eBent10 a NauEstruch.

eBent cumple 10 años trabajando para la difusión de la performance. El encuentro internacional de hechos performáticos se ha celebrado desde 2001 en diferentes espacios, tanto de Barcelona como de Sabadell y de Madrid. Este año eBent vuelve a L’Estruch los días 19 y 20 de noviembre, con Nina Boas, Paco Nogales y Los Torreznos. Una muestra imprescindible de la performance que se está haciendo en nuestra casa y todo el mundo. En esta edición la presencia se revela aspecto fundamental dentro de esta práctica artística. Una muestra de diferentes maneras de entenderla. Desde la presencia directa y contundente a la indirecta y sutil, pasando por la presencia mediada por los nuevos medios tecnológicos. Poética, irónica, crítica …Nina Boas (Holanda), “Drawing, Installation, Performance“,Viernes 19 de noviembre, 19h.

Su trabajo consiste en videos, performances públicas / privadas y dibujos. El resultado de este acercamiento multimedia no genera proyectos separados dentro de medios de comunicación separados sino que están conectados de cerca el uno al otro: reflejan sobre el mismo contenido y sobre las cualidades intrínsecas de los medios de comunicación mismos. En sus performances utiliza proyecciones de vídeo en las que responde físicamente. En su trabajo, el dibujo, vídeo y performance están muy cercanamente conectados, formando parte del mismo proceso. Los dibujos pueden ser el punto de partida o el cierre de un concepto específico y en medio del proceso, permentent el uso e intervención de muchos otros medios de comunicación, como la investigación de una performance y / o un vídeo. Los temas que utiliza en su trabajo se relacionan con construcciones de arquetipos, rutinas diarias, de género y relaciones entre gente. Las historias se basan en su niñez y descubrimientos personales.

Paco Nogales (Madrid) “tóxicos” (realoaded), 

Sábado 20 de noviembre, 19h.

Paco Nogales aborda en su trabajo el rol de la masculinidad-basado en unos estereotipos que no siempre son generalizables y contra los cuales se rebela-y la emocionalidad masculina, que nuestra sociedad somete a una implacable represión. Otro de los temas que aparece en su obra es el del dolor y el duelo. Por la amplitud de su formación, es un performer de una gran expresividad, dotado de un gesto potente y unas acciones que impactan al espectador por su fuerza. “Trabajo los símbolos y con símbolos.El vino es la sangre y una galleta es una mujer dócil. El pan es el cuerpo y un tronco de árbol es la familia, la tradición, la transmisión de la esclavitud. A veces vomito metros, metros y metros de cintas rojas … a veces son claveles lo vomito. El símbolo es la gran conquista del ser humano. Lo que nos permite ser y también saber que somos, lo que nos permite saber que dejaremos de ser. “

Los Torreznos (Madrid) “El Cielo”,

Sábado 20 de noviembre, 20h.

Los Torreznos son una herramienta de comunicación sobre el social, el político y las costumbres más arraigadas. Trabajan desde la realidad más directa, incluida la familiar, traduciendo al lenguaje contamporani temas que forman parte de la cotidianitat más absoluta. Los Torreznos se crearon en 2000. Sus componentes son Rafael Lamata y Jaime Vallaure, que llevan trabajando juntos desde 1992 en diferentes proyectos. Los Torreznos pretende ser un instrumento sencillo pero rotundo de exploración de los asuntos, temas y sensaciones que nos interesan. La elección del nombre nace de la necesidad de acercar al público las propuestas conceptuales.Hace referencia a un alimento que se toma en nuestro país como aperitivo con unas cervezas o vinos-algo agradable y en cierto modo intrascendente-pero que deja un fuerte sabor en la garganta y en el estómago. Tomar torreznos es en principio algo agradable, pero más tarde no se olvida. Se puede decir que es uno de los ejes de la manera de trabajar de Los Torreznos: la paradoja irónica: lo sencillo acaba generando cierto malestar difícil de definir. Siempre hay una segunda lectura. Los Torreznos han generado trabajos de presencia, en cierto modo performativos, vídeo, insstal instalación, piezas sonoras, etc. “Trabajar con el público muy próximo siempre nos ha provocado entusiasmo”.

Más info: www.ebent.org 

eBent10 a NauEstruch.

eBent compleix 10 anys treballant per a la difusió de la performance. L’encontre internacional de fets performàtics, s’ha celebrat des de 2001 a diferents espais, tant de Barcelona com de Sabadell i de Madrid. Enguany eBent torna a L’Estruch els dies 19 i 20 de novembre, amb Nina Boas, Paco Nogales i Los Torreznos. Una mostra imprescindible de la performance que s’està fent a casa nostra i arreu del món. En aquesta edició la presència es revela aspecte fonamental dins d’aquesta pràctica artística. Una mostra de diferents maneres d’entendre-la. Des de la presència directa i contundent a la indirecta i subtil, passant per la presència mediada pels nous mitjans tecnològics. Poètica, irònica, crítica…

Nina Boas (Holanda), “Drawing, Installation, Performance”,

Divendres 19 de novembre, 19h.

El seu treball consisteix en vídeos, performances públiques/privades i dibuixos. El resultat d’aquest apropament multimèdia no genera projectes separats dins de mitjans de comunicació separats sinó que estan connectats de prop l’un a l’altre: reflecteixen sobre el mateix contingut i sobre les qualitats intrínseques dels mitjans de comunicació mateixos. En les seves performances utilitza projeccions de vídeo a les quals respón físicament. En el seu treball, el dibuix, vídeo i performance estan molt properament connectats, formant part del mateix procés. Els dibuixos poden ser el punt de partida o el tancament d’un concepte específic i enmig del procés, permentent l’ús i intervenció de molts altres mitjans de comunicació, com la investigació d’una performance i/o un vídeo. Els temes que utilitza en el seu treball es relacionen amb construccions d’arquetips, rutines diàries, de gènere i relacions entre gent. Les històries es basen en la seva infantesa i descobriments personals.

Paco Nogales (Madrid) “Tóxico” (realoaded),

Dissabte 20 de novembre, 19h.

Paco Nogales aborda en el seu treball el rol de la masculinitat -basat en uns estereotips que no sempre són generalizables i contra els quals es rebel·la- i l’emocionalitat masculina, que la nostra societat sotmet a una implacable repressió. Altre dels temes que apareix a la seva obra és el del dolor i el dol. Per l’amplitud de la seva formació, és un performer d’una gran expressivitat, dotat d’un gest potent i unes accions que impacten l’espectador per la seva força. “Treballo els símbols i amb símbols. El vi és la sang i una galeta és una dona dòcil. El pa és el cos i un tronc d’arbre és la família, la tradició, la transmissió de l’esclavitud. A vegades vomito metres, metres i metres de cintes vermelles … a vegades son clavells el que vomito. El símbol és la gran conquista de l’ésser humà. El que ens permet ser i també saber que som, el que ens permet saber que deixarem de ser.”

Los Torreznos (Madrid) “El Cielo”,

Dissabte 20 de novembre, 20h.

Los Torreznos són una eina de comunicació sobre el social, el polític i els costums més arrelats. Treballen des de la realitat més directa, inclosa la familiar, traduïnt al llenguatge contamporani temes que formen part de la cotidianitat més absoluta. Los Torreznos es van crear el 2000. Els seus components són Rafael Lamata i Jaime Vallaure, que porten treballant junts des de 1992 en diferents projectes. Los Torreznos pretén ser un instrument senzill però rotund d’exploració dels assumptes, temes i sensacions que ens interessen. L’elecció del nom neix de la necessitat d’apropar al public les propostes conceptuals. Fa referència a un aliment que es pren en el nostre país com a aperitiu amb unes cerveses o vins -quelcom agradable i en certa manera intrascendent- però que deixa un fort sabor a la gola i a l’estòmac. Prendre torreznos és en principi una cosa agradable, però més tard no s’oblida. Es pot dir que és un dels eixos de la manera de treballar de Los Torreznos: la paradoxa irònica: allò senzill acaba generant cert malestar difícil de definir. Sempre hi ha una segona lectura. Los Torreznos han generat treballs de presència, en certa manera performatius, vídeo, insstal·lació, peces sonores, etc. “Treballar amb el públic molt pròxim sempre ens ha provocat entusiasme”.

Mes info: www.ebent.org

MANTEL al óleo. COORDENADAS DE CONSUMO. 

Instalación pictórica y de vídeo en el que el asistente será considerado “Miembro de inauguración” a la llegada al abrevadero inaugural y se incluirá dentro de su perímetro limitado de luz y alimentación, con la mayor antelación posible. El lienzo pintado al óleo se presenta a modo de antigua pátina, pertenece al universo mítico de lo clásico. El color craquelado artificialmente representa una escenificación de aquel tiempo prolongado; se manifiestan los cientos de veces que la tela se habría plegado y guardado después de comer y vuelto a poner en la mesa. El consumo presente inaugura resonancias de unos recuerdos. La inauguración la transformación de la tela, manto que después de cada comida volvería a la pared como objeto artístico, comparte las dicotomías, pasado / presente. Nuestra relación existencial más compleja, presencia y ausencia en el perímetro de un foco de luz, foto, comida, pasado, la identificación cotidiana con las necesidades materiales y estéticas, efímeras y permanentes, individuales y sociales, angustiosas y placenteras. Y por si existe, la suma de sus sentidos.

Daniel Yacubovich, nacido aa la Argentina en 1954, emigró a Israel en 1963 y desde 1982 reside en Barcelona. Realizó estudios de pintura y escultura con los artistas: Moshe Rozental, y Osvaldo Romberg. Cursó Historia del arte contemporánea en la Universidad abierta de Tel Aviv, es Diplomado en Diseño Gráfico por Technion Tel Aviv, especialidad ilustración, con el il. Ilustrador Dani Kerman. Ha realizado diseños de telas para la industria textil de España, Cataluña y Francia. Expone, escribe y realiza intervenciones y exposiciones en museos, festivales de arte y galerías. Sus obras han sido adquiridas por el Museo de Arte Contemporáneo de Haifa, por el Museo Ilana Gur de Tel Aviv Yafo, y para coleccionistas particulares en Barcelona, ​​Nueva York, París, Toulouse y Tel Aviv. Ha expuesto y comercializado sillas y juegos articulados en la Fundación Miró, en las Galerías Antonio de Barnola, en el Principal Montcada ala galería Setba, en la Galería MX Espai y en la sala Vinçon. Ejerce la docencia desde el año 1989 en la ESDI de las asignaturas Taller de forma y color y Taller de experimentación proyectual.

Con la colaboración de:

Likens Studio: Ivan Merino – Pastelería Sabadell: Carlos Merino – Apoyo Audiovisual: Pau Puig – Pey Comas – Salvador Limonero: ESDI.

MANTELES AL ÓLEO. COORDENADAS DE CONSUMO.

Instal·lació pictòrica i de vídeo en què l’assistent serà considerat “Miembro de inauguración” a l’arriba a l’abeurador inaugural i s’inclourà dins del seu perímetre limitat de llum i alimentació, amb la major antelació possible. El llenç pintat a l’oli es presenta a mode d’antiga pàtina, pertany a l’univers mític d’allò clàssic. El color craquelat artificialment representa una escenificació d’aquell temps prolongat; s’hi manifesten els centenars de vegades que la tela s’hauria plegat i guardat després de dinar i tornat a posar a la taula. El consum present inaugura ressonàncies d’uns records. La inauguració la transformació de la tela, mantell que després de cada àpat tornaria a la paret com a objecte artístic, comparteix les dicotomies, passat/present. La nostra relació existencial més complexa, presència i absència en el perímetre d’un focus de llum, foto, menjar, passat, la identificació quotidiana amb les necessitats materials i estètiques, efímeres i permanents, individuals i socials, angoixants i plaents. I per si existeix, la suma dels seus sentits.

Daniel Yacubovich, nascut a a l’Argentina l’any 1954, va emigrar a Israel l’any 1963 i des de 1982 resideix a Barcelona. Va realitzar estudis de pintura i escultura amb els artistes: Moshe Rozentalis, i Osvaldo Romberg. Va cursar Història de l’art contemporània a la Universitat oberta de Tel Aviv; és Diplomat en Disseny Gràfic pel Technion Tel Aviv, especialitat il.lustració, amb l’il.lustrador Dani Kerman. Ha realitzat dissenys de teles per a la indústria tèxtil d’Espanya, Catalunya i França. Exposa, escriu i realitza intervencions i exposicions a museus, festivals d’art i galeries. Les seves obres han estat adquirides pel Museu d’Art Contemporani de Haifa, pel Museu Ilana Gur de Tel Aviv Yafo, i per col.leccionistes particulars a Barcelona, Nova York, Paris, Toulouse i Tel Aviv. Ha exposat i comercialitzat cadires i jocs articulats a la Fundació Miró, a les Galeries Antonio de Barnola, al Principal Montcada ala galeria Setba, a la Galeria MX Espai i a la sala Vinçon. Exerceix la docència des de l’any 1989 a l’ESDI de les assignatures Taller de forma i color i Taller d’experimentació projectual.

Amb la col·laboració de:

Liken Studio: Ivan Merino – Pastisseria Sabadell: Carlos Merino – Suport Audiovisual: Pau Puig – Pey Comas – Salvador Limonero: ESDI.

“¿POR QUÉ TUVISTE QUE TOCAR EL PIANO CON LA CABEZA?” És una acció sonora definida com a “peça-enigma”, totalment autoreferencial, construïda amb retalls sònics, visuals i fonètics de la meva vida recollits des de principis d’octubre d’aquest any, el 2010. És una “peça-enigma” perquè ningú (ni jo mateix) no sap gaire bé el que ha passat.

Rubén Barroso va néixer a Sevilla l’any 1964. Artista d’acció, comissari i gestor de projectes d’art i cultura contemporània. Director de Contenedores, mostra internacional d’art d’acció de Sevilla, que el 2010 ha arribat a la 10a edició. Director de Sierra centro de arte, espai de produccions i investigació artística intermèdia en l’entorn natural de la serra de Huelva.

Ha comissariat nombroses exposicions, actes, cicles, espais… i dirigit projectes d’investigació al voltant de les pràctiques performatives. Ha realitzat i organitzat nombroses conferències, cicles, debats… com també ha impartit tallers i laboratoris d’art intermèdia. Com a artista ha fet més de 100 accions a diferents espacis, centres d’art, esdeveniments… des de 1997.

“¿POR QUÉ TUVISTE QUE TOCAR EL PIANO CON LA CABEZA?” Es una acción sonora definida como “pieza-enigma”, totalmente autorreferencial, construida con retazos sónicos, visuales y fonéticos de mi vida recogidos desde principios de octubre de este año, en 2010. Es una “pieza-enigma” para que nadie (ni yo mismo) no sabe muy bien lo que ha pasado.

Rubén Barroso nació en Sevilla en 1964. Artista de acción, comisario y gestor de proyectos de arte y cultura contemporánea. Director de Contenedores, muestra internacional de arte de acción de Sevilla, que en 2010 ha llegado a la 10 ª edición.Director de Sierra centro de arte, espacio de producciones e investigación artística intermedia en el entorno natural de la sierra de Huelva.

Ha comisariado numerosas exposiciones, actos, ciclos, espacios … y dirigido proyectos de investigación en torno a las prácticas performativas. Ha realizado y organizado numerosas conferencias, ciclos, debates … como también ha impartido talleres y laboratorios de arte intermedia. Como artista ha realizado más de 100 acciones en diferentes Espacios, centros de arte, eventos … desde 1997.

El plan de trabajo se concibe como ‘informe’ (el contexto es una materia primordial) y será el “work in progress ‘diario el que irá guiando los objetivos a asumir. Se plantea pues como un devenir, un desarrollo ‘proteico’, tomando este concepto en su acepción de mutación, cambio de aspecto o evolución de una idea. No nos interesa aquí el engaño o la interpretación que pueda evocar la figura de un ente siempre cambiante ‘, sino cuál es el mecanismo que le proporciona esta virtud. Es la ósmosis entre artistas y lugar de trabajo lo que cosificarà este experimento, siempre atentos los primeros a las sugerencias y recursos que proporcione el segundo.

Debido a su carácter de investigación, el trabajo toma la forma de un cuaderno de bitácora en el que quedan anotadas las reflexiones, ideas, sugerencias y acciones que van surgiendo a medida que nuestra estancia avanza y que se puede consultar en el sitio web que hemos creado para este propósito:

http://nau3.com

ACCNEO

Josep Domínguez y Jaime Aguirre colaboramos juntos desde el año 2006 bajo el nombre AccNeo-grupo. El proyecto que presentamos y con el que vamos haciendo toda una serie de trabajos que hibridan la acción performática y las nuevas tecnologías se llama incívicos y es proyecto residente en Can Xalant desde el año 2009 y en Ca l’Estruch en 2010.

El objetivo de este proyecto es la creación de contextos dentro de espacios físicos de control determinado (un almacén, un taller de artista, una sala expositiva …) que, entendido como un espacio de expresión El proyecto planteado para la estancia en Ca l’Estruch trata sobre la generación de un universo personal a partir del trabajo con los recursos que ofrezca un contexto específico: el taller 3 de NauEstruch.

El pla de treball es concebut com ‘informe’ (el context és una matèria primordial) i serà el ‘work in progress’ diari el que anirà guiant els objectius a assumir. Es planteja doncs com un esdevenir, un desenvolupament ‘proteic’, prenent aquest concepte en la seva accepció de mutació, canvi d’aspecte o evolució d’una idea. No ens interessa aquí l’engany o la interpretació que pugui evocar la figura d’un ‘ens sempre canviant’, sinó quin és el mecanisme que li proporciona aquesta virtut. És l’osmosi entre artistes i lloc de treball el que cosificarà aquest experiment, sempre atents els primers als suggeriments i recursos que proporcioni el segon.

Degut al seu caràcter d’investigació, el treball pren la forma d’un quadern de bitàcola en el qual resten anotades les reflexions, idees, suggeriments i accions que van sorgint a mesura que la nostra estada avança i que hom pot consultar en el lloc web que hem creat per a aquest propòsit:

http://nau3.com

ACCNEO

Josep Domínguez i Jaume Aguirre col·laborem plegats des de l’any 2006 sota el nom AccNeo-grup. El projecte que presentem i amb el qual anem fent tot un seguit de treballs que hibriden l’acció performàtica i les noves tecnologies s’anomena Incívics i és projecte resident a Can Xalant des de l’any 2009 i a Ca l’Estruch el 2010.

L’objectiu d’aquest projecte és la creació de contexts dins espais físics de control determinat (un magatzem, un taller d’artista, una sala expositiva…) que, entès com un espai d’expressió El projecte plantejat per a l’estada a Ca l’Estruch tracta sobre la generació d’un univers personal a partir del treball amb els recursos que ofereixi un context específic: el taller 3 de NauEstruch.

Mi marco referencial es el arte de acción. Relaciono el arte de acción y la performance con un arte de protesta artística, que a menudo enfoco hacia el hecho lúdico. Me gusta mucho la performance low-fi, primitiva, sin sentido, abstracta.

Intenciones: Hacer cosas que se podrían llevar más allá pero que siempre se quedan a medio camino, como de algo precipitada, de acción inmediata nada mediatizada que a priori parece que no debe ser nada. Son acciones de nyigui-nyogui. Radicales pero apocados, radicales pero de poca monta. Entiendo mi creación como una actividad alejada de la creación de imágenes: la obra es la acción y el proceso en sí de la realización, donde me interesa mucho la participación del público, que se rompa la barrera y que se sientan parte de aquello, aunque sea por unos instantes.

Me interesa encaminarme hacia el arte de acción sin pretensiones estéticas, el arte en movimiento.

La acción consiste en cruzar los semáforos en rojo. Es una acción con participación.La calle es nuestra! No es una acción en contra de los semáforos. ¿Cuáles son nuestros límites?

Joan – Marc Batlle y Vives (Juan-Marc Llapispanc) (Barcelona, ​​1971)

joan-marc@batlle-vives.com

ÚLTIMAS ACCIONES:

2008: Acción “XII Pregón Alternatilla”: acción en la Rambla del Poblenou.

2008: Acción “Cualquier momento es bueno para el alboroto y los bramidos / encima chapa” (TOP’08).

2009: Colaboración “live dibujo” en un concierto de gospel y rumba de Sonia Moreno.

2009: Happening. Colaboración estable a la actividad del Santo Pollo, organizada por la Colla de diablos del Poblenou. En la Plaza Prim, el cuarto sábado desde el lunes de Pascua.

2009: Acción “XIII Pregón Alternatilla”: acción en la Rambla del Poblenou.

2009: Acción “Patillapis vs. Llapispanc. Ya manchado de rojo “(TOP’09).

2009: Acción “Contenedor blanco y bastidor oscuro”. Festival Bopart’09, Barcelona.

2010: Taller de dibujo y acción, y presentación performática dentro de la exposición “El espacio del intento”. Can Felipa.

2010: Acción happening “Y el piano acompañará la maraca, etc.” Y exposición.Centro Moral y Cultural del Poblenou, Barcelona.

2010: Acción “33 saltos sobre papel”. Swallow Gallery, Barcelona.

2010: Happening “San Pollo Millones de Millets”. “San Pollo 2010”. Barcelona.

2010: Acción inaugural “Larga vida a la muerte a la serigrafía (versión pergeñar)”.Exposición “Edición limitada”, Impaktes visuales, arte gallery. Sabadell.

2010: Acción participativa “El pozo del mundo”. Parque del centro.

2010: Pregón Alternatilla 2010, encadenamiento de acciones. Rambla del Poblenou.

2010: “Dejad que el polvo venga a mí, …” Acción intermitente y discontinua en el taller (TOP’10) La Escocesa.

2010: “Larga vida a la muerte a la serigrafía (versión pergeñar) segunda parte”.Clausura exposición “Edición limitada”. La escocesa.

El meu marc referencial és l’art d’acció. Relaciono l’art d’acció i la performance amb un art de protesta artística, que sovint enfoco cap al fet lúdic. M’agrada molt la performance low-fi, primitiva, sense sentit, abstracta.

Intencions: Fer coses que es podrien portar més enllà però que sempre es queden a mig camí, com d’una cosa precipitada, d’acció immediata gens mediatitzada que a priori sembla que no ha de ser res. Són accions de nyigui-nyogui. Radicals però apocats, radicals però de pa sucat amb oli. Entenc la meva creació com una activitat allunyada de la creació d’imatges: l’obra és l’acció i el procés en si de la realització, on m’interessa molt la participació del públic, que es trenqui la barrera i que se sentin part d’allò, ni que sigui per uns instants.

M’interessa encaminar-me cap a l’art d’acció sense pretensions estètiques, l’art en moviment.

L’acció consisteix en creuar els semàfors en vermell. És una acció amb participació. El carrer és nostre! No és una acció en contra dels semàfors. Quins són els nostres límits?

Joan – Marc Batlle i Vives (Joan-Marc Llapispanc) (Barcelona, 1971)

joan-marc@batlle-vives.com

DARRERES ACCIONS:

2008: Acció “XII Pregó alternatilles”: acció a la Rambla del Poblenou.

2008: Acció “Qualsevol moment és bo per a l’aldarulla i els bramuls /damunt fullola” (TOP’08).

2009: Col·laboració “live dibuix” en un concert de gospel i rumba de la Sonia Moreno.

2009: Happening. Col·laboració estable a l’activitat del Sant Pollastre, organitzada per la Colla de diables del Poblenou. A la Plaça Prim, el quart dissabte des del dilluns de Pasqua.

2009: Acció “XIII Pregó alternatilles”: acció a la Rambla del Poblenou.

2009: Acció “Patillapis vs. Llapispanc. Ja vaig tacat de vermell” (TOP’09).

2009: Acció “Contenidor blanc i bastidor fosc”. Festival Bopart’09, Barcelona.

2010: Taller de dibuix i acció, i presentació performàtica dins l’exposició “L’espai de l’intent”. Can Felipa.

2010: Acció happening “I el piano acompanyarà la maraca, etc.” i exposició. Centre Moral i Cultural del Poblenou, Barcelona.

2010: Acció“33 salts damunt paper”. Swallow Gallery, Barcelona.

2010: Happening “Sant Pollastre Milions de Millets”. “Sant Pollastre 2010”. Barcelona.

2010: Acció inaugural “Llarga vida a la mort a la serigrafia (versió engiponant)”. Exposició “Edició limitada”, Impaktes visuals, art gallery. Sabadell.

2010: Acció participativa ”El pou del món”. Parc del centre.

2010: Pregó Alternatilles 2010, encadenament d’accions. Rambla del Poblenou.

2010: “Deixeu que la pols vingui a mi, …” Acció intermitent i discontínua al taller (TOP’10) L’Escocesa.

2010: “Llarga vida a la mort a la serigrafia (versió engiponant) segona part”. Cloenda exposició “Edició limitada”. L’escocesa.

Se trata de un proyecto de performance que se desarrolla a partir de “la caída”. La primera caída la hago en mi estudio y la grabo en vídeo. Se trata de una caída controlada, siguiendo una técnica teatral que me fascina cuando la veo repetida: caer y levantarse, en una serie continua, en un desplazamiento. Caer y levantarse a diferentes lugares en diferentes momentos. Se trata de una acción simple, que me provoca una reflexión sobre mi práctica particular y sobre la teoría de la “acción” en general.

Hasta ahora mis performances eran generalmente determinadas en función del lugar o del momento vital. En la serie de “caídas” se trata de una acción, la misma acción que realizo en varios lugares “una acción en busca de contextos”.

Esencialmente la caída propicia un encuentro, un encuentro, un encontronazo con el lugar o lugares diversos, pero sobre todo con un público, con públicos diversos, por eso la parte principal de mi performance es una charla con la audiencia, una presentación, de videos de mis caídas.

Para esta presentación en la nave Estruch me preocupan dos cuestiones fundamentales:

1. Siendo, como es este, un proyecto conceptual, es totalmente necesaria su puesta en acción? No basta con la idea, en el hecho de ser pensado?

2. Será esta la última caída? Habrá otra?

Ángel Pastor (Barcelona, ​​1957), con formación de actor teatral y licenciado en Historia del Arte, se inicia en el arte de acción en contactar con la escena barcelonesa de La Acción, de una línea marcadamente conceptual y con estrecha relación con la poesía visual experimental. Utiliza la performance como un terreno movedizo, indefinible de experimentación dentro del arte, la comunicación ya veces la terapia. Ángel Pastor presenta su primera performance FUEGO en 1996, y desde entonces ha trabajado en toda clase de eventos (festivales, encuentros, galerías, clubs) en España, Europa y América. Desde 2004 fija su residencia en Cracovia (Polonia).

Ángel Pastor (Barcelona, ​​16 de octubre de 2010)

http://www.angelpastor.net/

http://www.mostowa2.net/angelpastor/caidas/index.html

Es tracta d’un projecte de performance que es desenvolupa a partir de “la caiguda”. La primera caiguda la faig al meu estudi i l’enregistro en vídeo. Es tracta d’una caiguda controlada, seguint una tècnica teatral que em fascina quan la veig repetida: caure i aixecar-se, en una sèrie contínua, en un desplaçament. Caure i aixecar-se a diferents llocs en diferents moments. Es tracta d’una acció simple, que em provoca una reflexió sobre la meva pràctica particular i sobre la teoria de l'”acció” en general.

Fins ara les meves performances eren generalment determinades en funció del lloc o del moment vital. A la sèrie de “caigudes” es tracta d’una acció, la mateixa acció que realitzo a diversos llocs “una acció a la recerca de contextos”.

Essencialment la caiguda propicia un encontre, una trobada, una topada amb el lloc o llocs diversos, però sobretot amb un públic, amb públics diversos, per això la part principal de la meva performance és una xerrada amb l’audiència, una presentació, de vídeos de les meves caigudes.

Per a aquesta presentació a la nau Estruch em preocupen dues qüestions fonamentals:

1. Essent, com és aquest, un projecte conceptual, és totalment necessària la seva posada en acció? No n’hi ha prou amb la idea, en el fet de ser pensat?

2. Serà aquesta la última caiguda? N’hi haurà una altra?

Àngel Pastor (Barcelona, 1957), amb formació d’actor teatral i llicenciat en Història de l’Art, s’inicia en l’art d’acció en contactar amb l’escena barcelonina de L’Acció, d’una línia marcadament conceptual i amb estreta relació amb la poesia visual experimental. Utilitza la performance com un terreny movedís, indefinible d’experimentació dintre de l’art, la comunicació i de vegades la teràpia. Àngel Pastor presenta la seva primera performance FOC el 1996, i des de llavors ha treballat en tota classe d’esdeveniments (festivals, trobades, galeries, clubs) a Espanya, Europa i Amèrica. Des de 2004 fixa la seva residència a Cracòvia (Polònia).

Àngel Pastor (Barcelona, 16 d’octubre de 2010)

http://www.angelpastor.net/

http://www.mostowa2.net/angelpastor/caidas/index.html

“(…) La Unión Europea puede ser considerada una de las regiones mundiales, en el sentido de que comprende una red de países adyacentes que comparten lazos culturales, económicos y políticos. (…) La emergencia de estos países puedepresagiar nuevas jerarquías lingüísticas (…) “. 

“(…) La movilidad fluctuante e incesante de la población, sin respetar ningún horario, sin domicilio fijo, el ser humano descubrirá una vida nómada (…).” 

La Nueva Babilonia es el nombre de la serie de performances que se llevarán a cabo diferentes días durante la duración de la exposición. La serie tratará temas como lenguas, estados, nacionalidades y movimientos sociales.

Helena Kotnik, nacida en 1986 en Girona, de familia sabadellense y pequeño origen austriaco. Estudió Bellas Artes en Barcelona y Viena, donde mantiene contacto. Su obra comprende básicamente la performance y el dibujo. Las performances (trabajo que se muestra en el Estruch) suelen tratar temas relacionados la lengua y se visualizan en formato de discurso / conferencia, acompañadas siempre de un notebook. La mayoría de su trabajo ha sido llevado a cabo en Cataluña y en Viena.

 “(…) la Unió Europea pot ser considerada una de les regions mundials, en el sentit que comprèn una xarxa de països adjacents que comparteixen llaços culturals, econòmics i polítics. (…) l’emergència d’aquests països pot presagiar noves jerarquies lingüístiques (…)”.

“(…) La mobilitat fluctuant i incessant de la població, sense respectar cap horari, sense cap domicili fix, l’ésser humà descobrirà una vida nòmada (…).”

La Nova Babilònia és el nom de la sèrie de performances que es portaran a terme diferents dies durant la durada de l’exposició. La sèrie tractarà temes com llengües, estats, nacionalitats i moviments socials.

Helena Kotnik, nascuda el 1986 a Girona, de família sabadellenca i petit origen austríac. Va estudiar Belles Arts a Barcelona i a Viena, on manté contacte. La seva obra comprèn bàsicament la performance i el dibuix. Les performances (treball que es mostra a l’Estruch) acostumen a tractar temes relacionats la llengua i es visualitzen en format de discurs/conferència, acompanyades sempre d’un notebook. La majoria del seu treball ha estat portat a terme a Catalunya i a Viena.