Archive for EscenaEstruch

Acorde – SebasAcorde – Sebas

4 March, 2012 EscenaEstruch Comments Off on Acorde – SebasAcorde – Sebas

Sebas es el hombre-circo. En el espectáculo Acorde, él es la estrella absoluta, el creador de un universo íntimo en el que los trastos, la chatarra electrónica y los objetos más inverosímiles cobran vida gracias a las técnicas de circo y las del antiguo teatro de barraca. La manipulación de objetos, los malabares, las piruetas con monociclo y el teatro gestual se intercalan con la narración creando una atmósfera de estrambótica aventura. Como los antiguos juglares que iban de pueblo en pueblo ofreciendo su arte a quien quisiera disfrutar, Sebas —que comparte la autoría del montaje con el actor y director de teatro Christian Atanasio— llega con su cargamento de magia circense y reivindica que el objeto más cotidiano se puede transformar en pura fantasía si es tocado por las manos de un artistazo como lo es él. La improvisación y el contacto con el público aportan el elemento de sorpresa que todo artista callejero debe saber integrar. Original e irónico, el hombre-circo hace funcionar, como dice la crítica, “una máquina escénica simple y fascinante”.

Sebas és l’home circ. A l’espectacle Acorde, ell és l’estrella absoluta, el creador d’un univers íntim en el qual les andròmines, la ferralla electrònica i els objectes més inversemblants cobren vida gràcies a les tècniques de circ i les de l’antic teatre de barraca. La manipulació d’objectes, els malabars, les piruetes amb monocicle i el teatre gestual s’intercalen amb la narració creant una atmosfera d’estrambòtica aventura. Com els antics joglars, que anaven de poble en poble oferint el seu art a qui en volgués gaudir, Sebas —que comparteix l’autoria del muntatge amb l’actor i director de teatre Christian Atanasiu— arriba amb el seu carregament de màgia circense i reivindica que l’objecte més quotidià es pot transformar en pura fantasia si és tocat per les mans d’un artistàs com ho és ell. La improvisació i el contacte amb el públic aporten l’element de sorpresa que tot artista de carrer ha de saber integrar. Original i irònic, l’home circ fa funcionar, com diu la crítica, “una màquina escènica simple i fascinant”.

BUCHETTINO Societas Raffaelo SanzioBUCHETTINO Societas Raffaelo Sanzio

11 February, 2012 EscenaEstruch Comments Off on BUCHETTINO Societas Raffaelo SanzioBUCHETTINO Societas Raffaelo Sanzio

BUCHETTINO

La magia del teatro hace que las butacas desaparezcan y se conviertan una cincuentena de camas. El propio teatro desaparece porque se convierte en un cálido dormitorio con las paredes de madera, iluminado sólo por un hilo de luz. El público entra en la cámara y cuando todo el mundo está bien arropado entre las sábanas, empieza la función… El título de este especialísimo espectáculo es Buchettino y la compañía que ha tenido la brillante idea de convertir el cuento de Pulgarcito en un regalo mágico para todos los sentidos es la italiana Socìetas Raffaelo Sanzio. Adaptando el texto de Perrault, el espectáculo recrea la historia de Pulgarcito y lo hace tal y como se explican los cuentos a los niños: antes de acostarse. La voz de la narradora es la guía y, gracias a los efectos de sonido, la habitación de madera se transforma en una caja de resonancia de todo lo que va explicando. Desde fuera de la cámara, unos “ruidistas” procuran todo tipo de efectos y retornan al cuento la energía sonora que contiene. Fundada por Chiara Giudi i por Romeo y Claudia Castellucci, la compañía nació en 1981 con el objetivo de generar propuestas que apelen a los sentidos del espectador y no a su comprensión intelectual.

BUCHETTINO

La màgia del teatre fa que les butaques desapareguin i es converteixin en una cinquantena de llits. El mateix teatre desapareix perquè esdevé un càlid dormitori amb les parets de fusta, il·luminat només per un fil de llum. El públic entra dins la cambra i, quan tothom és ben acotxat entre els llençols, comença la funció… El títol d’aquest especialíssim espectacle és Buchettino i la companyia que ha tingut la brillant idea de convertir el conte del Polzet en un regal màgic per a tots els sentits és la italiana Socìetas Raffaelo Sanzio. Adaptant el text de Perrault, l’espectacle recrea la història d’en Polzet i ho fa tal i com s’han d’explicar els contes als infants: abans d’anar a dormir. La veu de la narradora és la guia i, gràcies als efectes de so, l’habitació de fusta es transforma en una caixa de ressonància de tot el que va explicant. Des de fora de la cambra, uns “sorollistes” procuren tota mena d’efectes i retornen al conte l’energia sonora que conté. Fundada per Chiara Giudi i per Romeo i Claudia Castellucci, la companyia va néixer el 1981 amb l’objectiu de generar propostes que apel·lin als sentits de l’espectador i no a la seva comprensió intel·lectual.

CAMBUYÓNCAMBUYÓN

11 February, 2012 EscenaEstruch Comments Off on CAMBUYÓNCAMBUYÓN

Cambuyón
“Se dice que lo primero que escuchamos antes de nacer es el latido del corazón de nuestra madre. Esta pulsación acompasada que nos acompañará el resto de nuestra vida, es la base que marca nuestra actividad diaria. El sentido del ritmo es absolutamente inherente al ser humano”. Cambuyón es un espectáculo interdisciplinar, nacido en torno a la idea del ritmo, que reúne a artistas del mundo del claqué, la percusión corporal, el hip-hop y otras disciplinas de danza íntimamente relacionadas con la percusión. Cambuyón se plantea como un viaje en barco, en el que navegan juntos ocho personajes procedentes de diferentes países y culturas. Una vez en alta mar, cada uno muestra a los demás su lugar de procedencia y, poco a poco, una nueva identidad irá apareciendo, como consecuencia del choque y la mezcla de culturas. La historia corrobora que sólo se evoluciona cuando hay intercambio: los ritmos africanos mezclados con los europeos hicieron surgir al claqué, al body music y la sand dance; y de los afroamericanos mezclados con afrocaribeños y latinos en el Bronx de los años setenta nació la cultura hip hop, extendida por todo el planeta.
Cambuyón
“Es diu que el primer que sentim abans de néixer és el batec del cor de la mare. Aquesta pulsació compassada que ens acompanyarà la resta de la nostra vida és la base que marca la nostra activitat diària. El sentit del ritme és absolutament inherent a l’ésser humà”. Cambuyón és un espectacle interdisciplinari, nascut a l’entorn de la idea del ritme, que aplega artistes del món del claqué, la percussió corporal, el hip-hop i altres disciplines de dansa íntimament relacionades amb la percussió. Cambuyón es planteja com un viatge en vaixell, en el qual naveguen plegats vuit personatges procedents de diferents països i cultures. Un cop a alta mar, cadascú mostra als altres el seu lloc de procedència i, a poc a poc, una nova identitat anirà apareixent, com a conseqüència del xoc i la barreja de cultures. La història corrobora que només s’evoluciona quan hi ha intercanvi: dels ritmes africans barrejats amb els europeus en van sorgir el claqué, el body music i la sand dance; i dels afroamericans barrejats amb afrocaribenys i llatins al Bronx dels anys setanta en va néixer la cultura hip-hop, estesa per tot el planeta.

Félix y Galatea Teatre de PonentFèlix i Galatea Teatre de Ponent

9 February, 2012 EscenaEstruch Comments Off on Félix y Galatea Teatre de PonentFèlix i Galatea Teatre de Ponent

Fèlix i Galatea
Galatea es bibliotecaria. Félix es vigilante nocturno. Un día, cuando la biblioteca cierra las puertas y todo el mundo ha ido, estas dos almas que casi ni se conocen, se convierten en amantes. En amantes de la palabra. Galatea y Félix son dos personajes contrarios –y también complementarios– que, a medida que van entrando en el juego de la poesía, se dejan llevar y se convierten en lo mismo que están leyendo. ¿Puede la poesía ser terapéutica? ¿Sirve para explicar lo que vivimos y lo que sentimos? ¿Es la última frontera, en tiempos en los que las trifulcas económicas se adueñan de casi todo? Félix y Galatea es un delicioso juego escénico, tejido con poemas clásicos de la literatura hispana; es un ejercicio curioso, sensible, divertido. La propuesta dramática de Jonay Roda consigue enternecer y encuentra el complemento perfecto en la dirección de Frederic Roda. Padre e hijo reverencian la poesía en un montaje que explora “el mejor lenguaje para el amor” y que cuenta con dos intérpretes llenos de encanto.Fèlix i Galatea
La Galatea és bibliotecària. El Fèlix és vigilant nocturn. Un dia, quan la biblioteca tanca les portes i tothom ha marxat, aquestes dues ànimes que gairebé ni es coneixen es converteixen en amants. En amants de la paraula. Galatea i Fèlix són dos personatges contraris —i també complementaris— que, a mesura que van entrant en el joc de la poesia, es deixen endur i es converteixen en allò mateix que estan llegint. Pot la poesia ser terapèutica? Serveix per explicar el que vivim i el que sentim? És l’última frontera, en temps en què les trifulgues econòmiques s’ensenyoreixen de gairebé tot? Fèlix i Galatea és un deliciós joc escènic, teixit amb poemes clàssics de la literatura hispana; és un exercici curiós, sensible, divertit. La proposta dramàtica de Jonay Roda aconsegueix entendrir i troba el complement perfecte en la direcció de Frederic Roda. Pare i fill reverencien la poesia en un muntatge que explora “el millor llenguatge per a l’amor” i que compta amb dos intèrprets plens d’encant.

I Festival de Cine de Terror de SabadellI Festival de Cinema de Terror de Sabadell

4 February, 2012 EscenaEstruch Comments Off on I Festival de Cine de Terror de SabadellI Festival de Cinema de Terror de Sabadell

Nit de terror
Si el miedo es la turbación del alma, el sentimiento de inquietud y la conmoción que se experimenta ante un peligro, ¿cómo puede ser que el ser humano disfrute de esta experiencia tan desagradable? Sea como fuere, la primera edición del Festival de Cine de Terror de Sabadell se propone hacer partícipe al público de este sufrimiento —en el buen sentido de la palabra, si es que lo tiene—. La programación la conformarán una selección de las mejores películas del género de los últimos años, la mayoría de las cuales son desconocidas por el gran público ya que no se han podido ver en las salas convencionales, sino que sólo se han proyectado en certámenes y festivales de prestigio en el ámbito del cine de terror. Una oportunidad única para pasarlo de miedo.Nit de terror
Si la por és el torbament de l’ànima, el sentiment d’inquietud i la commoció que s’experimenta davant un perill, com pot ser que l’ésser humà gaudeixi d’aquesta experiència tan desagradable? Sigui com sigui, la primera edició del Festival de Cinema de Terror de Sabadell es proposa fer partícip el públic d’aquest patiment —en el bon sentit de la paraula, si és que en té—. La programació la conformaran una tria de les millors pel·lícules del gènere dels últims anys, la majoria de les quals són desconegudes pel gran públic ja que no s’han pogut veure a les sales convencionals, sinó que només s’han projectat en certàmens i festivals de prestigi en l’àmbit del cinema de terror. Una oportunitat única per passar-s’ho de por.

AURORA 1 Vicenta Velkleta LandAURORA 1 Vicenta Velkleta Land

27 January, 2012 EscenaEstruch Comments Off on AURORA 1 Vicenta Velkleta LandAURORA 1 Vicenta Velkleta Land

Aurora 1 Vicenta Velkleta
Els colors vibren. Ressonen. Alliberen energia. Modulen emocions sense que ens n’adonem. Al capdavant de la companyia Vicenta Velkleta Land, la ballarina, actriu i coreògrafa barcelonina Azahara Madolell s’ha proposat saber què s’acciona en el cos i en la ment segons els colors que es mouen al seu entorn. Aurora1 és el títol del projecte, un viatge experimental a través de la llum per descobrir com ressona i varia en les persones quan actua la força del desig. “No escolto, ni veig el mateix, ni penso, ni parlo igual, en funció el color que utilitzo, de la llum que entra, de la seva intensitat”, afirma Madolell. Amb formació en teatre i dansa, Madolell ha participat en peces coreogràfiques com AuraHistérica, de Verónica Poblete, i en muntatges teatrals, com Clara S., basat en textos d’Elfriede Jelinek. Es defineix com una “actriu, ballarina… exploradora a la recerca i a l’encontre d’un llenguatge… aprenent paraules universals per intentar trobar la meva identitat… aquesta màgia que no em pertany”.Aurora 1 Vicenta Velkleta
Els colors vibren. Ressonen. Alliberen energia. Modulen emocions sense que ens n’adonem. Al capdavant de la companyia Vicenta Velkleta Land, la ballarina, actriu i coreògrafa barcelonina Azahara Madolell s’ha proposat saber què s’acciona en el cos i en la ment segons els colors que es mouen al seu entorn. Aurora1 és el títol del projecte, un viatge experimental a través de la llum per descobrir com ressona i varia en les persones quan actua la força del desig. “No escolto, ni veig el mateix, ni penso, ni parlo igual, en funció el color que utilitzo, de la llum que entra, de la seva intensitat”, afirma Madolell. Amb formació en teatre i dansa, Madolell ha participat en peces coreogràfiques com AuraHistérica, de Verónica Poblete, i en muntatges teatrals, com Clara S., basat en textos d’Elfriede Jelinek. Es defineix com una “actriu, ballarina… exploradora a la recerca i a l’encontre d’un llenguatge… aprenent paraules universals per intentar trobar la meva identitat… aquesta màgia que no em pertany”.

“Dits en joc”Dits en joc

23 December, 2011 EscenaEstruch Comments Off on “Dits en joc”Dits en joc

DITS EN JOC
Llega un nuevo jefe a la oficina, se llama señor Ribalta y es casi divino, a juzgar por las tres secretarias que se disponen a escribirle cartas, entregarle expedientes y/o a servirle el café. Pronto se establece una feroz competición entre ellas para conseguir los favores del jefe y los celos, la enemistad, las discusiones y les malas jugadas harán acto de presencia. El argumento de Dits en joc, obra escrita y dirigida por David Ribera, segrega un humor fresco, cargado de ironía, donde gesto y texto juegan en igualdad de condiciones. Pero eso no es todo, Ribera añade toques de thriller, porqué el gran protagonista ausente, el señor Ribalta, sufre un desgraciado accidente y se cae por las escaleras. ¿Cuál de las tres secretarias habrá dado el empujón fatal? El dedo de la justicia las señala… Dits en joc recibió el segundo Premio de Teatro Caixa Manlleu 2005 al mejor montaje.

DITS EN JOC
Arriba un nou cap a l’oficina, es diu senyor Ribalta i és gairebé diví, segons les tres secretàries que es disposen a escriure-li cartes, entregar-li expedients i/o servir-li el cafè. Ben aviat s’estableix una ferotge competició entre elles per aconseguir els favors del jefe i la gelosia, la enemistat, les discussions i les males passades faran acte de presència. L’argument de Dits en joc, obra escrita i dirigida per David Ribera, segrega amb un humor fresc, carregat d’ironia, on gest i text juguen en igualtat de condicions. Però això no és tot, Ribera hi afegeix tocs de thriller, perquè el gran protagonista absent, el senyor Ribalta, pateix un malaurat accident i cau per les escales. Quina de les tres secretàries haurà donat la empenta fatal? El dit de la justícia les assenyala… Dits en joc va rebre el segon premi de Teatre Caixa Manlleu 2005 al millor muntatge.

NO SÉ SI… Marta CarrascoNO SÉ SI… Marta Carrasco

16 December, 2011 EscenaEstruch Comments Off on NO SÉ SI… Marta CarrascoNO SÉ SI… Marta Carrasco

No sé si...
Emoción. No me puede faltar. Si no hay emoción no hago teatro… No salgo de casa si no hay emoción, confesaba la bailarina y coreógrafa Marta Carrasco al poeta y dramaturgo Roberto García de Mesa en una entrevista reciente. A lo largo de su dilatada trayectoria, Carrasco ha demostrado suficientemente su capacidad de darse al público creando montajes impactantes, desbordantes de energía, llenos de pasión. Al frente de su compañía ha firmado ocho espectáculos, todos ellos recibidos con el elogio unánime de la crítica, que siempre ha destacado su valentía. En No sé si…, Carrasco hilvana una historia sobre la duda, los mitos, la ternura, la fuerza y la necesidad de huir y lo hace a partir de la dramaturgia y el texto de García de Mesa.No sé si...
Emoció. No em pot faltar. Si no hi ha emoció no faig teatre… No surto de casa si no hi ha emoció, confessava la ballarina i coreògrafa Marta Carrasco al poeta i dramaturg Roberto García de Mesa en una entrevista recent. Al llarg de la seva dilatada trajectòria, Carrasco ha demostrat a bastament la seva capacitat de donar-se al públic creant muntatges impactants, desbordants d’energia, plens de passió. Al capdavant de la seva companyia ha signat vuit espectacles, tots rebuts amb l’elogi unànime de la crítica, que sempre ha destacat la seva valentia. A No sé si…, Carrasco enfila una història sobre el dubte, els mites, la tendresa, la força i la necessitat de fugir i ho fa a partir de la dramatúrgia i el text de García de Mesa.

ALAS EN LOS PIES Pepe HeviaALAS EN LOS PIES Pepe Hevia

3 December, 2011 EscenaEstruch Comments Off on ALAS EN LOS PIES Pepe HeviaALAS EN LOS PIES Pepe Hevia

Alas en los pies
La velocidad de la cual participamos, a la que nos vemos abocados, nos impide actos de reflexión, y el cuerpo se convierte en un simple vehículo y no en un sujeto desde el cual nos relacionamos con el ámbito del cual formamos parte. El coreógrafo y bailarín Pepe Hevia utiliza estas palabras a la hora de explicar el cómo y el porqué de su nueva pieza, titulada Alas en los pies. Porque lo que quiere es hacer un canto a la recuperación de los sentidos como una vía de acceso a la plenitud. Al cuerpo, dice, le han de crecer alas, se ha de deshacer del materialismo que lo engancha a la tierra para liberarse y volar. La pieza es un peldaño más de la larga escalera creativa que la compañía ha ido subiendo desde hace diecinueve años. Su proyecto se ha caracterizado por un intenso trabajo acerca del cuerpo, con un sello inconfundible que ha recibido el reconocimiento de crítica y público.

Alas en los pies
La velocitat de la qual participem, a la qual ens veiem abocats, ens impedeix actes de reflexió, i el cos esdevé un simple vehicle i no un subjecte des del qual ens relacionem amb l’àmbit del qual formem part. El coreògraf i ballarí Pepe Hevia fa servir aquestes paraules a l’hora d’explicar el com i el perquè de la seva nova peça, titulada Alas en los pies. Perquè el que vol és fer un cant a la recuperació dels sentits com a via d’accés a la plenitud. Al cos, diu, li han de créixer ales, s’ha de desfer del materialisme que l’enganxa a la terra per alliberar-se i volar. La peça és un graó més de la llarga escala creativa que la companyia ha anat pujant des de fa dinou anys. El seu projecte s’ha caracteritzat per un intens treball a l’entorn del cos, amb un segell inconfusible que ha rebut el reconeixement de crítica i públic.

CIRCO TEATRO MODERNOCIRC TEATRE MODERN

25 November, 2011 EscenaEstruch Comments Off on CIRCO TEATRO MODERNOCIRC TEATRE MODERN

No es un espectáculo. Circ Teatre Modern es mucho más: un viaje, una aventura, un mosaico poético, un diálogo con el público, un canto a la imaginación que habla de la superación de una manera próxima y original. Con una estética que recuerda el mundo austero de Alexander Calder y en el límite entre la instalación y le exhibición circense, la poética propuesta de Benet Jofre y Johnny Torres construye un universo mágico donde todo se desenvuelve harmoniosamente, en un baile de ruidos, barras y cuerdas. La misma concepción del espacio donde se desenvuelve es especial. Han creado una carpa desmontable en miniatura, que recuerda a un quiosco musical antiguo, y allí, bien protegido bajo el mágico caparazón, el público participa en las 14 acciones que Jofre y Torres han concebido. La suma de circo, teatro, infortunios y prodigiosa augura una velada fascinante donde el más difícil todavía casi nos toca.Circo teatro modernoCirc teatre modernNo és un espectacle. Circ Teatre Modern és molt més: un viatge, una aventura, un mosaic poètic, un diàleg amb el públic, un cant a la imaginació que parla de la superació d’una manera propera i original. Amb una estètica que recorda el món auster d’Alexander Calder i al límit entre la instalalació i l’exhibició circense, la poètica proposta de Benet Jofre i Johnny Torres construeix un univers màgic on tot rutlla harmoniosament, en un ball de sorolls, barres i cordes. La mateixa concepció de l’espai on es desenvolupa és especial. Han creat una carpa desmuntable en miniatura, que recorda un quiosc musical antic, i allí, ben protegit sota la màgica closca, el públic participa en les 14 accions que Jofre i Torres han concebut. La suma de circ, teatre, infortunis i prodigisa augura una vetllada fascinant on el més difícil encara gairebé ens toca.

« Older Entries   Recent Entries »