he dit, l’element troncal de la meva carrera, els dispositius per mostrar alguns dels prototips de les interfícies i del mèdium que hem realitzat durant aquests 20 anys, i els dibuixos per mostrar els processos de creació que utilitzo.