PRECIO: 10€

Guiu Cortés se inició en la canción del año 2005 con unas actuaciones en el metro. El nombre que le caracteriza, sin embargo, no llegó hasta 2007, cuando grabó la primera maqueta, titulada Toma uno, de la que se vendieron unas 1.500 unidades. El Niño de la Hipoteca había llegado para quedarse. Adicto al optimismo y con vocación dereciclar las penas para convertirlas en canciones, acaba de sacar al mercado su primer disco, titulado Que te vaya bien, editado por su propio sello, que no se puede decir de otra manera que Niño de la Hipoteca Records. Como productores ha tenido a dos figuras: el guitarrista Miguel Pino y Javi Martín, actual bajista de Ojos de Brujo. Con un futuro que se adivina lleno de éxitos, de bolos y de fans (al menos, él así lo espera), este cantautor melodramático deja huella, porque, quien más quien menos, se siente todavía un poco niño y casi todo el mundo tiene una hipoteca.

Espaldamaceta podría haber elegido un nombre un poco más sencillo, pero como no le gusta tomar el camino más fácil, el tarraconense José Juan González quiere dejar claro, ya desde el principio, que se le debe observar con atención. Armado con una guitarra española, una voz turbia y mensajes de inquietante poesía, lanza al mundo mensajes como este: “Y ahora que la mierda ya me llega subasta los ojos / y ahoraque no hago Otra cosa que limpiarme / será que no he querido Oír tus llantos / será que también lloro “. Madera y poca luz es el título de su primer trabajo discográfico, con el que ya ha viajado a festivales como el BAM, el Altavoz o el Primavera Club, además de telonear Damien. Ahora se presenta en L’Estruch con un nuevo trabajo bajo el brazo que promete aumentar la dosis de sencillez e imaginación.

El Niño de la Hipoteca son:

Guiu Cortés, voz y guitarra española
Javier Martín, bajo y contrabajo
Miguel Pino, guitarra acústica
Llorenç Peris, programaciones y violín
Toni Pagès, batería y darbukas

PREU: 5€

Guiu Cortés es va iniciar en la cançó l’any 2005 amb unes actuacions al metro. El nom que el caracteritza, però, no va arribar fins al 2007, quan va enregistrar la primera maqueta, titulada Toma uno, de la qual se’n van vendre unes 1.500 unitats. El Nen de la Hipoteca havia arribat per quedar-se. Addicte a l’optimisme i amb vocació de reciclar les penes per convertir-les en cançons, acaba de treure al mercat el seu primer disc, titulat Que et vagi be, editat pel seu propi segell, que no es pot dir d’altra manera que Nen de la Hipoteca Records. Com a productors ha tingut a dues figures: el guitarrista Miguel Pino i Javi Martín, actual baixista dels Ojos de Brujo. Amb un futur que s’endevina ple d’èxits, de bolos i de fans (almenys, ell així ho espera), aquest cantautor melodramàtic deixa petjada, perquè, qui més qui menys, se sent encara una mica nen i gairebé tothom té una hipoteca.

Espaldamaceta podria haver triat un nom una mica més senzill, però com que no li agrada agafar el camí més fàcil, el tarragoní José Juan González vol deixar clar, ja des del principi, que se l’ha d’observar amb atenció. Armat amb una guitarra espanyola, una veu tèrbola i missatges d’inquietant poesia, llança al món missatges com aquest: “Y ahora que la mierda ya me llega hasta los ojos / y ahora que no hago otra cosa que limpiarme / será que no he querido oír tus llantos / será que también lloro”. Madera y poca luz és el títol del seu primer treball discogràfic, amb el qual ja ha viatjat a festivals com el BAM, l’Altaveu o el Primavera Club, a més de telonejar Damien. Ara es presenta a L’Estruch amb un nou treball sota el braç que promet augmentar la dosi de senzillesa i imaginació.

El Nen de la Hipoteca són:

Guiu Cortés, veu i guitarra espanyola
Javier Martín, baix i contrabaix
Miguel Pino, guitarra acústica
Llorenç Peris, programacions i violí
Toni Pagès, bateria i darbukas

Precio = 10€

Es la declaración de intenciones del músico sabadellense Xavi Murcia: “Para conocer los límites, no hay más remedio que llegar a la frontera y sacar la cabeza por laventana. Esto hago con este trabajo. Después de viajar durante años por la canción y la música tradicional, ahora, tranquilamente, me voy hasta a mis orígenes eléctricos para volver a hacer lo que tanto me gusta: cantar canciones. Esta vez, sin embargo, no me acompaña de zanfonas ni de mandolas, sino de un trío excepcional de bajo, batería y guitarra eléctrica para hacer, precisamente, eso: electrocanciones. No he pretendido renovar, ni innovar ni fusionar nada. Sólo necesitaba satisfacer una necesidad “.

Después de una larga trayectoria encabezando proyectos en torno a la música de raíz, con formaciones como Tralla, La Cobleta de la Selva y Pisto de Colores, y colaborando con otras como Bitayna, Rosa Zaragoza y Marcel Casellas, Xavi Murciase reencuentra con la canción de autor desde la sonoridad de la banda de rock. Letras que nos hablan desde uno mismo para interpretar a la intemperie con la tímbrica de las guitarras ronca.

Xavi Múrcia, voz y guitarra acústica
Lluís Figueras, guitarra eléctrica
Albert Vila, bajo y contrabajo
Xarli Oliver, batería
Kei Macias, sonido

Preu = 10€

És la declaració d’intencions del músic sabadellenc Xavi Múrcia: “Per conèixer els límits, no hi ha més remei que arribar-se a la frontera i treure el cap per la finestra. Això faig amb aquest treball. Després de voltar durant anys per la cançó i la música tradicional, ara, xino-xano, me’n vaig fins als meus orígens elèctrics per tornar a fer el que tant m’agrada: cantar cançons. Aquesta vegada, però, no m’acompanyo de violes de roda ni de mandoles, sinó d’un trio excepcional de baix, bateria i guitarra elèctrica per fer, precisament, això: electrocançons. No he pretès renovar, ni innovar ni fusionar res. Només em calia satisfer una necessitat”.

Després d’una llarga trajectòria encapçalant projectes a l’entorn de la música d’arrel, amb formacions com Tralla, La Cobleta de la Selva i Samfaina de Colors, i col·laborant amb altres com Bitayna, Rosa Zaragoza i Marcel Casellas, Xavi Múrcia es retroba amb la cançó d’autor des de la sonoritat de la banda de rock. Lletres que ens parlen des d’un mateix per interpretar a la intempèrie amb la tímbrica de les guitarres enrogallades.

Xavi Múrcia, veu i guitarra acústica
Lluís Figueres, guitarra elèctrica
Albert Vila, baix i contrabaix
Xarli Oliver, bateria
Kei Macias, so

Precio = 10€

Hacen punk con instrumentos de folk, añaden toques de psicodelia, nihilismo, sarcasmo, ternura … Escriben las letras con un revólver en el bolsillo y, con percusiónimpensable, un cello que suena como un contrabajo y una guitarra acústica pasada por un amplio Vox, se disponen a emular los Byrds, roban acuerdos a Pete Townsend, se inspiran en George Harrison y, si hace falta, inyectan ritmos brasileños. Acusticus replica es el título del disco que han editado con Bankrobber, un cuartotrabajo que significa la consolidación de uno de los grupos de pop-rock másinteresantes de la escena catalana. Aportando talento e ideas a partes iguales, el trío Le Petit Ramon se ha estabilizado y, liderado por Ramon Faura, se completa con laviolonchelista Elvis JV y el percusionista Xavi Tasies.

Faura es uno de los músicos más inquietos de Barcelona. Forjado en la escena mod(con Los Interrogantes), pasó después por grupos como The Blue Tibidabo HillCompany y por el heterodoxo The Azucarillo Kings hasta que, con el nuevo milenio, apostó por su proyecto personal. Acusticus replica, dicen, es “la respuesta subversivaal crapulisme ilustrado de los discos anteriores”. Con la ciudad como escenarioinsoslayable, las letras hablan de declaraciones de amor en hoteles de lujo, de la histeria de las esperas interminables en los aeropuertos e hipermercados, de odas al honor de caballería desprestigiado por la internacional tendera, de las residencias geriátricas, los poetas que se estrellan contra la miseria administrativa, de la desvergüenza de la clase política en caída libre, de las batallas domésticas … De todo.

Le Petit Ramon son:
Ramon Faura: Voz y guitarra
Elvis JV: violonchelo
Xavi Tasies: percusiones marcianas

Preu = 10€

Fan punk amb instruments de folk, hi afegeixen tocs de psicodèlia, nihilisme, sarcasme, tendresa… Escriuen les lletres amb un revòlver a la butxaca i, amb percussió impensable, un cello que sona com un contrabaix i una guitarra acústica passada per un ampli Vox, es disposen a emular els Byrds, roben acords a Pete Townsend, s’inspiren en George Harrison i, si cal, hi injecten ritmes brasilers. Acusticus replica és el títol del disc que han editat amb Bankrobber, un quart treball que significa la consolidació d’un dels grups de pop-rock més interessants de l’escena catalana. Aportant talent i idees a parts iguals, el trio Le Petit Ramon s’ha estabilitzat i, liderat per Ramon Faura, es completa amb la violoncel·lista Elvis JV i el percussionista Xavi Tasies.

Faura és un dels músics més inquiets de Barcelona. Forjat en l’escena mod (amb Los Interrogantes), va passar després per grups com The Blue Tibidabo Hill Company i per l’heterodox The Azucarillo Kings fins que, amb el nou mil·lenni, va apostar pel seu projecte personal. Acusticus replica, diuen, és “la resposta subversiva al crapulisme il·lustrat dels discos anteriors”. Amb la ciutat com a escenari indefugible, les lletres parlen de declaracions d’amor en hotels de luxe, de la histèria de les esperes interminables als aeroports i hipermercats, d’odes a l’honor de cavalleria desprestigiat per la internacional botiguera, de les residències geriàtriques, dels poetes que s’estavellen contra la misèria administrativa, del desvergonyiment de la classe política en caiguda lliure, de les batalles domèstiques… De tot.

Le Petit Ramon són:
Ramon Faura: Veu i guitarra
Elvis JV: violoncel
Xavi Tasies: percussions marcianes

Precio = 10€

Serenata para Orquesta mecánica

L’Estruch fue, hace años, una fábrica de tejidos. Ahora, CaboSanRoque ha propuesto convertirla en una fábrica de galletas diferente. Turno de noche es un espectáculo teatral-musical, autodefinido como Serenata para orquesta mecánica, donde los operarios del grupo detienen la producción de dulces, desmontan la máquina y, en el fragor de la batalla con los pistones, motores, válvulas, poleas y cintas transportadoras, crean una orgía de sonidos. Con la imaginación y espectacularidad que los caracteriza, los CaboSanRoque aparcan la harina y el azúcar y empuñan las partituras. Todo el mundo es invitado a dar una poética mordisco a sus canciones.

Preestrenado el Temporada Alta de Girona, el espectáculo incluye también un audiovisual que permite reconocer cómo funcionaba la máquina cuando fabricaba galletas “de verdad”. También sigue el proceso por el cual los cinco componentes deCaboSanRoque lograron la transformación de la máquina en el gran pulmón musical que es ahora. CaboSanRoque nació en 2001 como “orquesta de sala y comedor” y, desde entonces, el grupo ha profundizado en la música inventando nuevos instrumentos a partir de objetos encontrados. La poesía, la melodía y un ingenio ilimitado hacen que sus actuaciones despierten zonas de la mente que a menudo están demasiado dormidas. Todos los miembros de la formación son músicos, artesanos y operarios de este curioso universo sonoro. Aparte de sus propias producciones, los miembros del grupo son llamados a participar en otras producciones como exposiciones, música para danza (compañías Nats Nus y Àngels Margarit), músicas para animaciones, caretas televisivas y otras producciones musicales.

Autor: CaboSanRoque
Intérpretes: CaboSanRoque (Roger Aixut, Ramon Garriga, Alberto Mezquíriz, Josep Seguí y Laia Torrents)
Composición musical y creación orquesta mecánica: CaboSanRoque
Producción: CaboSanRoque, Centro Párraga y Festival Temporada Alta

Preu = 10€

Serenata per a Orquestra mecànica

L’Estruch va ser, fa anys, una fàbrica de teixits. Ara, CaboSanRoque s’ha proposat reconvertir-la en una fàbrica de galetes diferent. Torn de nit és un espectacle teatral-musical, autodefinit com a Serenata per a orquestra mecànica, on els operaris del grup aturen la producció de dolços, desmunten la màquina i, en el fragor de la batalla amb els pistons, motors, vàlvules, politges i cintes transportadores, creen una orgia de sons. Amb la imaginació i espectacularitat que els caracteritza, els CaboSanRoque aparquen la farina i el sucre i empunyen les partitures. Tothom és convidat a clavar una poètica queixalada a les seves cançons.

Preestrenat al Temporada Alta de Girona, l’espectacle inclou també un audiovisual que permet reconèixer com funcionava la màquina quan fabricava galetes “de veritat”. També ressegueix el procés pel qual els cinc components de CaboSanRoque van aconseguir la transformació de la màquina en el gran pulmó musical que és ara. CaboSanRoque va néixer l’any 2001 com a “orquestra de sala i menjador” i, des d’aleshores, el grup ha aprofundit en la musica inventant nous instruments a partir d’objectes trobats. La poesia, la melodia i un enginy il·limitat fan que les seves actuacions despertin zones de la ment que sovint estan massa adormides. Tots els membres de la formació són músics, artesans i operaris d’aquest curiós univers sonor. A part de les seves pròpies produccions, els membres del grup són cridats a participar en altres produccions com ara exposicions, música per a dansa (companyies Nats Nus i Àngels Margarit), músiques per a animacions, caretes televisives i altres produccions musicals.

Autor: CaboSanRoque
Intèrprets: CaboSanRoque (Roger Aixut, Ramon Garriga, Alberto Mezquíriz, Josep Seguí i Laia Torrents)
Composició musical i creació orquestra mecànica: CaboSanRoque
Producció: CaboSanRoque, Centro Párraga i Festival Temporada Alta