La doble sessió d’aquesta Secció Irregular comença amb el vídeo “Go and talk to your government!”, on Amanda Pinya i Daniel Zimmerman emfatitzen la dimensió política de la distribució dels cossos a l’espai mitjançant la creació d’un Ministeri d’Assumptes del Moviment que compta amb l’aprovació de Heinz Fisher, president del Govern austríac.
Per aquest motiu, encara que “Ya llegan los personajes” tracti sobre l’humor i no resulti explícitament política, apareix inevitablement com un exemple pràctic del caràcter polític d’uns cossos que configuren l’espai segons la seva pròpia idiosincràsia.
Aquesta peça resulta excepcional perquè és fruit d’una col·laboració entre dos agents molt rellevants de l’escena experimental espanyola: el duo de performance Los Torreznos (Rafael Lamata i Jaime Vallaure) i el coreògraf Juan Domínguez. Tot i que els tres creadors signen aquesta obra de forma conjunta i a títol individual per diferenciar-la del treball de Rafael i Jaime com a duo, la veritat és que té característiques tant d’obres anteriors de Los Torreznos com de peces de Juan Domínguez.
Per exemple, la repetició obsessiva dels noms fins que aquests perden el seu significat i es converteixen en mer so està present a performances de Los Torreznos com “La noche electoral”, “El dinero” o bé “Las posiciones”. A més, al principi d’aquesta última obra es també es transgredeix notablement la convenció que separa a públic i intèrprets tal com succeix al final de “Ya llegan los personajes”.
D’altra banda, “Ya llegan…” és un treball que versa sobre l’humor i on el riure té un paper important. El riure és precisament un dels afectes amb els quals treballa Juan Domínguez a “Blue”.
Tot i això, “Ya llegan…” destaca no tant per allò que té en comú amb l’obra anterior dels seus creadors, sinó més aviat per com es distancia de la mateixa. En aquesta col·laboració conflueixen dues maneres de treballar diferents i el resultat híbrid és tan singular que el caràcter experimental adquireix més prominència que mai. Si Jeanson declara que “el riure sorgeix simplement d’una consciència sobirana de llibertat”, a causa d’aquesta total desimboltura a l’hora d’experimentar, hauríem d’entendre en aquest sentit les rialles que brollen ocasionalment a “Ya llegan los personajes”.
No obstant, encara que el riure jugui un paper notable a la segona meitat de l’obra, hem d’acordar-li una importància limitada a la primera part de “Ya llegan…”. Si bé durant els primers 40 minuts de la peça els intèrprets transiten ràpidament pels recursos de l’humor en les seves múltiples variants (des de l’humor bast al clown passant pel slapstick, el nonsense, el esperpento o l’humor negre), el resultat rares vegades és còmic. Paradoxalment, com podrà reconèixer qualsevol persona que hagi llegit un manual sobre l’humor, el discurs sobre allò còmic resulta poc divertit. Aquesta tensió entre una forma que remet a l’humor i una vessant analítica totalment allunyada d’allò còmic constitueix un dels principals punts d’interès de l’obra.
Resulta contradictori que el riure només ragi de manera incontrolable al final de la peça, quan els creadors ja no utilitzen l’humor com a eina, sinó el joc. Aquest riure que ho inunda tot resulta tan poderós que no pot sinó recordar-nos el caràcter polític d’uns cossos que exploren contínuament les possibilitats del seu encaix a l’espai.
