Foto de Jordi Surribas
Juntament amb Bea Fernández i Mònica Muntaner, Sílvia Sant Funk forma part del col·lectiu Las Santas. Juntes regenten La Poderosa al barri del Raval, un dels espais per a l’experimentació més interessants de Barcelona, tant pel seu model de gestió com per les activitats que es duen a terme.
El dimecres vinent Sílvia Sant presenta la seva nova peça «Paradigma i crisi» a la Secció Irregular del Mercat dels Flors.
Per què “Paradigma i crisi”? En quina mesura està relacionada aquesta aproximació amb la situació econòmica i política actual?
Per fi, les investigacions de la física moderna estant tenint cert ressò a la societat civil i aquestes ens estan abocant a una realitat molt diferent de la que havíem acceptat tàcitament. Per exemple, els mecanismes de percepció són molt més complexes del que pensàvem: l’observador i allò observat s’afecten mútuament. La física moderna accepta que no tots els fenòmens són explicables de manera racional o amb els paràmetres al nostre abast. L’atzar i el misteri s’estan acceptant com part d’allò “real”. Tot això és molt revolucionari en una societat basada en l’anàlisi “lògic” de la realitat. És a partir d’aquestes inquietuds que proposo el treball d’aquesta peça. El títol “Paradigma i crisi” fa referència a la teoria del científic i filòsof Thomas Khun que parla de paradigma-crisi-revolució com l’única dinàmica possible per al canvi i la renovació del coneixement científic. Mentrestant, aquest principi també està reflectint la situació que vivim a nivell social i polític.
Però aquest treball fa més referència als canvis als que ens aboca la física moderna respecte a la manera en que percebem allò que se’ns presenta que no pas a la situació econòmico-social actual (tot i que també té paral·lelismes amb aquesta de manera figurada).
En aquesta peça intento trencar la dinàmica habitual de la nostra percepció que es regeix per una necessitat d’ordre rítmic o espacial en allò que veiem. Tenim molt assumit a la nostra ment que el que succeïx davant nostre està regit per principis de causa i efecte, que tot és analitzable i per tant comprensible. “Paradigma” intenta fugir de tot això i proposar una experiència escènica que no podem entendre tal i com voldríem.
Bea, Aimar i Jorge es mouen de maneres molt diferenciades, conviuen en l’espai i en el temps però no construeixen voluntàriament cap relació entre ells. També intento treballar la idea de descentralització i desjerarquització (molt lligades a l’ordre), traient del centre a l’intèrpret per visibilitzar més l’acció que a la persona que la realitza, fent que el moviment destaqui per sobre de l’intèrpret i neutralitzant la importància del pensament analític en la percepció. Els esdeveniments en sí – els cossos en moviment, el so, la llum …- i els pensaments, imatges i sensacions que generen es relacionen horitzontalment i no segons una jerarquia on el pensament estaria per sobre de la imaginació i la sensació.
A la cap i a la fi també hi ha una reflexió socio-política que té a veure amb el producte, el resultat, la utilitat. Podríem dir que aquesta és una peça inútil perquè no construeix cap significat, no va envers cap resultat i no la podem posseir perquè no la podem entendre tal i com ens agradaria. Per tant no és un producte, no és consumible; només és explorable.
Potser aquí està la petita revolució que tocaria afegir al binomi de paradigma i crisi
En quina mesura subsisteix aquesta idea inicial a la proposta que es veurà al Mercat?
El que es veurà al Mercat és l’evolució del que es va presentar al Teatre Antic després d’una primera etapa de treball. Tot i que els continguts s’han transformat els principis bàsics del treball són els mateixos.
Has treballat amb 3 intèrprets que són a la vegada creadors amb molta experiència i una forta personalitat, quina ha sigut la seva influència en el procés de creació?
Era una condició indispensable que els intèrprets d’aquesta peça fossin madurs i amb una presencia escènica que es sostingués per si mateixa.
Els intèrprets s’han enfrontat a un procés de treball parcialment desconcertant. Ells són els primers que han hagut de fer un esforç important per alterar la seva concepció sobre el que és fer una peça escènica, ja que el seu treball sobre escena és fràgil i obert.
Sembla que heu treballat una pràctica molt particular i que després heu aplicat aquest coneixement a la construcció de la peça. Podries parlar d’aquesta pràctica i com es relaciona amb l’obra que presenteu?
Hem intentat convertir tots aquests conceptes dels que et parlo en accions concretes. Un dels aspectes que hem treballat més és el el temps. Intentant estranyar les dinàmiques de l’acció i el moviment hem abordat la pràctica d’una “permanència” d’una hora movent-nos sense un objectiu. És difícil romandre una hora accionant però sense que existeixi cap mena de lògica ni de construcció al darrere. Intentem que l’acció no sigui causa ni efecte de res, és a dir, tot és una mena de present continu. Al mirar-ho, això provoca la sensació de que estàs veient quelcom que apareix i desapareix tota la estona. Estem treballant també amb la idea de fer poc, de dosificar molt el que cadascun d’ells fa a escena en favor d’una partitura col·lectiva, intentant fer més permeable a la mirada de l’espectador totes aquestes accions inconnexes. Només l’atzar i la imaginació del que mira permeten construir significat.
Què és el més important que has après amb aquest procés?
Que és difícil conviure amb preguntes que no tenen resposta.
