Leer en catalán
Vivim una doble crisi, la de l’espai públic i la de l’espai privat, entès aquest com tot el que passa en l’esfera domèstica, més que no en relació amb el mercat. L’espai públic cada vegada està més amenaçat, diversos són els factors que hi contribueixen: la turistificació de les ciutats, el disseny d’uns espais públics que afavoreixen el trànsit per al consum, però no per a la convivència o la cessió d’espais públics a empreses privades pel seu exercici econòmic privat, entre d’altres. L’espai privat també està fracturat, els desnonaments són la prova més evident de la violència consensuada, desposseïnt als ciutadans dels mínims béns comuns. L’espai privat funciona com un reflex del que passa a nivell públic. En el camp de l’energia cada vegada paguem un preu més alt per obtenir electricitat degut a la liberalització dels mercats energètics donant com a resultat la “pobresa energètica”; la privatització de l’aigua s’està cosint sobre la taula dels despatxos de la Generalitat; i la liberalització del sector de les telecomunicacions també ens ha portat a haver d’assumir unes despeses en tecnologia comunicativa desmesurades podent parlar, fins i tot, d’una bretxa digital. A tot això hauríem de sumar-hi l’alimentació, la pèrdua del mercat de proximitat i el consum de productes de més baixa qualitat, fins i tot perillosos per la salut.
Tant la crisi econòmica com la crisi de la política dels afectes que es viuen en l’esfera pública (tant a nivell local com global, amb el TTIP com una de les grans i amenaçants conseqüències), troben el seu micro-reflex en l’espai domèstic. Alhora, l’auge de l’economia del tercer sector basada en els serveis i el marc de capitalisme cognitiu en el qual ens movem, ha fet que s’hagin perdut bona part de les capacitats tècniques i cognitives que donaven als ciutadans una autonomia productiva. Actualment, estem completament sotmesos a la indústria i als mercats, som incapaços de convertir el “pensar per nosaltres mateixos” en un “fer per nosaltres mateixos”, les empreses i els governs instauren el marc i nosaltres ens movem en ell, ens distraiem en ell, riem i compartim en ell, ens hi asfixiem. Per això mateix el que s’ha de transformar no és el què, sinó el com, no la cosa, sinó el marc que engloba la cosa. El marc és el del capitalisme heredat de l’American Way of Life o el que és el mateix: l’homologació cultural de la qual parlava Pasolini, la monoforma que comentava Watkins, la nordamericanització de la vida quotidiana que han analitzat des de l’Escola de Frankfurt fins a Baudrillard. I això descriu només d’on venim, per entendre on estem caldria revisar tots els tractats d’economia financera i de capitalisme transnacional. Una forma de resistència és convertint la “home sweet home” d’aquest esclavitzador way of life i que, avui en dia, és un malson per a molts impossible de costejar, en una “home-made home”, apropiant-nos de les eines de producció per confeccionar un escenari flexible i dialògic de pràctiques domèstiques que funcionin com a micro-polítiques socials contra la domesticació institucional i institucionalitzada.
En el moment en què l’espai públic no inclou els debats de tot allò que té a veure amb l’esfera social i s’ha convertit en un espai privat a mans de les institucions i les corporacions/empreses (un autèntic “logorama”), l’espai privat ha de transformar-se. Aquest ja no serà mai més un espai privat, la casa privada ja no serà una “propietat exclusivament privada”, sinó un micro-espai articulat a partir dels intercanvis socials, culturals i materials necessaris per adherir-nos al món d’una forma més responsable, procreativa i política. Avui en dia es parla d’arquitectura progressiva, d’habitatge social, de cooperatives de vivenda, d’arquitectes de capçalera, fórmules mixtes (tant a nivell econòmic, com humà, com material) on la frontera entre allò públic i privat cada vegada estan més desdibuixades, però aquest cop en una retroalimentació positiva. De fet, es passa de parlar d’allò públic a parlar d’allò comunitari. Són projectes que entenen que la vivenda és molt més que una “propietat privada”, que la vivenda és l’enclavament físic que fa de intersecció entre l’espai públic i l’espai íntim dels individus, i que fer-nos responsables de casa nostra és també fer-nos més responsables del món que habitem en un camí d’anada i tornada. Aquesta projecció d’un mateix en la comunitat, aquest nou sentit de la responsabilitat compartida fa que allò que abans era merament “privat”, ara tingui una dimensió íntima i política reals, recuperant una política dels afectes en l’espai domèstic que molts havien perdut. Imaginem una “casa pragmàtico-afectiva” pensada per a complir amb aquesta funció de lloc íntim i de “micro-espai social” seguint les teories del DIY, de la “cultura del compartir” (en relació amb la producció transversal de coneixements –immaterialitat- i de recursos –materialitat-) i de la sostenibilitat medioambiental basada en el reciclatge i el decreixement. Imaginem una casa on tot això és possible, on tot i tothom és comú i singular. És una casa-obrador, és un espai comunitari, material i immaterial, de micro-política que trenca amb la lògica del capitalisme actual, posant-se en un nou marge, un marge que recentra els ciutadans per sobre de la institució i l’empresa. Les formes que adopten aquestes bases són moltes i molt variades, perquè la forma pensada, projectada i dialogada entre tots i totes supleix a la fórmula imposada.
L’espai privat es transforma i aquesta transformació s’escampa, afectant a l’espera pública, tant físicament com simbòlicament; i desborda els carrers i les places, els nervis de la ciutat, que encara romanen vius i memoriosos gràcies a les lluites veïnals i ciutadanes. Aquests ciutadans conformen la substància de l’opinió pública real, i aquesta Veu de veus, des del sentiment de coresponsabilitat, és un espai productor de legitimitat. Fa poc la sociòloga Saskia Sassen deia en una entrevista que en un futur proper les ciutat seran més importants que els Estats; de moment, els primers canvis polítics estan tenint lloc en l’àmbit dels municipalismes amb l’aparició i consolidació de partits polítics de base social. L’ombra de les polítiques de dretes i del TTIP és massa allargada i ho cobrirà tot, espai públic i espai privat, sinistrement indiferenciats en un depressiu logorama. La ciutat com un gran supermercat, la ciutadania com a mà d’obra esclava és una possibilitat massa clara. Per això mateix cal fer de tal manera que les micro-polítiques domèstiques i públiques es desenvolupin en paral·lel; només des d’aquesta acció paral·lela el món com a casa i la casa com a món poden ser habitables.
PRESENTACIÓ HILO-MENTAL (sesiones videológicas)
“LA GUERRA EN CASA”: POLÍTICAS DOMÉSTICAS
Sessió a càrrec de Lucía Egaña (artista), Félix Pérez-Hita (Hilo-mental), Arturo Bastón (Hilo-mental)
HILOMENTAL és un projecte de Félix Pérez-Hita i Arturo Bastón i en el qual han col·laborat gent com Eugeni Bonet, Raúl Minchinela, Mery Cuesta, David Carabén, Andrés Hispano, Lucas Quejido, Julia Morandeira, Reverendo Tedi KGB, Miguel Ángel Blanca, Isidor Fernández, Javier Calvo, Andreu Meixide i Marcel·lí Antúnez.
Es tracta d’enfilar, estirar el fil o principi de relació que és capaç de posar-nos a la cara i en pla-contrapla vídeos que a priori no tenen res a veure. Així doncs Hilomental és una sessió de ludopatia videogràfica, però també un exercici de reflexió sobre aquest mateix superàvit audiovisual, una mica com el flâneur de Benjamin que es passejava per la ciutat moderna capturant detalls, fragments, residus de la modernitat. Aquí rastregem detritus audiovisuals que a cada segon van repoblant la xarxa, material de baixa definició tècnica i de gran definició humana.
També es tracta de desmuntar la jerarquia mediàtica segons la qual els mitjans de comunicació i els crítics de cinema i televisió ens dicten què és important i què no, què val la pena i què, on posar l’atenció. Aquí l’atenció es posa a les aigües profundes i il·limitades d’internet on conviuen autors consagrats i autèntics amateurs compulsius. El que importa no és l’aura que es genera al voltant d’una obra vídeogràfica, sinó allò que ens ha cridat l’atenció, l’accident, el gest, la casuística…
Al final les imatges que ens donen els mass media (mitjans de comunicació de masses) són absolutament opaques, ideològicament, tècnicament i iconogràficament, són imatges fanàtiques i no només parlem del futbol, pensades per a l’esdeveniment mediàtic on ja no se sap on comença l’esdeveniment i on acaba el mitjà de comunicació (media). Per això, si volem analitzar la nostra època, més ens val centrar-nos en els grassroots media o mitjans de base, fins i tot d’una base tan caòtica i aleatòria com pot ser Youtube. Precisament les sessions ens donen un fil d’Ariadna, un sistema de relacions personal, que ens ajuda a fer una lectura d’aquest cúmul tectònic d’imatges i, alhora, ens permet riure una estona.
Totes les paraules ja estan creades, per tant, no cal crear-ne d’altres, només formular nous discursos a partir d’elles, que és el que deia Farocki respecte les imatges: si ja estan totes creades, perquè fer-ne més? L’important és rellegir el que hi ha, trobar el nostre propi “fil mental”.
Sessió realitzada el 07/02/15 http://www.lestruch.cat/nauestruch/#nauestruch385
