La propera Secció Irregular al Mercat de les Flors el dia 29 de febrer a les 20h30 consta de tres propostes. En aquest primer post només us parlem de la primera part, amb la lectura d’Ixiar Rozas d’un text que ha escrit per a l’ocasió («It’s like this changing landscape. Fragmentos sobre la voz») i de la peça d’Alma Söderberg «Cosas».
Ixiar Rozas és escriptora, dramaturga, realitzadora de vídeo-creacions, investigadora i docent. S’ha doctorat en Belles Arts (EHU/ UPV) amb una tesi que explora les relacions entre la veu, el cos i el llenguatge a l’escena actual de la dansa. Si voleu familiaritzar-vos amb el seu treball aquí teniu el seu text «Y ellas desaparecieron mientras ellos comían sus cuerpos y bebían su sangre» sobre la peça d’Idoia Zabaleta i Filipa Francisco «Bicho, eres un bicho». O bé aquesta introducció de Maria Nadotti a la seva novela «Negutegia. Invernario» (Itaca editorial. México DF, 2009).
Respecte al treball d’Alma Söderberg, aquí teniu un fragment de la seva peça «A Talk» junt amb Selma Sudermann i una entrevista que li vam fer aquest estiu pensant en la seva participació a la Secció Irregular.
Quina és la teva relació amb el flamenc?
Als 16 em vaig mudar a Espanya per ballar flamenc. Vaig començar a interessar-me pel ritme molt ràpid. Als 8 anys vaig començar a fer claqué a casa perquè no hi havia escoles a la meva ciutat. Però ja abans tenia un forta relació amb Espanya perquè vaig tots els estius a un poble de Màlaga des dels 4 anys. Als 14 vaig veure la pel·lícula “Carmen Carmen” de Carlos Saura i em va encantar. Li vaig dir als meus pares que em volia mudar a Espanya després d’acabar el col·legi i ells van estar-hi d’acord. Així vaig començar. Als 16 em vaig dedicar tot un any només al flamenc. Després vaig tornar a Suècia per estudiar ball contemporani però no m’agradava gaire i vaig tornar a Espanya. Vaig passar molts anys anant i venint. També vaig estudiar flamenc a Madrid.
A part d’Israel Galván, quins altres artistes de flamenc t’interessen?
Hi ha molts bons bailaores, però Israel destaca com a artista i per com pensa sobre el que fa, per com es qüestiona i innova. No hi ha ningú com ell en aquest moment.
Quins altres artistes t’han influenciat i són encara un referent per a tu?
El primer és Fred Astaire. Encara moltes vegades abans d’actuar miro a Youtube fragments de les seves obres per inspirar-me. M’encanta. Un altre és Israel Galván. Deborah Hay és una altra persona que m’inspira molt. Vaig tenir la sort de treballar amb ella. Va fer un projecte per a tots els alumnes de la SNDO i la seva pràctica, que és molt especial i molt específica, va ser molt enriquidora per a mi. És un gran desafiament treballar amb ella: resulta molt difícil però molt interessant.
Com arribes a la SNDO i què aprens d’aquesta escola?
Estava en una escola de coreografia a Suècia en una illa estudiant un curs preparatori per estudiar després coreografia a un nivell més alt. Buscava escoles per estudiar coreografia a un nivell de llicenciatura. Hi ha molts màsters de coreografia, però pocs cursos d’aquest nivell. Jo no havia estudiat res a la universitat i vaig trobar la SNDO cercant a Internet. Em va interessar molt per com parlaven de l’educació. Volien gent madura i que tingués un interès real. No importava d’on venies ni què havies fet abans sinó el teu treball i les teves idees. I això no ho vaig trobar a cap altre lloc.
Em van acceptar i van ser quatre anys força durs però en els últims dos cursos vaig descobrir el que jo necessitava fer, que és un treball estretament relacionat amb la música. En la formació de l’escola hi ha més relació amb el pensament al voltant de la performance però dins de l’educació faltava la música. Jo vaig començar a fer-ho per lliure i combinant això amb el que em donava l’escola vaig obtenir resultats interessants.
Quins artistes que treballin amb la veu t’interessen dins del camp de la performance?
Ivo Dimchev, per exemple. He vist “X-on” i “Paris”, però sobretot “Concerto” em sembla un bonic treball perquè és una improvisació. És un treball força radical i ple de bellesa. Deborah Hay també utilitza la veu, però ella no ho tria, sinó que tot forma part d’una mateixa unitat. Això m’inspira molt, a mi també m’agradaria treballar així. No és una decisió: ara treballo una mica amb la veu i després em moc una mica. Té més a veure amb el punt de partida del treball i el que es manifesta resulta secundari. En el seu cas l’origen és la partitura. I la partitura pot traduir-se en una paraula, un moviment o un so, poc importa.
Podries explicar-me la continuïtat i l’evolució que suposen les teves peces “Entertainment”, “Cosas” i “A talk”?
“Entertainment” està relacionat amb el que acabo de dir. Era més aviat la decisió de separar les coses, era més dialèctica. Intentava justificar el meu treball amb un espècie de dialèctica entre música, dansa, llenguatge… I després al final tot s’uneix, es torna gairebé una neurosi, on tot s’ajunta al mateix temps. Per això també era una mica més fosc i més dramàtic. Però va ser molt important per a mi perquè va ser el primer treball on cantava, parlava i ballava. A “Cosas” vaig fugir de la dialèctica molt conscientment. No vaig separar les coses, ni vaig deconstruir res. Més aviat celebro tot tipus d’expressió al mateix temps. D’altra banda, “A Talk” és una evolució d’una primera peça que vaig fer amb la Selma. Es deia “Freedom of Speech” i durava només 10 minuts. Vam viatjar força amb aquesta peça i tenia un desenvolupament similar. Començàvem parlant i semblava una cosa totalment improvisada, i més tard s’entenia que el conjunt estava totalment coreografiat i musicalitzat. Volíem treballar més en aquesta direcció i al final hem aconseguit una cosa més orgànica i que fluctua tot el temps.
Continuareu treballant amb la Selma? Feu molt bona parella sobre l’escenari…
Sí, continuarem treballant plegades.
En una entrevista que et van fer a la SNDO parlaves de la importància de la repetició en el teu treball. Volia saber si has profunditzat més en aquest aspecte.
No. És una cosa que encara no ha arribat malgrat que penso molt en aquest assumpte i he comprat molts dels llibres que parlen d’això. “Diferència i repetició” de Deleuze i totes aquestes coses. Encara no he entrat en aquest camp del pensament sobre la repetició, encara que aquest moment arribarà perquè això està al treball i potser és una cosa automàtica i que cal pensar una mica més. Últimament ho tinc especialment present perquè fa poc vaig veure una peça on s’explotava molt la repetició i, encara que sigui un recurs molt efectiu, pot convertir-se en un automatisme i jugar en contra teva.
