“En los mismos ríos entramos y no entramos, pues somos y no somos los mismos.”
Heráclito
“Ese país no se parecía a ningún otro país del mundo. Toda la población estaba compuesta de niños. Los más viejos tenían catorce años, los más jóvenes apenas ocho. ¡En las calles, una algarabía, un ruido, un griterío que martillaba el cerebro! Bandas de chiquillos por todas partes: jugaban a las bolitas, al tejo, a la pelota, andaban en bicicleta, en caballitos de madera; unos jugaban al gallito ciego, otros se perseguían; algunos, vestidos de payasos, devoraban antorchas; otros recitaban, cantaban, hacían saltos mortales, se divertían caminando con las manos y levantando las piernas por el aire; uno manipulaba el aro, otro paseaba vestido de general con birrete de papel y un escuadrón de cartón; reían, gritaban, se llamaban, aplaudían, silbaban, alguno imitaba el sonido de la gallina cuando ha puesto un huevo: en suma, un pandemónium, una baraúnda, un bullicio tan endiablado que había que ponerse algodón en los oídos para no quedarse sordo. (…) En medio del recreo continuo y las múltiples diversiones, las horas, los días, las semanas pasaban como relámpagos”.
Pinocho, Carlo Collodi
Des de “A Space Odyssey” fins “The Croquis Reloaded” passant per “The Real Fiction” o “The Rehearsal”, Cuqui Jerez ha desenvolupat un llenguatge propi que gira al voltant de la repetició, la variació i la digressió. El perfecte domini d’aquestes eines produeix partitures escèniques que tenen la precisió d’un mecanisme de rellotgeria.
La metàfora del rellotge resulta doblement útil. Més enllà de la precisió, les estratègies que utilitza Cuqui Jerez fan que la temporalitat cobri especial importància a les seves obres perquè, si bé la naturalesa del temps és una incògnita, els humans percebem el seu pas mitjançant la diferència. Sabem que el temps passa a causa de les fulles que cauen de l’arbre, la distància que recorren els núvols o bé les arrugues que apareixen en un rostre. De la mateixa manera que no podem escapar del temps, tampoc podem escapar de la diferència. Tal com proposa Borges en el seu famós “Pierre Menard, autor del Quijote”, fins i tot la repetició exacta d’un esdeveniment implica una diferència ja que ho percebem de manera diferent quan es produeix per segona vegada. Així doncs, la repetició no és l’oposat a la diferència, sinó la seva més baixa expressió. En aquest sentit, l’eina fonamental de Cuqui Jerez sempre ha estat la diferència, ja sigui en el seu grau més baix (la repetició), en un grau intermedi (la variació que proposa una divergència respecte a un esdeveniment original però manté un nexe amb aquest) o bé en el seu grau més alt (la pura diferència que es dóna en la digressió quan un esdeveniment que ens resultava familiar es transforma fins a tornar-se irrecognoscible).
A “The Croquis reloaded”, la coreògrafa dóna un gir que prefigura d’alguna forma “The Nowness Mystery”. Més enllà de la partitura on empra de nou amb virtuosisme la repetició, la variació i la digressió, l’obra es construeix al voltant del que succeïx en un mateix instant. La intèrpret, Cristina Blanco, encarna successivament a persones, animals o objectes que actuen de forma simultània en diferents llocs. Així doncs la temporalitat es concentra al voltant d’un sol moment.
Aquest intent de copsar un lapse temporal prossegueix a “The Nowness Mystery”, només que ara aquest instant no és un altre sinó el present (“the nowness”). No obstant això, què vol dir “ara”? Com bé indica el títol, es tracta d’un misteri difícil de resoldre. A la paradoxa de Zenó hi ha una fletxa que va d’A a B. Si entre A i B hi ha un punt intermedi C, i un altre punt intermedi D entre A i C, i així successivament, de tal manera que el nombre de punts pels quals ha de passar la fletxa és infinit, com pot ser que la fletxa arribi en algun moment a B? Si apliquem la mateixa lògica a una línia temporal, com és possible copsar alguna vegada un punt precís que representi el present? Henri Bergson resol aquesta paradoxa dient que si la fletxa arriba fins a B és perquè mai es deté a cap punt intermedi entre A i B, sinó que dibuixa un recorregut indivisible que constitueix una unitat dintre de la duració. Pel mateix motiu seria impossible aïllar un moment determinat.
Com la duració es caracteritza per una transformació constant, Cuqui Jerez ha deixat de costat la repetició i la variació per centrar-se en la digressió, que constitueix el pilar de “The Nowness Mystery”. Aquest predomini de la digressió modifica radicalment el llenguatge que Jerez havia desenvolupat fins ara. El mecanisme de rellotgeria rep un fort cop de martell i les peces s’estenen sobre la taula.
D’altra banda, la directora ha treballat juntament amb Amalia Fernández i María Jerez dues eines que també tenen una relació especial amb el temps: la improvisació i el joc. Primerament, a la improvisació l’acció es modifica segons el que requereix el moment present. En segon lloc, com bé sap qualsevol persona que hagi mirat el pati d’una escola, el joc crea una modalitat temporal pròpia on només sembla importar el present. Com diu Giorgio Agamben, “el juego (…) tiende a destruir la conexión entre pasado y presente”, creant aquesta dimensió temporal on només subsisteix aquest últim i “las semanas pasan como relámpagos”.
