Una aporia és una contradicció insoluble i un zombi és un ésser que està viu i mort alhora. Així doncs el títol «Zombie Aporia» de Daniel Linehan implica una doble contradicció. En efecte, en aquesta peça els intèrprets treballen «amb formes que semblen contradir-se entre sí. Per exemple les cançons i el ball solen produir-se amb mitjans diferents, però nosaltres intentem produir-les amb el mateix mitjà: el cos. Ballem, cantem i parlem alhora i veiem com aquestes formes s’afecten les unes a les altres quan es produeixen de forma simultània.»
«Zombie Aporia» s’inspira també en certa mesura en el format del concert de rock. Deixant de costat l’espectacularitat gratuïta, Daniel Linehan aprofita del concert de rock l’aproximació corporal a la música, és a dir, una certa energia física. D’altra banda també utilitza l’estructura del concert de rock, ja que «Zombie Aporia» consta de diferents seccions a les quals els intèrprets es refereixen com a «cançons», encara que no totes aquestes seccions siguin cançons en un sentit literal. No obstant això, com matisa Linehan, aquesta estructura també és comparable a la d’un llibre de poesia o a la d’un volum de relats curts. Aquestes diferents seccions de la peça tenen referents tan diversos com Bruce Nauman, els Sex Pistols o el poeta John Ashberry.
Per la seva banda, Jaume Ferrete presenta en col·laboració amb Gerard Ortín «Voz Mal», un concert en tota regla, però amb la peculiaritat que les cançons reflexionen sobre diferents aspectes de la veu i la seva relació amb el cos. Aquesta operació té un gran interès en un context de dansa com el Mercat de les Flors, ja que com explicava recentment Bojana Kunst en la seva conferència «La veu del cos que balla» a la Fundació Tàpies, «El descobriment de la veu del cos i l’escolta de l’interior del cos, que deixa d’estar en una relació harmònica amb una jerarquia regulada, representa un dels descobriments essencials de la dansa contemporània del segle vint.»
Naturalment, aquestes transformacions en la relació entre veu i cos estan estretament lligades a relacions de poder i noves maneres d’entendre els nexes socials. Per això inevitablement les lletres de les cançons de «Voz mal» es debaten una vegada i una altra entre la veu, el cos i el poder.
Com explica el propi Ferrete, «Si bé les dinàmiques de la imatge en els mitjans, i especialment a internet, ens fan dubtar de la veu com a dispositiu per excel·lència per a la participació en les negociacions i debats que concerneixen allò comú, la veu segueix simbolitzant tant aquesta participació subjectiva com la representació que un té –o no– en aquestes negociacions. Es diu la veu del poble i tenir –o no– veu, en aquest sentit. En democràcia, la representabilitat de la ciutadania es performatiza –i performativiza– en els debats orals que mantenen els polítics.»
Seguir reflexionant sobre la relació entre les nostres veus, els nostres cossos i el seu nexe amb les dinàmiques de poder que ens travessen resulta fonamental per defensar l’esfera pública que es veu tan severament amenaçada avui dia: «Mic check!? Mic check!?«
