Precio = 10€

El cuerpo en vivo interactúa con la imagen diseñada por ordenador. Erre que Erre presenta un solo en que la intérprete está en constante diálogo con el software y describe imágenes de inusitada potencia.

Erre que Erre es sinónimo de escena vanguardista. A lo largo de catorce años esta compañía barcelonesa ha modelado un concepto artístico honesto en que, lisa y llanamente, el cuerpo es la herramienta de escritura y el movimiento, el motor. Sin más artificios. Ahora, con Avatar, entran en el nuevo territorio de la interactividad entre la imagen diseñada en el ordenador y el cuerpo en vivo y dibujan dos mundos inquietantes paralelos: el espacio tangible y el espacio de los deseos. En el solo, la intérprete está en constante diálogo con el software, toma decisiones, juega con su propio avatar virtual y describe imágenes de una potencia visual inusitada. Con la nueva propuesta, los de Erre que Erre se empeñan en conseguir que los ‘descreídos tecnológicos’ se conviertan conversos.

La compañía nació en Barcelona en 1996 gracias a la unión de seis bailarines provenientes de diversas ciudades: Murcia, Ponferrada (León), Jaén (Andalucía. Desde entonces, el grupo no para de crecer y de pisar fuerte los escenarios de Cataluña , del Estado español y del resto del mundo. Con su primera pieza, Despegando sombras del suelo, consiguieron el primer premio en el X Certamen Coreográfico de Madrid y la catarata de galardones no cesa. El segundo montaje es Dando forma a la nada (accésit Ricard Moragas, 1996), Pensamientos despeinados (premio Artes Escénicas en Lleida, 2001) y con el tercero, Vaivén, obtienen un gran éxito y hacen la primera gira por Europa.

A partir de 2001 inician la aventura con la videodanza. Divadlo, APAAI y Mitsune son creaciones que, a día de hoy, ya han dado muchas vueltas por los festivales de todo el mundo. De 2005 son Deberían llover cristales y Escupir en el tiempo (este último consigue el premio Max como mejor espectáculo de danza 2008). El Teatro Nacional de Cataluña coproduce con Erre que Erre el espectáculo No pesa el corazón de los veloces en el año 2008, con dirección de Antonio Calvo y música del grupo Balago.

FICHA ARTÍSTICA

Concepto e interpretación: Mariangeles G. Angulo y Román Torre

Coreografía: Mariangeles G. Angulo

Visuales, montaje: Román Torre

Programación del software: Román Torre y Ping Pong Technologies

Ayudante de dirección: Mario G. Sáez

Asesor de movimiento: Víctor Zambrana

Asistencia de dirección coreográfica del Instituto del Teatro: Margherita Bergamo

Música: David Crespo

Iluminación: Carles Rigual

Diseño gráfico: Kike Segurola

Vestuario: Kike Palma

PREU = 10€

El cos en viu interactua amb la imatge dissenyada per ordinador. Erre que Erre presenta un solo en què la intèrpret està en constant diàleg amb el programari i descriu imatges d’inusitada potència.

Erre que Erre és sinònim d’escena avantguardista. Al llarg de catorze anys aquesta companyia barcelonina ha modelat un concepte artístic honest en què, ras i curt, el cos és l’eina d’escriptura i el moviment, el motor. Sense més artificis. Ara, amb Avatar, entren en el nou territori de la interactivitat entre la imatge dissenyada a l’ordinador i el cos en viu i dibuixen dos móns inquietants paral·lels: l’espai tangible i l’espai dels desitjos. En el solo, la intèrpret està en constant diàleg amb el software, pren decisions, juga amb el seu propi avatar virtual i descriu imatges d’una potència visual inusitada. Amb la nova proposta, els d’Erre que Erre s’entossudeixen a aconseguir que els ‘descreguts tecnològics’ esdevinguin conversos.

La companyia va néixer a Barcelona el 1996 gràcies a la unió de sis ballarins provinents de diverses ciutats: Múrcia, Ponferrada (Lleó), Jaén (Andalusia. Des d’aleshores, el grup no para de créixer i de trepitjar fort pels escenaris de Catalunya, de l’Estat espanyol i de la resta del món. Amb la seva primera peça, Despegando sombras del suelo, van aconseguir el primer premi al X Certámen Coreográfico de Madrid i la cataracta de guardons no cessa. El segon muntatge és Dando forma a la nada (accèssit Ricard Moragas, 1996), Pensamientos despeinados (premi Arts Escèniques a Lleida, 2001) i amb el tercer, Vaivén, obtenen un gran èxit i fan la primera gira per Europa.

A partir del 2001 inicien l’aventura amb la videodansa. Divadlo, APAAI i Mitsune són creacions que, a dia d’avui, ja han donat moltes voltes pels festivals de tot el món. Del 2005 són Deberían llover cristales i Escupir en el tiempo (aquest darrer aconsegueix el premi Max com a millor espectacle de dansa 2008). El Teatre Nacional de Catalunya coprodueix amb Erre que Erre l’espectacle No pesa el corazón de los veloces l’any 2008, amb direcció d’Antonio Calvo i música del grup Balago.

FITXA ARTÍSTICA

Concepte i interpretació: Mariangeles G. Angulo i Román Torre

Coreografia: Mariangeles G. Angulo

Visuals, muntatge: Román Torre

Programació del programari: Román Torre i Ping Pong Technologies

Ajudant de direcció: Mario G. Sáez

Assessor de moviment: Víctor Zambrana

Assistència de direcció coreogràfica de l’Institut del Teatre: Margherita Bergamo

Música: David Crespo

Il·luminació: Carles Rigual

Disseny gràfic: Kike Segurola

Vestuari: Kike Palma

PRECIO: 10€

¿Cuál es la fábrica más grande de ficción? Los medios de comunicación. ¿Qué es la realidad? Lo que sale por la televisión. Son las contradicciones de los miembros de la compañía loscorderos.sc que, a la hora de hablar de rebaños humanos, saben bastante. El mal menor es el último espectáculo que ha salido de su establo creativo y pasto para los escenarios proclamando verdades y rompiendo el silencio de los corderos. Remix, bombardeo, predicción, colección de despropósitos, El mal menor se encuentra a medio camino del reality poético y de la pornografía emocional. Un espectáculo multiusos basado en hechos reales, en riguroso directo, con ficción de la buena y patéticas fieras escénicas. Un espacio que habla de la ficción del poder y del poder de la ficción. Es, el mal menor, la mejor opción? Loscorderos.sc, con su teatrodirigido al instinto, “están en ello”.

Creada en 2003, Loscorderos.sc reúne los talentos de David Climent y Pablo Molinero, ambos pertenecientes a la misma generación (la de 1977) y en la misma provincia, Castellón. El primer trabajo fue Crónica de José Agarrotado que, en 2006, recibe el premio Aplauso Sebastià Gasch en Barcelona, ​​con esta valoración del jurado: “Se valora el riesgo en nuevas propuestas de comunicación, donde todos losregistros están cuidados al detalle , dejando entrever un humildad en escena quepermite palpar humanidad, entrega y trabajo en equipo (…) Desemboca en una valiente apuesta de danza y teatro que demuestra una clara evolución en las artesescénicas “. Las siguientes producciones fueron El hombre visible (2007), Tocamos a dos balas por cabeza (2008) y A la intemperie (2008). Loscorderos.sc es un proyecto teatral que no quiere estar supeditado a la palabra y por eso su teatro no parte de ningún texto dramático. Les gusta definir lo que hacen como “teatro bastardo”, combinando técnicas y disciplinas escénicas diferentes (texto, danza, acrobacia, clown …).PREU: 10€

Quina és la fàbrica més gran de ficció? Els mitjans de comunicació. Què és la realitat? El que surt per la televisió. Són les contradiccions dels membres de la companyia loscorderos.sc que, a l’hora de parlar de ramats humans, en saben prou. El mal menor és el darrer espectacle que ha sortit del seu estable creatiu i pastura pels escenaris proclamant veritats i trencant el silenci dels anyells. Remix, bombardeig, predicció, col·lecció de despropòsits, El mal menor es troba a mig camí del reality poètic i de la pornografia emocional. Un espectacle multiusos basat en fets reals, en rigorós directe, amb ficció de la bona i patètiques feres escèniques. Un espai que parla de la ficció del poder i del poder de la ficció. És, el mal menor, la millor opció? Loscorderos.sc, amb el seu teatre adreçat a l’instint, “estan en ello”.

Creada el 2003, Loscorderos.sc reuneix els talents de David Climent i Pablo Molinero, ambdós pertanyents a la mateixa generació (la de 1977) i a la mateixa província, Castelló. El primer treball va ser Crónica de José Agarrotado que, l’any 2006, rep el premi Aplaudiment Sebastià Gasch a Barcelona, amb aquesta valoració del jurat: “Es valora el risc en noves propostes de comunicació, on tots els registres estan cuidats al detall, deixant entreveure un humilitat en escena que permet palpar humanitat, entrega i treball en equip (…) Desemboca en una valenta aposta de dansa i teatre que demostra una clara evolució en les arts escèniques”. Les següents produccions van ser El hombre visible (2007), Tocamos a dos balas por cabeza (2008) i A la intemperie (2008). Loscorderos.sc és un projecte teatral que no vol estar supeditat a la paraula i per això el seu teatre no parteix de cap text dramàtic. Els agrada definir el que fan com a “teatro bastardo”, combinant tècniques i disciplines escèniques diferents (text, dansa, acrobàcia, clown…).