JaumeParera

I m´han estimat tendrament mentre jo em trobo paralitzada entre un paraxocs, i dels meus cabells regalima l´oli que es barrega amb les llàgrimes i el confeti, que queda enganxat a les meves pestanyes. El meu cos desencaixat. Trencat. I amb la mirada busco els petits trossos que han quedat repartits per tota l´escena. El meu camp de visió és limitat. A la meva dreta, sento que hi ha algú que em contempla. A la meva esquerra, els ulls d´un altre home, jove, qui em mira amb pena. La compasió. Sento. Llàstima. I fa fred. I sento que hi ha alguna cosa que em penetra l´esquena i em surt per les costelles. I sóc fràgil i tinc por, perquè no aconsegueixo separar la realitat, de la ficció.
Berta Tarragó.

«Recordo l’impacte que vaig tenir quan vaig veure la sang a la boca de l’Eva, va ser mes un alentiment que una acceleració. Però llavors, una extranya bojeria em va fer agafar la càmera i filmar encara de mes aprop per veure la sang. De sobte quan l’Eva va dir que havia tingut un accident i va aturar en sec la performance vaig poder veure a les vostres cares i a les del public la mateixa expressió que debia tenir jo quan vaig descobrir que havia fet la primera victima en la meva vida de pilot.»
oriol aubets
guionista, actor, director
www.turbito.com

Dos caps que es miren
o accident de veritat

Dos caps que es giren i es miren.
– Estic preparada, contesta el cap vermell.
Complicitat, silenci i el cap blau retorna la suposada “rèplica” amb un somriure.

S’abracen.

És el moment?

Lentament els peus, vermells i blaus, es posen en funcionament, comencen a girar, entren en l’acció del pròxim accident per la càmera, sempre present; Tots al seu servei.
El terra de fusta es posa en moviment, última respiració a dos, la velocitat es precipita i desde l’eix del cos blau, el punt d’unió intern es modifica i el cos vermell canvia de pla, ja està horitzontal. La inèrcia del gir accelera el vol. La realitat es modifica i la rapidesa externa es torna calma interna. A dintre tot està quiet. A fora la vibració s’incrementa. Es senten veus i cossos.
Els braços vermells es deixen anar, moment de màxima obertura.
Els peus blaus modifiquen el seu pas, es deixen mirar pels ulls vermells que es precipiten lateralment desde la torsió del cos mig sortit de la seva pell. La cremallera està oberta, com quant amb un ganivet es talla la membrana de la musculatura i la carn es mostra a l’exterior. El cos vermell està més aprop que mai del terra. La pell vermella es tensa, sent la velocitat i el perill, els genolls blaus cedeixen sense previ avís. El rostre vermell es fa impacte. El rostre vermell es fa terra. La mandíbula vermella perd el sentit de la realitat.
No temps, no moviment,
ACCIDENT de VERITAT

El cos vermell es precipita dintre del meu i entro en un altre temps.
Ara ja no és cos vermell, ara soc jo. Una ficció ha fet conquesta, fins a fer-se cos i present.

Mobilitzo el meu rostre lentament per saber si encara forma part de mi.
Veig sang, veig peus, sento olor de fusta, tinc por de moure’m i veig els meus cabells que llisquen pel terra atrets pels moviments del qui era el pilot.
Una mil•lèsima de segon i mil cinc cents pensaments.
Una eternitat, tantes vegades imaginada i ara ben tangible.
Decideixo continuar. Què venia? Ah si! Dansa post accident. Irònic no?
Una altra eternitat.
Veig la mirada de l’Oriol, li mostro el meu nou rostre i li explico amb els ulls, el que ha passat,. Ja no hi ha caps de colors, ara son de carn i ossos. La càmera es situa davant meu i vampiritza la vulnerabilitat del moment. Continuo i un pensament se’m fa pell: Aquestes mirades han de saber que això ja no forma part de la ficció, no vull quedar-m’ho per mi sola, ells també formen part del que es succeeix.
Aleshores, pensament i acció units en una frase.
…
Seguim amb l’eternitat, amb mes moviment i mirades.
Retorno a l’accident recreat, ara però, sent accident de veritat. Em deixo reposar dintre del para-xocs, sento el pes del meu cos com es deixa descansar entre ferralles. La llum de la sirena dona pas als testimonis que s’apropen a veure el que ha passat. Cafè Paris…17 anys… ambulància… festa sorpresa… Sento com el meu cos es buida entre les diferents parts del cotxe, el meu camp de visió canvia i em deixo mirar com un element més de l’atrettzzo de Reprise.
Em sento en un mostrador de carnisseria.
Mentrestant, el meu cos, vehicle del que soc, es precipita veloç, a la vulnerable franja que es balla entre l’intent i l’accident.
Intent potser de vida. Accident, tal vegada, que composa la creació.

Reprise se’m respira com un nou territori i en un dels trossos de vidre del retrovisor fragmentat, veig els meus llavis vermells.

Love me tender.
Eva Roig, 2010.

Todos los días tengo un accidente y un periodo de recuperación y así pasan los días tranquilamente aunque os parezca que no es así, no quiero saber que va ser de mi si pasa un día sin estrellarme y sin poder entonces recuperarme. Todos los días tengo un accidente y un periodo de recuperación y toda la energía que se libera me duele un poco pero me hace estallar y toda esa energía hace temblar mi casa entera y toda esa energía que se libera es lo que más me recupera. No quireo saber que va ser de mi si pasa un día sin estrellarme y sin poder recuperarme. Todos los días tengo un accidente y un periodo de recuperación.

Joaquin Pascual de su disco «El ritmo de los acontecimientos»
www.myspace.com/joaquinpascual

Com un caçador seguint petjades. Com un saurí buscant aigua. Guiat només per l’instint. Aliè als comentaris. Deixant de vegades el camí. Sempre ha estat així. Divendres al vespre, fa 20 minuts que estem atrapats al cotxe. I com nosaltres, infinites files de llums vermells frisant per canviar-se inútilment de carril. Quantes converses avorrides, discussions acarnissades i pensaments prohibits succeint al mateix temps. Però aquí dins ningú diu res i és millor així. Saps que tens un amic quan el silenci no pesa. Estic molt cansat, els ulls se’m tanquen. Sento sirenes llunyanes d’ambulància abans de perdre la consciència. Vull viure en un lloc on l’àmbar del semàfor signifiqui frena enlloc d’accelera. On no senti una mà invisible empenyent-me. Sense cels retallats.

Tres Moments, Mazoni