La vida de una orquesta profesional ha de cursarse paralelamente a la de los centros docentes dedicados a la música de su territorio. Es por este motivo que la Simfónia del Vallés (OSV) apuesta por realizar un seguimiento de actividades con la col·elaboración de los alumnos de las escuelas de música y conservatorios. Una, y muy destacada, es la creación de la Jove Orquestra Simfònica del Vallès (JOSV). És el segundo año que se lleva a cabo y los alumnos que participan han trabajado durante una semana el repertorio del concierto con la dirección del prestigioso violinista Gilles Apap y han contado con el soporte de los solistas de l’OSV. És una oportunidad interesantísima para gozar de su potencial a la hora de enfrontarse a obras del gran repertorio.

PROGRAMA:

Obras de J. S. Bach, J. Brahms y F. Mendelssohn

FICHA ARTÍSTICA:

Director solista: Gilles Apap

ORGANIZADORES:

Ajuntament de Sabadell y Orquetra Simfònica del VallèsLa vida d’una orquestra professional ha de discórrer paral·lelament a la dels centres docents dedicats a la música del seu territori. És per aquest motiu que la Simfònica del Vallès (OSV) aposta per realitzar un seguit d’activitats amb la col·laboració dels alumnes de les escoles de música i conservatoris. Una, i molt destacada, és la creació de la Jove Orquestra Simfònica del Vallès (JOSV). És el segon any que es duu a terme i els alumnes que hi participen han treballat durant una setmana el repertori del concert sota la direcció del prestigiós violinista Gilles Apap i han comptat amb el suport dels solistes de l’OSV. És una oportunitat interessantíssima per gaudir del seu potencial a l’hora d’enfrontar-se a obres del gran repertori.

PROGRAMA:

Obres de J. S. Bach, J. Brahms i F. Mendelssohn

FITXA ARTÍSTICA:

Director soloist: Gilles Apap

ORGANITZADORS:

Ajuntament de Sabadell i Orquestra Simfònica del Vallès

Con Evocación (Premio Puig Porret y mejor disco español del año por Cuadernos de Jazz), Raynald Colom ha echo un nuevo paso en la simbiosis entre jazz y flamenco. El duo coincide ahora, por primera vez, con Carles Benavent, crucial en la evolución del jazz y el flamenco. Con ellos, el sabadellenco Blas Córdoba, Kejío cualificado por Wynton Marsalis como “a mosto humane and humille singer who creates del cuy of Cante Jondo”. Además, el talento de Roger Blàvia en la persecución y la revuelta a Cataluña del sorprendente guitarrista barcelonés Juan Antonio Suárez, Cano, hijo legendario de Remolino y metido en infinidad de experiencias musicales alrededor del mundo. Una unión impresionante.

FICHA ARTÍSTICA:

Raynald Colom: Trompeta

Carles Benavent: Bajo

Blas Córdoba, Kejío: Cante

Juan Antonio Suárez, Cano: guitarra

Roger Blàvia: percusión

PRECIO: 10€Amb Evocación (Premi Puig Porret i millor disc espanyol de l’any per Cuadernos de Jazz), Raynald Colom ha fet un nou pas en la simbiosi entre jazz i flamenc. El duu a coincidir ara, per primer cop, amb Carles Benavent, crucial en l’evolució del jazz i el flamenc. Amb ells, el sabadellenc Blas Córdoba, Kejío, qualificat per Wynton Marsalis com “a most humane and humble singer who creates the deep cry of Cante Jondo”. A més, el talent de Roger Blàvia a la percussió i el retorn a Catalunya del sorprenent guitarrista barceloní Juan Antonio Suárez, Cano, fill del llegendari Remolino i bregat en infinitat d’experiències musicals arreu del món. Una reunió impressionant.

FITXA ARTÍSTICA:

Raynald Colom: Trompeta

Carles Benavent: Baix

Blas Córdoba, Kejío: Cante



Juan Antonio Suárez, Cano: Guitarra

Roger Blàvia: Percussió

PREU: 10€

“L’Embassat”, es el Festival Independet del Vallès (FIV), celebra la tercera edición haciendo un firme paso adelante para consolidarse dentro de la escena musical de verano. La Bassa se vuelve a vestir de gala para recibir las propuestas más frescas del año. Manel, el grupo que ha polvoreado todos los récords, encabeza una lista de grandes nombres, entre los cuales destacan French Films (que visitaron por primera vez España), los contundentes y infalibles Nueva Vulcano y los suecos The Amplifets; a demás de las nuevas propuestas vallesanas de Delibery, el flor de los Sense Sal y el post-punk d’O Valiant Hearts.

MANEL:

Con la publicación de “Els millors professors europeus” (2008), Manel hizo voltear el escenario musical de nuestro país. Próximos y queridos como si fuesen de la familia, lideran una excelente cotilla del pop catalán. “10 Milles per vuele una bona armadura” (2011), el segundo disco de la banda barcelonesa, ha acabado de establecerse como un fenómeno mediatico.
“L’Embassat” abre las puertas para qué brinden al público uno de los conciertos más esperados de los últimos meses. Como ellos dicen: “nos ha costado Dios y ayuda llegar hasta aquí”. Pero han llegado para quedarse.

FRENCH FILMS:

Venidos de Finlandia, la nueva onda escandinava acerca sus sonidos a ritmos más pop, bailables, feúcos, directos y abiertos. Bebiendo de los mejores combinados de los últimos años des de The Drums hasta New Order, estos jóvenes finlandeses están dispuestos “por fin” a romper las fronteras nórdicas para instalarse en la memoria colectiva y en las complicaciones de los mejores hits de Europa.

NUEVA VULCANO

Es, seguramente, la banda más en fría del rock hecha en barcelona. Contentando desde los fans d’Aina a los de New Raemon, Nueva Vulcano se ha echo su sitio entre los más grandes, porque aunque sean pocos se hacen escuchar, y de que manera.

THE AMPLIFETES

The Amplifetes ha demostrado que a Suécia también se hace buena música de baile. Después de años componiendo y produciendo por artistas de talla de Madonna, Peter Bjorn…

PRECIO: 18€“L’Embassat”, el Festival Independent del Vallès (FIV), celebra la tercera edició fent un ferm pas endavant per consolidar-se dins de l’escena musical d’estiu. La Bassa es torna a vestir de gala per rebre les propostes més fresques de l’any. Manel, el grup que ha polvoritzat tots els rècords, encapçala una llista de grans noms, entre els quals destaquen els finesos French Films (que visiten per primera vegada Espanya), els contundents i infalibles Nueva Vulcano i els suecs The Amplifets; a més de les noves propostes vallesanes de Delivery, el folk dels Sense Sal i el post-punk d’O Valiant Hearts.

MANEL

Amb la publicació d’“Els millors professors europeus” (2008), Manel va capgirar l’escenari musical del nostre país. Propers i estimats com si fossin de la família, lideren una excel·lent collita del pop català. “10 milles per veure una bona armadura” (2011), el segon disc de la banda barcelonina, ha acabat de consolidar-los com a fenomen mediàtic. “L’Embassat” els obre les portes perquè brindin al públic un dels concerts més esperats dels últims mesos. Com ells diuen: “ens ha costat déu i ajuda arribar fins aquí”. Però han arribat per quedar-s’hi.

FRENCH FILMS

Vinguts de Finlàndia, la nova onada escandinava acosta els seus sons a ritmes més pop, ballables, frescos, directes i oberts. Bevent dels millors combinats dels darrers anys des de The Drums fins a New Order, aquests joves finlandesos estan disposats “per fi” a trencar les fronteres nòrdiques per instal·lar-se en la memòria col·lectiva i en les compilacions dels millors hits d’Europa.

NUEVA VULCANO

És, segurament, la banda més en forma del rock fet a Barcelona. Acontentant des dels fans d’Aina fins als de New Raemon, Nueva Vulcano s’ha fet el seu lloc entre els més grans, perquè encara que siguin pocs es fan sentir, i de quina manera.

THE AMPLIFETES

The Amplifetes han demostrat que a Suècia també es fa bona música de ball. Després d’anys component i produint per artistes de la talla de Madonna, Peter Bjorn…

PREU: 18€

PREU: 10€

No és una antologia, és una anti-logia. Acostumat a regar-ho tot amb desinhibida ironia, el Jep Cardona no podia triar millor títol per a un concert que passa comptes amb la pròpia història. El cantautor sabadellenc ha preparat, literalment, “un recull antològic no gaire lògic de les millors cançons de la seva llarga trajectòria”, amb la participació de convidats relacionats amb cadascuna de les seves diferents etapes: Oest, Llongue, el duet hispanouruguaià Banda Manzana, Anatoli Eremciuc i la banda Double AM, entre altres sorpreses. Autor amb un humor peculiar, les seves lletres provoquen en el públic un somriure de complicitat i també la reflexió més profunda. Com diu en el tema “A la lluna no s’hi fuma: que no t’enganyo, i fa temps que no m’amago, sota el cel jo no tinc més amo, amb romanços ja no trago”.

FITXA ARTÍSTICA:

Jep Cardona, veu i guitarra

Miguel Ángel Targa, guitarra elèctrica

Ian Olaizola, contrabaix i baix elèctric

Manu Cufré, bateria i percussió

Alba Cardona, cors

Maria Bedson, cors

Quince años después de haber declarado finalizada La Gran Aventura con el álbum “Fin de transmisión”, el grupo sabadellense resucita con un buen pliego de nuevas canciones y, para restablecer el contacto con la Tierra, lanza al mercado el CD AquíControl. A Xavi Vidal y Jean-Paul Dupeyron “los dos supervivientes del grupo primigenio” se les han unido Marc Martín y Nat Cuenta con un objetivo claro: hacer música para todo el que quiera subir a la nave del rock contundente y de calidad con nuevos códigos de última generación. Con una producción propia mimada hasta el último detalle, con melodías y letras que llevan impreso el sello de la madurezartística, los LGA orquestan un retorno que ha sido recibido con entusiasmo por la crítica y por los incondicionales admiradores que se resistían a olvidar-los. El primer single tiene el premonitorio título de Una nueva vida. Parece que vuelven para quedarse.

FICHA ARTÍSTICA:

Xavi Vidal, Jean-Paul Dupeyron, Marc Martín y Nat Cuidado, músicos

PRECIO: 10€Quinze anys després d’haver declarat finalitzada La Gran Aventura amb l’àlbum “Fi de transmissió”, el grup sabadellenc ressuscita amb un bon plec de noves cançons i, per restablir el contacte amb la Terra, llança al mercat el CD Aquí Control. A Xavi Vidal i a Jean-Paul Dupeyron “els dos supervivents del grup primigeni” se’ls han unit Marc Martín i Nat Compte amb un objectiu clar: fer música per a tothom qui vulgui pujar a la nau del rock contundent i de qualitat amb nous codis d’última generació. Amb una producció pròpia mimada fins a l’últim detall, amb melodies i lletres que duen imprès el segell de la maduresa artística, els LGA orquestren un retorn que ha estat rebut amb entusiasme per la crítica i pels incondicionals admiradors que es resistien a oblidar-los. El primer single té el premonitori títol d’Una nova vida. Sembla que tornen per quedar-se.

FITXA ARTÍSTICA:

Xavi Vidal, Jean-Paul Dupeyron, Marc Martín i Nat Compte, músics

PREU: 10€

De Maria Rodés han dicho muchas cosas: que es una rara abuela de la música, que posee una voz ansiolítica, que sus temas destilan ternura y que la fragilidad naïf que exhibe es el bálsamo largamente esperado en el mundo de la canción. Su potencial se había dejado entrever en el proyecto Oniric, en colaboración con Andy Poole, y ahora se lanza, sola, con el álbum Una forma de hablar. La barcelonesa urde cálidas atmósferas con pinceladas de jazz, canción de autor, sonidos cotidianos y arreglos vintage.

En un concierto a dos bandas, el contraste lo aporta el trío sabadellense Cecilias, conuna mezcla de pop, rock y filosofía de cafetería. Se atreven con todo: desde las canciones propias a las versiones de Rocío Jurado, la Pantoja y Rafaella Carrà. Su nuevo trabajo es Pop, rock y peluquería y pasan el peine a las alegrías y tristezas de la vida sin desmelenarse.

Las Cecilias son:

Cristina Ruiz Alonso, voz y guitarra

Anna Tuà Santos, bajo y coros

Amalia Menéndez Ourille, batería, melódica, xilófono y coros

PRECIO: 10€De Maria Rodés s’han dit moltes coses: que és una rara avis de la música, que posseeix una veu ansiolítica, que els seus temes regalimen tendresa i que la fragilitat naïf que exhibeix és el bàlsam llargament esperat en el món de la cançó. El seu potencial s’havia deixat entreveure en el projecte Oniric, en col·laboració amb Andy Poole, i ara es llença, tota sola, amb l’àlbum Una forma de hablar. La barcelonina ordeix càlides atmosferes amb pinzellades de jazz, cançó d’autor, sons quotidians i arranjaments vintage.

En un concert a dues bandes, el contrast l’aporta el trio sabadellenc Cecilias, amb una barreja de pop, rock i filosofia de cafeteria. S’atreveixen amb tot: des les cançons pròpies a les versions de Rocío Jurado, la Pantoja i Rafaella Carrà. El seu nou treball és Pop, rock y peluquería i passen la pinta a les alegries i tristeses de la vida sense escabellar-se.

Las Cecilias son:

Cristina Ruiz Alonso, veu i guitarra

Anna Tuà Santos, baix i cors

Amàlia Menéndez Ourille, bateria, melòdica, xilòfon i cors

PRECIO: 10€

PREU: 10€

És ell, en Llongue, exmembre de l’enyorada banda de rock La Madam i, des de fa uns anys, cantautor rocker en solitari. Acabat d’aterrar al mig segle d’edat, Llongue treu al mercat el seu cinquè treball, titulat Els meus amics, un tribut a dues bandes que han estat determinants en la seva carrera: La Madam (la que el va donar a conèixer) i The Beatles, el grup que va capgirar completament l’escena del rock i que ofereix tantes lectures com músics inconformistes hi ha. A la seva ciutat, Llongue presenta un treball fet de contrastos, en què les pinzellades de blues i les dolces balades conviuen amb uns textos carregats d’ironia i romanticisme àcid. Gràcies als amics, que ho són gairebé tot, Llongue no ha perdut l’optimisme que el caracteritza: “Digueu-me autocomplaent, però, la veritat, tinc la sensació, ara tot just començats els 50 anys, que vaig a més i que, tret d’un parell de detalls incòmodes i malparits, sóc força feliç”.

Llongue recupera dos dels temes que va editar a 1991, el seu darrer LP amb la Madam: Figures de cera i Els meus amics. Precisament, la portada del treball és un clar homenatge a la del mític àlbum Sgt. Pepper’s Lonely Hearts Club Band. A la del Llongue hi apareixen des dels mateixos Beatles fins a companys i amics, a més d’alguns personatges que són referència obligada per al Llongue. Hi col·laboren els seus músics habituals: el baixista Ricard Álvarez (exMadam, també), el percussionista Jordi Mourelo i el guitarrista Oest, a més d’un ampli ventall de col·laboracions, entre les quals cal esmentar la de l’amic Litus, artista emergent amb una increïble capacitat per fer veus. El nou disc es presenta en format vinil, acompanyat per un CD. Tot un miracle en els temps que corren, assegura Llongue. Però és que ell és així: “Sempre he remat a contracorrent, no per pròpia voluntat, sinó perquè suposo que em van instal·lar els rems al revés, i ara per ara no tinc cap intenció de fer-m’ho mirar”.

Llongue: guitarra, piano i veu

Ricard Álvarez: baix i veus

Jordi Mourelo: bateria, caixó i veus

Oest: guitarra i veus

Precio = 10€

Los sabadellenses Keympa presentan Menú don día, un nuevo espectáculo con el tradicional sabor de los ritmos celtas y atlánticos pero con raíces también en el Mediterráneo. Es el tercer disco de la banda después de Revíralo y Ningures.

Seis músicos hambrientos deciden compartir sus canciones, la fuente y la salsa de sus vidas, para poder reencontrarse así el ambiente de unas noches mágicas, perdidos en las montañas de algún punto entre Galicia y Cataluña. Los condimentos? Empanadas, panderetas y calçots, violines, acuerdos y tomates, canciones y percusiones, hierbas aromáticas, orujo y moscatel y, por supuesto, música, mucha música… Los sabadellenses Keympa han cocinado el menú don día, un tercero y delicioso trabajo discográfico, que se sirve en forma de espectáculo sobre fondo de caldo musical, y que se sazona con sal y pimienta, con talento y energía, con aire celta y brisa mediterránea. Keympa se ha convertido en uno de los grupos de música celta con más proyección del Estado español. Sus componentes han sabido fundir con gracia los variados estilos que aportaban como bagaje previo, desde las músicas clásica y tradicional hasta el blues, pasando incluso por el heavy metal. Por ello, manteniendo la raíz celta como eje central, las canciones de Keympa tienen corrientes subterráneas que afloran aquí y allá con sonidos de otros colores. Los objetivos de Keympa se pueden explicar con toda simplicidad: pretenden disfrutar tocando en directo y hacer que el público que vive con ellos la ceremonia musical se lo pase bien. Con el primer álbum, Revíralo, consiguieron entrar en el programa del XXV Festival de Música Celta de Ortigueira del año 2002. En 2005 editan Ningures, trabajo del que la SGAE selecciona el tema Saltells como mejor canción en catalán del año 2006.

FICHA ARTÍSTICA

Sandra Córcoles: voz, bodhran y panderetas.

Marco Vigo: voz, gaitas, whistles y guitarra.

Borja Peirón: violín.

Juan Vigo: bajo y contrabajo.

José L. Redondo: guitarra, banjo, dobro imandolina.

Martí Hosta: batería y percusiones.

Preu = 10€

Els sabadellencs Keympa presenten Menú do día, un nou espectacle amb el tradicional gust dels ritmes celtes i atlàntics però amb arrels també a la Mediterrània. És el tercer disc de la banda després de Revíralo i Ningures.

Sis músics famolencs decideixen compartir les seves cançons, la font i la salsa de les seves vides, per poder retrobar així l’ambient d’unes nits màgiques, perduts en les muntanyes d’algun punt entre Galícia i Catalunya. Els condiments? Empanades, panderetes i calçots, violins, acords i tomàquets, cançons i percussions, herbes aromàtiques, oruxo i moscatell i, per descomptat, música, molta música… Els sabadellencs Keympa han cuinat el Menú do día, un tercer i deliciós treball discogràfic, que es serveix en forma d’espectacle sobre fons de brou musical, i que s’assaona amb sal i pebre, amb talent i energia, amb aire celta i brisa mediterrània. Keympa s’ha convertit en un dels grups de música celta amb més projecció de l’Estat espanyol. Els seus components han sabut fondre amb gràcia els variats estils que aportaven com a bagatge previ, des de les músiques clàssica i tradicional fins el blues, passant fins i tot pel heavy metal. Per això, mantenint l’arrel celta com a pal de paller, les cançons de Keympa tenen corrents subterranis que afloren aquí i allà amb sons d’altres colors. Els objectius de Keympa es poden explicar amb tota simplicitat: pretenen gaudir tocant en directe i fer que el públic que viu amb ells la cerimònia musical s’ho passi bé. Amb el primer àlbum, Revíralo, van aconseguir entrar en el programa del XXV Festival de Música Celta d’Ortigueira de l’any 2002. El 2005 editen Ningures, treball del que la SGAE selecciona el tema Saltells com a millor cançó en català de l’any 2006.
FITXA ARTÍSTICA

Sandra Córcoles: veu, bodhran i panderetes.

Marc Vigo: veu, gaites, whistles i guitarra.

Borja Peirón: violí.

Joan Vigo: baix i contrabaix.

José L. Redondo: guitarra, banjo, dobro imandolina.

Martí Hosta: bateria i percussions.

PRECIO = 10 €

Después de la gira con Autómata infinito, los Ix! demuestran la madurez acumulada en un nuevo trabajo: El ingenuo es libre. Son catorce canciones, más frescas y potentes que nunca, servidas en un directo que no hay que perderse.

Ya vuelven! Fueron en L’Estruch hace un año con su Autómata infinito y ahora, con nuevo trabajo bajo el brazo “El ingenuo es libre” vienen para afianzar lo dicho por activa y por pasiva: que son una verdadera revolución en la escena pop independiente catalana y que su directo es impresionante. Los Ix! están en una forma excelente (creativa, se entiende), han madurado (¡qué remedio!) y tienen el valor de arriesgarse (como siempre). El ingenuo es libre contiene catorce temas más potentes que nunca y algunos, como “el fin del mundo” y “No estés triste”, ya empiezan a ser omnipresentes. La banda, que tiene raíces en Sabadell, Santa Coloma y Cadaqués, posee el don que pocos pueden exhibir: el de crear canciones que, por mucho que las escuches, siempre te descubren cosas nuevas.

En sólo tres años los Ix! han conseguido posicionarse como uno de los grupos independientes con más imaginación, no sólo creando canciones y ofreciéndolas desde los escenarios, sino también a la hora de hacer visible su producto. El primer trabajo lo promocionaron ellos mismos por Internet y las copias que vendieron antes de la salida del disco, que sirvieron para poder afrontar los gastos. La economía de medios nunca ha sido un problema y su producción tiene una cuidada sonoridad, con unos arreglos siempre brillantes y llenos de detalles. Los han llamado los Coldplay catalanes, y sus temas son, a veces, alegres y con toque acústico, y, en otros, juegan con colores oscuros. Una de las aventuras en las que se han embarcado últimamente es en la creación de la banda sonora de la película Estación del Olvido, de Christina Molina y Sandra Serna.

FICHA ARTÍSTICA

David Mullor: voces

Eduard González: batería y programaciones

Aitor Chartos: bajo

Marco Ferrando: teclados

Albert Freixas: guitarras

Raul Márquez: guitarras

David Batalla: técnico de sonido

PREU = 10€

Després de la gira amb Autòmat infinit, els Ix! demostren la maduresa acumulada en un nou treball: L’ingenu és lliure. Són catorze cançons, més fresques i potents que mai, servides en un directe que cal no perdre’s.

Ja tornen! Van ser a L’Estruch fa un any amb el seu Autòmat infinit i ara, amb nou treball sota el braç “L’ingenu és lliure” vénen per refermar el que s’ha dit per activa i per passiva: que són una veritable revolució en l’escena pop independent catalana i que el seu directe és impressionant. Els Ix! estan en una forma excel·lent (creativa, s’entén), han madurat (quin remei!) i tenen el valor d’arriscar-se (com sempre). L’ingenu és lliure conté catorze temes més potents que mai i alguns, com “la fi del món” i “No estiguis trista”, ja comencen a ser omnipresents. La banda, que té arrels a Sabadell, Santa Coloma i Cadaqués, posseeix el do que pocs poden exhibir: el de crear cançons que, per molt que les escoltis, sempre et descobreixen coses noves.

En només tres anys els Ix! han aconseguit posicionar-se com un dels grups independents amb més imaginació, no només creant cançons i oferint-les des dels escenaris, sinó també a l’hora de fer visible el seu producte. El primer treball el van promocionar ells mateixos per Internet i les còpies que van vendre abans de la sortida del disc van servir per poder afrontar les despeses. L’economia de mitjans mai ha estat un problema i la seva producció té una acurada sonoritat, amb uns arranjaments sempre brillants i plens de detalls. Els han anomenat els Coldplay catalans, i els seus temes són, de vegades, alegres i amb toc acústic, i, en d’altres, juguen amb colors foscos. Una de les aventures en les que s’han embarcat darrerament és en la creació de la banda sonora de la pel·lícula Estació de l’Oblit, de Christina Molina i Sandra Serna.

FITXA ARTÍSTICA

David Mullor: veus

Eduard González: bateria i programacions

Aitor Chartos: baix

Marc Ferrando: teclats

Albert Freixas: guitarres

Raul Márquez: guitarres

David Batalla: tècnic de so

Pocos músicos provocan tanto respeto y admiración como el ex líder del desaparecido grupo Umpah-pah, Adrià Puntí. Reencarnado en “Josep Puntí”, su verdadero nombre (al menos, es el que consta en su DNI), el músico gironés se inició su camino en solitario en 1997, después de la aventura con Umpah-pah que le llevó a la fama y con el que editó cinco discos. Ahora, con 46 años, tres trabajos discográficos en solitario y con muchas cosas por decir, Puntí presenta la gira Tourmaitenquis, o, lo que es lo mismo, la gira permanente o, como asegura él, “la gira de mi vida”. Desinhibido como nunca, se convierte en showman, recitador, cantante, incitador, actor, poeta, improvisador, exhibicionista y lo necesario. Predecir si será un concierto íntimo se hace difícil, porque … y si Josep Puntí decide hacer todo lo contrario?

En este tour, Puntí presenta canciones nuevas, algunas de hechas en colaboración con Quimi Portet y otros con Enrique Bunbury. Consagrado como cantante maduro y compositor excelente, su extraña poética continúa impresionante quienes la escuchan. Muestra de ello son algunos de los temas que presenta, como Destornillador o El loco del teléfono, y su cover del Sí de Bunbury, que está sonando en todo el mundo y se ha convertido en un hit en América Latina. El renacido Josep Puntí no sólo vuelve a reavivar musicalmente; también prepara proyectos cinematográficos como actor y director.Pocs músics provoquen tant respecte i admiració com l’exlíder del desaparegut grup Umpah-pah, Adrià Puntí. Reencarnat en “Josep Puntí”, el seu veritable nom (almenys, és el que consta al seu DNI), el músic gironí va iniciar el seu camí en solitari el 1997, després de l’aventura amb Umpah-pah que el va dur a la fama i amb el qual va editar cinc discs. Ara, amb 46 anys, tres treballs discogràfics en solitari i amb moltes coses per dir, Puntí presenta la gira Tourmaitenquis, o, el que és el mateix, la gira permanent o, com assegura ell, “la gira de la meva vida”. Desinhibit com mai, esdevé showman, recitador, cantant, incitador, actor, poeta, improvisador, exhibicionista i el que calgui. Predir si serà un concert íntim es fa difícil, perquè… i si Josep Puntí decideix fer tot el contrari?

En aquest tour, Puntí presenta cançons noves, algunes de fetes en col·laboració amb Quimi Portet i d’altres amb Enrique Bunbury. Consagrat com a cantant madur i compositor excel·lent, la seva estranya poètica continua impressionant els qui l’escolten. En són una mostra alguns dels temes que presenta, com Tornavís o El boig del telèfon, i el seu cover del Sí de Bunbury, que està sonant arreu del món i s’ha convertit en un hit a l’Amèrica Llatina. El renascut Josep Puntí no només torna a revifar musicalment; també prepara projectes cinematogràfics com a actor i director.