Màquines Performatives: Presentació de dos projectes residents.

NauEstruch programa la presentació de dos projectes residents al nostre Espai per a les Pràctiques Performàtiques relacionats amb robòtica. En primer lloc, una retransmissió en streaming des de Granollers ens portarà la presentació del projecte de creació d’un robot performer d’Accneo Grup, un projecte col·laboratiu en curs entre la Fàbrica de les Arts Roca Umbert i L’Estruch. Acte seguit, l’artista brasilera Anaisa Franco ens presentarà el pulmó artificial que ha estat produint al llarg de la que ha sigut la seva residència aquesta darrera tardor a NauEstruch.

THROUGHOUT BREATHING

Anaisa Franco, 1981. Treballa com a artista. Des de 2006 desenvolupa projectes en medialabs i residències a NauEstruch, HANGAR, Medialab PRADO, MECAD, MIS i TAV-Taipei Artist Village. Ha exposat els seus treballs a Amèrica, Europa i Àsia. Ha realitzat el màster en Art Digital i Tecnologia per la Universitat de Plymouth a Anglaterra i és graduada en Arts Visuals a la FAAP a Sao Paulo.

Crea escultures robòtiques que interconnecten el físic amb el digital, resignificant conceptes de psicologia i proporcionant comportaments, imaginacions i sentiments per les escultures.

Thoughout breathing és una màquina de respiració interactiva que acompanya, amplifica i expandeix l’acte de respirar. Això performa una nova forma d’experimentar la respiració, expandit a través d’una interface i de l’espai.

L’usuari respirarà en un micròfon per on s’activaran totes les activitats de l’escultura a la vegada (pulmons inflables i cos engegar ventiladors per al moviment de la pols augment del so de la respiració encendre les llums de les costelles). L’escultura se’n va a respirar junt amb l’usuari i el so de l’usuari es veurà distorsionat i augmentat.

El projecte busca ampliar l’acció de respirar a través de la utilització d’elements onírics que tots junts componen una mena d’orquestra performaticomisteriosa.

http://anaisafranco.blogspot.com/2010/11/residence-at-mediastruch.html

www.anaisafranco.com

Máquinas performativa: Presentación de dos proyectos residentes.

NauEstruch programa la presentación de dos proyectos residentes en nuestro Espacio para las Prácticas performáticas relacionados con robótica. En primer lugar, una retransmisión en streaming desde Granollers nos traerá la presentación del proyecto de creación de un robot performer de Accneo Grupo, un proyecto colaborativo en curso entre la Fábrica de las Artes Roca Umbert y L’Estruch. Acto seguido, la artista brasileña Anaisa Franco nos presentará el pulmón artificial que ha estado produciendo a lo largo de la que ha sido su residencia esta última otoño en NauEstruch.

AccNeo ID presenta ‘zombie experience’, el primer modelo de prótesis tecnológica theP.

theP es un proyecto de generación performática a partir de ingenios que hibridan el cuerpo humano y la microelectrónica. El objeto de estudio es la performance en potencia y los ejecutores, también en potencia, de la misma performance. Es decir, se pretende idear un set-performático, a partir del cual se puede diseñar de forma interactiva arte de acción, así como llevar a cabo comportamientos rehuyendo la interpretación a la acción. La prótesis proporciona una serie de órdenes que el performer debe ver como imperativos categóricos. La comunión entre ser humano y aparato tecnológico entre en ocasiones en conflicto debido a las competencias que se le otorgue a la máquina ya su propia intuición a la hora de tomar decisiones sobre el hecho mismo de la acción.

‘zombie experience’ es un set-performático basado en la filosofía master / slave que se apropia del protocolo de comunicación IR de un mando AKAY y que es capaz de generar una pieza vivencial donde se desdibujan las fronteras espacio-espectador-obra.

www.rocaumbert.cat/espaidartsMàquines Performatives: Presentació de dos projectes residents.

NauEstruch programa la presentació de dos projectes residents al nostre Espai per a les Pràctiques Performàtiques relacionats amb robòtica. En primer lloc, una retransmissió en streaming des de Granollers ens portarà la presentació del projecte de creació d’un robot performer d’Accneo Grup, un projecte col·laboratiu en curs entre la Fàbrica de les Arts Roca Umbert i L’Estruch. Acte seguit, l’artista brasilera Anaisa Franco ens presentarà el pulmó artificial que ha estat produint al llarg de la que ha sigut la seva residència aquesta darrera tardor a NauEstruch.

AccNeo I D presenta ‘zombie experience‘, el primer model de pròtesi tecnològica theP.

theP és un projecte de generació performàtica a partir d’enginys que hibriden el cos humà i la microelectrònica. L’objecte d’estudi és la performance en potència i els executors, també en potència, de la mateixa performance. És a dir, es pretén idear un set-performàtic, a partir del qual hom pot dissenyar de forma interactiva art d’acció, així com portar a terme comportaments tot defugint la interpretació a l’acció. La pròtesi proporciona un seguit d’ordres que el performer ha de veure com a imperatius categòrics. La comunió entre ésser humà i aparell tecnològic entre en ocasions en conflicte degut a les competències que hom li atorgui a la màquina i a la seva pròpia intuïció a l’hora de prendre decisions sobre el fet mateix de l’acció.

‘zombie experience’ és un set-performàtic basat en la filosofia master/slave que s’apropia del protocol de comunicació IR d’un comandament AKAY i que és capaç de generar una peça vivencial on es desdibuixen les fronteres espai-espectador-obra.

www.rocaumbert.cat/espaidarts

Las técnicas es un acto en vivo y una pieza sonora, en la que Ferrete mira de seguir y ampliar la línea abierta en trabajos anteriores, en los que hacía una exploración performativa de estrategias para la personificación de la voz hablada. Es decir, una voz que ya no se percibe como la expresión oral de un individuo concreto, sino como un cúmulo de características dispares pero reconocibles: lenguaje, cadencia, efectos, etc. Una voz que, por decirlo así, se convierte en “persona” en sí misma. Con Las técnicas Ferrete acerca a este fenómeno desde otro proceso de personificación: el de los animales. Animales que hablan, animales que nos cantan, animales que, como si fueran las marionetas de un ventrílocuo, parecen estar poseídos de humanidad. Animales que corporizan y personifican las características y los relatos con las que nos explicamos y que nos definen.

El título de esta intervención hace una referencia velada a un texto de Marcel Maus: Las techniques du corps, en la que el sociólogo reconoce la existencia de “maneras de hacer con el cuerpo”: de caminar, de gesticular, de comida .. . que se transmiten culturalmente. Así, Ferrete parece estarse refiriendo a unas técnicas de la voz, o “maneras de hacer con la voz” que estarían circulando o que podrían ponerse en circulación, como signos de transmisión cultural.

Jaume Ferrete (Mollet, 1980) licenciado en Bellas Artes por la Universidad de Barcelona, ​​colaborador del Grupo de Tecnología Musical de la Universidad Pompeu Fabra y activo como artista desde el año 2009 en el contexto local: San Andrés Contemporáneo, Bienal de Arte de Valls, Àngels Barcelona, ​​KKKB, Galería Nogueras Blanchard, Sala de Arte Joven, Antigua Casa Haiku, Barcelona Producción; e internacional: Helsinki International Art in Residence Program, Urban Video Project New York. Ferrete hace un uso intensivo de estrategias y procedimientos de carácter conceptual. En su trabajo es transversal el lenguaje como herramienta y objeto de interés, en particular el habla y lo oral.Les tècniques és un acte en viu i una peça sonora, en què Ferrete mira de seguir i ampliar la línia oberta en treballs anteriors, en els quals feia una exploració performativa d’estratègies per a la personificació de la veu parlada. És a dir, una veu que ja no es percep com l’expressió oral d’un individu concret, sinó com un cúmul de característiques dispars però recognoscibles: llenguatge, cadència, efectes, etc. Una veu que, per dir-ho així, esdevé “persona” en si mateixa. Amb Les tècniques Ferrete s’acosta a aquest fenomen des d’un altre procés de personificació: el dels animals. Animals que parlen, animals que ens canten; animals que, com si fossin les titelles d’un ventríloc, semblen estar posseïts d’humanitat. Animals que corporitzen i personifiquen les característiques i els relats amb les quals ens expliquem i que ens defineixen.

El títol d’aquesta intervenció fa una referència vetllada a un text de Marcel Maus: Les techniques du corps; en què el sociòleg reconeix l’existència de “maneres de fer amb el cos”: de caminar, de gesticular, de menjar… que es transmeten culturalment. Així, Ferrete sembla estar-se referint a unes tècniques de la veu, o “maneres de fer amb la veu” que estarien circulant o que podrien posar-se en circulació, com a signes de transmissió cultural.

Jaume Ferrete (Mollet, 1980) llicenciat en Belles Arts per la Universitat de Barcelona, col·laborador del Grup de Tecnologia Musical de la Universitat Pompeu Fabra i actiu com a artista des de l’any 2009 en el context local: Sant Andreu Contemporani, Biennal d’Art de Valls, Àngels Barcelona, KKKB, Galeria Nogueres Blanchard, Sala d’Art Jove, Antiga Casa Haiku, Barcelona Producció; i internacional: Helsinki International Art in Residence Program, Urban Video Project New York. Ferrete fa un us intensiu d’estratègies i procediments de caire conceptual. En el seu treball és transversal el llenguatge com a eina i objecte d’interès, en particular la parla i allò oral.

PRECIO: 45€

PREU: 45€

TACRES presenta SPEAKING CORNER

Taller a l’entorn de la conferència com a pràctica performàtica.

Darrerament, la conferència està esdevenint un gènere artístic en sí mateix. Mes encara, sota el regne del power point i del keynote, entra en el terreny de les arts escèniques i les maneres de presentar els continguts es refinen i s’amplien performàticament. En el segle de la performativitat, la conferència es la reina.

Antonio Ortega és un dels artistes visuals del nostre país mes íntimament compromès amb les pràctiques performàtiques i la reflexió meta-artística. Ortega dirigeix el taller Speaking Corner a l’entorn de la conferència com a pràctica performàtica, en el qual mostrarà aquest fenomen des de l’òptica cultural, social i empresarial, els precedents i l’actualitat d’aquest àmbit artístic i els mètodes de presentació. Diversos especialistes abordaran la qüestió des de cadascuna d’aquestes perspectives. L’objectiu del taller serà la presentació del treball dels participants al teatre de l‘Estruch.

Aquest taller teòric i pràctic s’adreça a qualsevol persona, vingui del món de l’art o de qualsevol altre àmbit, que estigui interessada en les possibilitats de la conferència com a vehicle de presentació o objectiu del seu treball. Els interessats heu d’enviar proposta de participació a estruch@ajsabadell.cat, tot posant en l’assumpte “Participació Speaking Corner”.

El taller comptarà amb la participació de l’investigador cultural Jose Luis de Vicente o el col·lectiu artístic WeAreQQ, entre d’altres ponents.

En col·laboració amb l’Escola Illa.

DIVENDRES ALTERNS DEL 4 DE FEBRER AL 15 D’ABRIL A LES 17 H.

PRESENTACIÓ PROJECTES CONFERÈNCIALS EL DIMARTS 19 D’ABRIL AL TEATRE DE L’ESTRUCH.

CONVOCATORIA DE RESIDENCIAS DE ARTES VISUALES EN LOS TALLERES DE NAUESTRUCH DEL ESTRUCH

Invierno – Primavera 2011

NauEstruch, el espacio de artes visuales de la Fábrica de Creación de Artes en Vivo L’Estruch de Sabadell, hace pública la convocatoria de residencias de Invierno-Primavera 2011.

NauEstruch es el área de L’Estruch orientada a las artes visuales especializada en proyectos artísticos vinculados a las prácticas performáticas.

Las convocatorias de NauEstruch dirigen a todos los artistas que quieran desarrollar un proyecto artístico, dentro de cualquier disciplina artística (instalación, vídeo, fotografía, intervención, nuevos medios, etc.), Vinculado a las prácticas performáticas (acción, teatro , danza, artivismo, happening, intervenciones urbanas, artes locativas, etc.), a presentar una propuesta de residencia para los meses de febrero a abril de 2011.

NauEstruch dispone de varios talleres de producción en la NauSud, una nave de quinientos metros cuadrados en L’Estruch, y un centro de producción multimedia, MediaEstruch, perfectamente equipado para el desarrollo de los proyectos seleccionados.

NauEstruch ofrece, igualmente, la posibilidad de residencia gratuita en L’Estruch, bajo depósito de fianza, a aquellos artistas que requieran de vivir en Sabadell durante los meses de producción de su proyecto. El Estruch dispone, igualmente, de una sala de exposiciones y de un teatro para la exhibición posterior de los proyectos artísticos realizados en residencia.

Los artistas interesados ​​en desarrollar un proyecto de creación en NauEstruch durante los meses de febrero a abril hay que presenten una solicitud por correo electrónico a almudena@ajsabadell.cat, explicitando en el asunto del mensaje “Solicitud Residencia NauEstruch” . Los solicitantes deben hacer constar una breve biografía y una introducción al proyecto artístico que desean producir durante la residencia.

CONVOCATÒRIA DE RESIDÈNCIES D’ARTS VISUALS ALS TALLERS DE NAUESTRUCH DE L’ESTRUCH

Hivern – Primavera 2011

NauEstruch, l’espai d’arts visuals de la Fàbrica de Creació d’Arts en Viu L’Estruch de Sabadell, fa pública la convocatòria de residències de Hivern-Primavera 2011.

NauEstruch és l’àrea de L’Estruch orientada a les arts visuals especialitzada en projectes artístics vinculats a les pràctiques performàtiques.

Les convocatòries de NauEstruch s’adrecen a tots els artistes que vulguin desenvolupar un projecte artístic, dins de qualsevol disciplina artística (instal·lació, vídeo, fotografia, intervenció, nous mitjans, etc.), vinculat a les pràctiques performàtiques (acció, teatre, dansa, artivisme, happening, intervencions urbanes, arts locatives, etc.), a presentar una proposta de residència per als mesos de febrer a abril de 2011.

NauEstruch disposa de diversos tallers de producció a la NauSud, una nau de cinc-cents metres quadrats a L’Estruch, i un centre de producció multimèdia, MediaEstruch, perfectament equipat per al desenvolupament dels projectes seleccionats.

NauEstruch ofereix, igualment, la possibilitat de residència gratuïta a L’Estruch, sota diposit de fiança, a aquells artistes que requereixin de viure a Sabadell durant els mesos de producció del seu projecte. L’Estruch disposa, igualment, d’una sala d’exposicions i d’un teatre per a l’exhibició posterior dels projectes artístics realitzats en residència.

Els artistes interessats a desenvolupar un projecte de creació a NauEstruch durant els mesos de febrer a abril cal que presentin una sol·licitud per correu electrònic a almudena@ajsabadell.cat, tot explicitant a l’assumpte del missatge “Sol·licitud Residència NauEstruch”. Els sol·licitants han de fer constar una breu biografia i una introducció al projecte artístic que desitgen de produir durant la residència.

Escuela móvil presenta:

TALLER DE INCERTIDUMBRES

Txiki Berraondo, Roberto Fratini y Roger Bernat.

16,17 y 18 de diciembre (17,00 a 21,00 h): Taller 1, NauEstruch.

20 de diciembre: Paseos individuales con los participantes.

4 días de bostezos, nimiedades, abulia y melancolías alrededor de nada esencial y de la esencialidad del nada…

El taller va dirigido a artistas interesados ​​en cerrarse durante 4 días con los directores del taller, conviviendo en ella el límite peligroso de un aburrimiento sin fin, o quizás de otra cosa, que es una manera práctico-discursiva de sacar móviles poéticos, dialécticos o prácticos al arte del aburrimiento (sobre todo de lo que hoy en día se llama Cultura).

Y como el aburrimiento nos ha juntado al tres, sin tener la mínima idea de qué contenido formativo proponer (ya que la propuesta, si es cultural, es aburrida de entrada, y si es poética no es una propuesta), sólo apuntamos que serán 3 días de taller y 1 día de paseos, con sorpresas. Los participantes pueden elegir si apuntarse al taller con preguntas, respuestas o propuestas (teóricas, políticas o poéticas). Bastará dejar constancia a la hora de matricularse: Interesados ​​escribir a, asunto “Inscripción Taller de Incertidumbres”.

Los inscritos podrán residir en L’Estruch de Sabadell durante el taller.

Inscripción: 20 €.

Además de representar la última forma de resistencia y de anomia en diversos ámbitos performativos, plásticos y discursivos (y en el ámbito del comedor de cada uno), el aburrimiento despierta una desesperada urgencia de elaborar distracciones. Es urgente distraerse de lo que ya aburre (distraerse de un cierto cotilleig sobre cuarto y quinto teatro; distraerse de un cierto delirio sobre emociones e impulsos). Junto con la inmovilidad, en una época tan prestacional y prestativa, aburrirse es el último lujo del pensamiento, y posiblemente la última rendija del discurso, el último caldo de cultivo de toda creatividad. Afrontamos con entusiasmo la perspectiva de embrutecer-nos en grupo (esperando que salga algo muy bestia y viva). Parar es en este momento lo que la acción más necesita. Para aprender de entrada que el espacio del pensamiento y el del deseo no son continentes incomunicados.

Breve fenomenología del tedio (que proporciona una vaga idea de lo que podría pasar durante el taller): el aburrimiento del discurso, el de la poética y el de la praxis empujan tres aburridos de cada uno de estos sectores a pasar el rato tirando piedras a un estanco, por el gusto melancólico de ver cómo se va tomando hilo desde el centro del impacto los círculos concéntricos de un aburrimiento redondo. Pero coincidiendo alrededor de este pequeño estanco, no pueden impedir que los sistemas concéntricos y en expansión de cada uno vayan interfiriendo entre sí, y que, según en qué punto de interferencia, surjan espectaculares fenómenos físicos. Todos los directores del taller ya han trabajado en esta intersección misteriosa. El taller es la tentativa de ir repartiendo piedras para que vuelva a producirse el milagro sabio y barato de que el discurso sepa licuarse en la poética, de que la poética sepa poner turbulencias en la práctica, y de que la práctica sepa levantar el discurso. Que, por ser ya tan aburridos en sí, consigan enturbiarse en algo. En el taller se dará esta misma forma concéntrica, expansiva, turbulenta y rigurosamente inútil (que es lo propio de ir haciendo agujeros en el agua).Escola mòbil presenta:

TALLER DE INCERTESES

Txiki Berraondo, Roberto Fratini i Roger Bernat.

16,17 i 18 de desembre (17,00 – 21,00 h): Taller 1, NauEstruch.

20 de desembre: Passeigs individuals amb els participants.

4 dies de badalls, nimietats, abúlia i malenconies al voltant de res essencial i de l’essencialitat del res…

El taller va dirigit a artistes interessats a tancar-se durant 4 dies amb els directors del taller, convivint-hi el límit perillós d’un avorriment sense fi,  o potser d’un altra cosa, que és una manera pràctico-discursiva de treure mòbils poètics, dialèctics o pràctics a l’art de l’avorriment (sobretot del que avui en dia es diu Cultura).

I com que l’avorriment ens ha ajuntat al tres, sense tenir la mínima idea de quin contingut formatiu proposar (ja que la proposta, si és cultural, és avorrida d’entrada, i si és poètica no és una proposta), només apuntem que seran 3 dies de taller i 1 dia de passeigs, amb sorpreses. Els participants poden escollir si apuntar-se al taller amb preguntes, respostes o propostes (teòriques, polítiques o poètiques). N’hi haurà prou de deixar-ne constància a l’hora de matricular-se:Interessats escriure a , assumpte “Inscripció Taller d’Incerteses”.

Els inscrits podran residir a L’Estruch de Sabadell durant el taller.

Inscripció: 20€.

A més de representar l’última forma de resistència i d’anomia en diversos àmbits performatius, plàstics i discursius (i en l’àmbit del menjador de cadascun), l’avorriment desperta una desesperada urgència d’elaborar distraccions. És urgent distreure’s d’allò que ja avorreix (distreure’s d’un cert cotilleig sobre quart i cinquè teatre; distreure’s d’un cert deliri sobre emocions i impulsos). Junt amb la immobilitat, en una època tan prestacional i prestativa, avorrir-se és l’últim luxe del pensament, i possiblement l’última escletxa del discurs, l’últim caldo de cultiu de tota creativitat. Afrontem amb entusiasme la perspectiva d’embrutir-nos en grup (esperant que surti alguna cosa molt bèstia i viva). Parar és en aquest moment el que l’acció més necessita. Per aprendre d’entrada que l’espai del pensament i el del desig no són continents incomunicats.

Breu fenomenologia del tedi (que proporciona una vaga idea d’allò que podria passar durant el taller): l’avorriment del discurs, el de la poètica i el de la praxi empenyen tres avorrits de cada un d’aquests sectors a passar l’estona tirant pedres a un estanc, pel gust melancòlic de veure com es va prenent fil des del centre de l’impacte els cercles concèntrics d’un avorriment rodó.  Però coincidint  al voltant d’aquest petit estanc, no poden impedir que els sistemes concèntrics i en expansió de cada un vagin interferint entre si; i que, segons en quin punt d’interferència, sorgeixin espectaculars fenòmens físics. Tots els directors del taller ja han treballat en aquesta intersecció misteriosa. El taller és la temptativa d’anar repartint pedres per que torni a produir-se el miracle savi i barat de que el discurs sàpiga liquar-se en la poètica, de que la poètica sàpiga posar turbulències en la pràctica, i de que la pràctica sàpiga aixecar el discurs. Que, per ser ja tan avorrits en si, aconsegueixin enterbolir-se en alguna cosa. Al taller és donarà aquesta mateixa forma concèntrica, expansiva, turbulenta i rigorosament inútil (que és lo propi d’anar fent forats a l’aigua).

UNA POSIBLE BIOGRAFÍA DEL MES DE DICIEMBRE 

“Me alimenta lo cotidiano como elemento inspirador de mi trabajo, quizá porque no tengo demasiada imaginación y siempre he tenido los pies bastante plantados sobre la tierra. Y esta cotidianidad de mis performances no solo está en lo que digo, nunca me han gustado los mensajes grandilocuentes. Si no también en cómo el dique, en mi propia presencia, en los espacios que elijo y los materiales que utilizo. Digamos que, a partir de la realidad tangible, me gusta construir narraciones diferentes. “

Nieves Correa es una de las principales representantes españolas del arte de acción de entre siglos. Se inicia la acción y la performance en 1987. Desde 1990, ha organizado festivales y programas de performance, tanto de manera independiente como bajo comisariado, entre los que cabe destacar Acción! MAD, del que es directora desde 2003.

UNA POSSIBLE BIOGRAFIA DEL MES DE DESEMBRE

“M’alimento del quotidià com a element inspirador del meu treball, potser perquè no tinc massa imaginació i sempre he tingut els peus bastant plantats sobre la terra. I aquesta quotidianitat dels meus performances no sol està en el que dic, mai no m’han agradat els missatges grandiloqüents. Si no també en com el dic, en la meva pròpia presència, en els espais que elegeixo i als materials que utilitzo. Diguem que, a partir de la realitat tangible, m’agrada construir narracions diferents. “

Nieves Correa és una de les principals representants espanyoles de l’art d’acció d’entre segles. S’inicia a l’acció i la performance l’any 1987. Des de 1990, ha organitzat festivals i programes de performance, tant de manera independent com sota comissariat, entre els quals es pot destacar Acció!MAD, del qual és directora des de 2003.

DESHILACHADO

L’objectiu d’aquesta performance és parlar a través d’imatges poètiques, de tres temes que estan vinculats, els mateixos són: 
La identitat cultural, La revolució industrial Tèxtil, l’era postmoderna i individual.

La performance està planejada com un recorregut, tant literal com metafòric, del procés històric que sorgeix amb la revolució Industrial, fins a l’actual procés de despersonalització de les societats de la informació. Sabadell va ser conegut el segle XIX com la Manchester catalana, justament, l’espai on es té previst fer la performance, és una antiga fabrica Tèxtil, ESTRUCH, avui reconvertida en centre de producció d’arts escèniques i perforatives, amb més de 15 anys de trajectòria.

El teixit cultural que hi havia a Sabadell fa tan sol unes dècades enrere, ja no és el mateix després de la des-industrialització de l’àrea, tant és així que el procés que han viscut les persones de Sabadell, els ha portat a perdre una “marca identitària”, com era la de la Indústria tèxtil.

Així mateix, el propi artista, amb avantpassat catalans que van emigrar a l’Argentina, en el seu propi procés d’inserció cultural a Catalunya, ha viscut un procés de “despersonalització” que vol resignificar a través d’aquesta performance, on els fils i teles, que representen pels seus colors, les banderes de Catalunya i Argentina, simbolitzen l’entramat cultural del mateix artista.

El cos del mateix serà el fil conductor de la performance, i la interacció amb el públic, una forma d’establir nous llaços de comunicació entre ambdues cultures, i el que queda d’aquell projecte modernista industrial.

La videoperformance té previst ser el començament d’una sèrie de representacions de “paraules i frases fetes” de l’imaginari col·lectiu ibèric. Les interpretacions de les mateixes es duran a terme a través de les eines corporals, l’humor com a vehicle de comunicació i la ironia.

Fran Blanes. Argentina, 1973. Vídeo artista Documentalista, Performer i Gestor Cultural.
Llicenciat en Publicitat i Comunicació Social per la Universitat del Salvador. Estudis de Realització de Cinema i Vídeo, en l’Institut Nacional de Cinema i en el CYEVIC, Centre Experimental de Vídeo- Cinema, en Buenos Aires. Postgrau en Història de l’Art Contemporani a la Universitat Nacional del Sud.
Postgrau Teoria i Crítica de l’art, en EINA – Escola de Disseny i Art, Barcelona. El 1999 n’obté una beca de la Generalitat de Catalunya per realitzar el Màster en Documental de Creació en la Universitat Autònoma de Barcelona. La meva pràctica artística barreja influències del Conceptual i el Surrealisme, partint de nocions generals i utilitzant el llenguatge com un gest humorístic, per arribar a llocs particulars a través de l’Inconscient. La meva obra està centrada en qüestions com la(s) Identitat(s), las fronteres entre el Públic i el Privat des de l’Absurd, partint de situacions i objectes quotidians, per subvertir-los a través de diferents suports. Treballo a partir del dibuix, per després arribar a intervencions, registrades amb vídeo i fotografia. Una altra línia d’interpretació són les Performances, centrant-se en la meva relació amb el meu cos. Actualment estic desenvolupant projectes de producció i investigació més complexos i sóc artista resident en

www.hangar.org

www.ob-art.com/artists/fran-blanes

eBent10 a NauEstruch.

eBent cumple 10 años trabajando para la difusión de la performance. El encuentro internacional de hechos performáticos se ha celebrado desde 2001 en diferentes espacios, tanto de Barcelona como de Sabadell y de Madrid. Este año eBent vuelve a L’Estruch los días 19 y 20 de noviembre, con Nina Boas, Paco Nogales y Los Torreznos. Una muestra imprescindible de la performance que se está haciendo en nuestra casa y todo el mundo. En esta edición la presencia se revela aspecto fundamental dentro de esta práctica artística. Una muestra de diferentes maneras de entenderla. Desde la presencia directa y contundente a la indirecta y sutil, pasando por la presencia mediada por los nuevos medios tecnológicos. Poética, irónica, crítica …Nina Boas (Holanda), “Drawing, Installation, Performance“,Viernes 19 de noviembre, 19h.

Su trabajo consiste en videos, performances públicas / privadas y dibujos. El resultado de este acercamiento multimedia no genera proyectos separados dentro de medios de comunicación separados sino que están conectados de cerca el uno al otro: reflejan sobre el mismo contenido y sobre las cualidades intrínsecas de los medios de comunicación mismos. En sus performances utiliza proyecciones de vídeo en las que responde físicamente. En su trabajo, el dibujo, vídeo y performance están muy cercanamente conectados, formando parte del mismo proceso. Los dibujos pueden ser el punto de partida o el cierre de un concepto específico y en medio del proceso, permentent el uso e intervención de muchos otros medios de comunicación, como la investigación de una performance y / o un vídeo. Los temas que utiliza en su trabajo se relacionan con construcciones de arquetipos, rutinas diarias, de género y relaciones entre gente. Las historias se basan en su niñez y descubrimientos personales.

Paco Nogales (Madrid) “tóxicos” (realoaded), 

Sábado 20 de noviembre, 19h.

Paco Nogales aborda en su trabajo el rol de la masculinidad-basado en unos estereotipos que no siempre son generalizables y contra los cuales se rebela-y la emocionalidad masculina, que nuestra sociedad somete a una implacable represión. Otro de los temas que aparece en su obra es el del dolor y el duelo. Por la amplitud de su formación, es un performer de una gran expresividad, dotado de un gesto potente y unas acciones que impactan al espectador por su fuerza. “Trabajo los símbolos y con símbolos.El vino es la sangre y una galleta es una mujer dócil. El pan es el cuerpo y un tronco de árbol es la familia, la tradición, la transmisión de la esclavitud. A veces vomito metros, metros y metros de cintas rojas … a veces son claveles lo vomito. El símbolo es la gran conquista del ser humano. Lo que nos permite ser y también saber que somos, lo que nos permite saber que dejaremos de ser. “

Los Torreznos (Madrid) “El Cielo”,

Sábado 20 de noviembre, 20h.

Los Torreznos son una herramienta de comunicación sobre el social, el político y las costumbres más arraigadas. Trabajan desde la realidad más directa, incluida la familiar, traduciendo al lenguaje contamporani temas que forman parte de la cotidianitat más absoluta. Los Torreznos se crearon en 2000. Sus componentes son Rafael Lamata y Jaime Vallaure, que llevan trabajando juntos desde 1992 en diferentes proyectos. Los Torreznos pretende ser un instrumento sencillo pero rotundo de exploración de los asuntos, temas y sensaciones que nos interesan. La elección del nombre nace de la necesidad de acercar al público las propuestas conceptuales.Hace referencia a un alimento que se toma en nuestro país como aperitivo con unas cervezas o vinos-algo agradable y en cierto modo intrascendente-pero que deja un fuerte sabor en la garganta y en el estómago. Tomar torreznos es en principio algo agradable, pero más tarde no se olvida. Se puede decir que es uno de los ejes de la manera de trabajar de Los Torreznos: la paradoja irónica: lo sencillo acaba generando cierto malestar difícil de definir. Siempre hay una segunda lectura. Los Torreznos han generado trabajos de presencia, en cierto modo performativos, vídeo, insstal instalación, piezas sonoras, etc. “Trabajar con el público muy próximo siempre nos ha provocado entusiasmo”.

Más info: www.ebent.org 

eBent10 a NauEstruch.

eBent compleix 10 anys treballant per a la difusió de la performance. L’encontre internacional de fets performàtics, s’ha celebrat des de 2001 a diferents espais, tant de Barcelona com de Sabadell i de Madrid. Enguany eBent torna a L’Estruch els dies 19 i 20 de novembre, amb Nina Boas, Paco Nogales i Los Torreznos. Una mostra imprescindible de la performance que s’està fent a casa nostra i arreu del món. En aquesta edició la presència es revela aspecte fonamental dins d’aquesta pràctica artística. Una mostra de diferents maneres d’entendre-la. Des de la presència directa i contundent a la indirecta i subtil, passant per la presència mediada pels nous mitjans tecnològics. Poètica, irònica, crítica…

Nina Boas (Holanda), “Drawing, Installation, Performance”,

Divendres 19 de novembre, 19h.

El seu treball consisteix en vídeos, performances públiques/privades i dibuixos. El resultat d’aquest apropament multimèdia no genera projectes separats dins de mitjans de comunicació separats sinó que estan connectats de prop l’un a l’altre: reflecteixen sobre el mateix contingut i sobre les qualitats intrínseques dels mitjans de comunicació mateixos. En les seves performances utilitza projeccions de vídeo a les quals respón físicament. En el seu treball, el dibuix, vídeo i performance estan molt properament connectats, formant part del mateix procés. Els dibuixos poden ser el punt de partida o el tancament d’un concepte específic i enmig del procés, permentent l’ús i intervenció de molts altres mitjans de comunicació, com la investigació d’una performance i/o un vídeo. Els temes que utilitza en el seu treball es relacionen amb construccions d’arquetips, rutines diàries, de gènere i relacions entre gent. Les històries es basen en la seva infantesa i descobriments personals.

Paco Nogales (Madrid) “Tóxico” (realoaded),

Dissabte 20 de novembre, 19h.

Paco Nogales aborda en el seu treball el rol de la masculinitat -basat en uns estereotips que no sempre són generalizables i contra els quals es rebel·la- i l’emocionalitat masculina, que la nostra societat sotmet a una implacable repressió. Altre dels temes que apareix a la seva obra és el del dolor i el dol. Per l’amplitud de la seva formació, és un performer d’una gran expressivitat, dotat d’un gest potent i unes accions que impacten l’espectador per la seva força. “Treballo els símbols i amb símbols. El vi és la sang i una galeta és una dona dòcil. El pa és el cos i un tronc d’arbre és la família, la tradició, la transmissió de l’esclavitud. A vegades vomito metres, metres i metres de cintes vermelles … a vegades son clavells el que vomito. El símbol és la gran conquista de l’ésser humà. El que ens permet ser i també saber que som, el que ens permet saber que deixarem de ser.”

Los Torreznos (Madrid) “El Cielo”,

Dissabte 20 de novembre, 20h.

Los Torreznos són una eina de comunicació sobre el social, el polític i els costums més arrelats. Treballen des de la realitat més directa, inclosa la familiar, traduïnt al llenguatge contamporani temes que formen part de la cotidianitat més absoluta. Los Torreznos es van crear el 2000. Els seus components són Rafael Lamata i Jaime Vallaure, que porten treballant junts des de 1992 en diferents projectes. Los Torreznos pretén ser un instrument senzill però rotund d’exploració dels assumptes, temes i sensacions que ens interessen. L’elecció del nom neix de la necessitat d’apropar al public les propostes conceptuals. Fa referència a un aliment que es pren en el nostre país com a aperitiu amb unes cerveses o vins -quelcom agradable i en certa manera intrascendent- però que deixa un fort sabor a la gola i a l’estòmac. Prendre torreznos és en principi una cosa agradable, però més tard no s’oblida. Es pot dir que és un dels eixos de la manera de treballar de Los Torreznos: la paradoxa irònica: allò senzill acaba generant cert malestar difícil de definir. Sempre hi ha una segona lectura. Los Torreznos han generat treballs de presència, en certa manera performatius, vídeo, insstal·lació, peces sonores, etc. “Treballar amb el públic molt pròxim sempre ens ha provocat entusiasme”.

Mes info: www.ebent.org

MANTEL al óleo. COORDENADAS DE CONSUMO. 

Instalación pictórica y de vídeo en el que el asistente será considerado “Miembro de inauguración” a la llegada al abrevadero inaugural y se incluirá dentro de su perímetro limitado de luz y alimentación, con la mayor antelación posible. El lienzo pintado al óleo se presenta a modo de antigua pátina, pertenece al universo mítico de lo clásico. El color craquelado artificialmente representa una escenificación de aquel tiempo prolongado; se manifiestan los cientos de veces que la tela se habría plegado y guardado después de comer y vuelto a poner en la mesa. El consumo presente inaugura resonancias de unos recuerdos. La inauguración la transformación de la tela, manto que después de cada comida volvería a la pared como objeto artístico, comparte las dicotomías, pasado / presente. Nuestra relación existencial más compleja, presencia y ausencia en el perímetro de un foco de luz, foto, comida, pasado, la identificación cotidiana con las necesidades materiales y estéticas, efímeras y permanentes, individuales y sociales, angustiosas y placenteras. Y por si existe, la suma de sus sentidos.

Daniel Yacubovich, nacido aa la Argentina en 1954, emigró a Israel en 1963 y desde 1982 reside en Barcelona. Realizó estudios de pintura y escultura con los artistas: Moshe Rozental, y Osvaldo Romberg. Cursó Historia del arte contemporánea en la Universidad abierta de Tel Aviv, es Diplomado en Diseño Gráfico por Technion Tel Aviv, especialidad ilustración, con el il. Ilustrador Dani Kerman. Ha realizado diseños de telas para la industria textil de España, Cataluña y Francia. Expone, escribe y realiza intervenciones y exposiciones en museos, festivales de arte y galerías. Sus obras han sido adquiridas por el Museo de Arte Contemporáneo de Haifa, por el Museo Ilana Gur de Tel Aviv Yafo, y para coleccionistas particulares en Barcelona, ​​Nueva York, París, Toulouse y Tel Aviv. Ha expuesto y comercializado sillas y juegos articulados en la Fundación Miró, en las Galerías Antonio de Barnola, en el Principal Montcada ala galería Setba, en la Galería MX Espai y en la sala Vinçon. Ejerce la docencia desde el año 1989 en la ESDI de las asignaturas Taller de forma y color y Taller de experimentación proyectual.

Con la colaboración de:

Likens Studio: Ivan Merino – Pastelería Sabadell: Carlos Merino – Apoyo Audiovisual: Pau Puig – Pey Comas – Salvador Limonero: ESDI.

MANTELES AL ÓLEO. COORDENADAS DE CONSUMO.

Instal·lació pictòrica i de vídeo en què l’assistent serà considerat “Miembro de inauguración” a l’arriba a l’abeurador inaugural i s’inclourà dins del seu perímetre limitat de llum i alimentació, amb la major antelació possible. El llenç pintat a l’oli es presenta a mode d’antiga pàtina, pertany a l’univers mític d’allò clàssic. El color craquelat artificialment representa una escenificació d’aquell temps prolongat; s’hi manifesten els centenars de vegades que la tela s’hauria plegat i guardat després de dinar i tornat a posar a la taula. El consum present inaugura ressonàncies d’uns records. La inauguració la transformació de la tela, mantell que després de cada àpat tornaria a la paret com a objecte artístic, comparteix les dicotomies, passat/present. La nostra relació existencial més complexa, presència i absència en el perímetre d’un focus de llum, foto, menjar, passat, la identificació quotidiana amb les necessitats materials i estètiques, efímeres i permanents, individuals i socials, angoixants i plaents. I per si existeix, la suma dels seus sentits.

Daniel Yacubovich, nascut a a l’Argentina l’any 1954, va emigrar a Israel l’any 1963 i des de 1982 resideix a Barcelona. Va realitzar estudis de pintura i escultura amb els artistes: Moshe Rozentalis, i Osvaldo Romberg. Va cursar Història de l’art contemporània a la Universitat oberta de Tel Aviv; és Diplomat en Disseny Gràfic pel Technion Tel Aviv, especialitat il.lustració, amb l’il.lustrador Dani Kerman. Ha realitzat dissenys de teles per a la indústria tèxtil d’Espanya, Catalunya i França. Exposa, escriu i realitza intervencions i exposicions a museus, festivals d’art i galeries. Les seves obres han estat adquirides pel Museu d’Art Contemporani de Haifa, pel Museu Ilana Gur de Tel Aviv Yafo, i per col.leccionistes particulars a Barcelona, Nova York, Paris, Toulouse i Tel Aviv. Ha exposat i comercialitzat cadires i jocs articulats a la Fundació Miró, a les Galeries Antonio de Barnola, al Principal Montcada ala galeria Setba, a la Galeria MX Espai i a la sala Vinçon. Exerceix la docència des de l’any 1989 a l’ESDI de les assignatures Taller de forma i color i Taller d’experimentació projectual.

Amb la col·laboració de:

Liken Studio: Ivan Merino – Pastisseria Sabadell: Carlos Merino – Suport Audiovisual: Pau Puig – Pey Comas – Salvador Limonero: ESDI.