Sergio Oliveros Vega

Texto: Esteve Soler

Dirección: Joan Maria Segura Bernadas

Reparto : Dani Arrebola, Txell Botey i Xavi Idàñez

Producción: Teatre al detall

Tan sorprendente como encontrarse una manzana de tres metros de alto en medio del salón de casa es este montaje, encargo de la Beckett y que en tan solo dos años ha cosechado un gran prestigio internacional. Lo genial de esta joya es lo cuidado de cada pequeño detalle como el vestuario y la escenografía, esta ultima un verdadero placer para el espectador que ve como un amasijo de hierros fríos y grises cobran vida de una manera casi divina gracias a que los actores la usan con mimo para crear en cada una de las siete escenas un mundo aparte con solo unos movimientos finos, limpios y perfectamente coreografiados.

El texto, de un surrealismo sobrecogedor, abofetea al público convirtiéndolo en un masoquista voyeur entregado a la fantasía que se le presenta. Cada pequeña historia transmuta del drama a la comedia con una facilidad pasmosa gracias a tres actores con un talento innegable conectados entre si con la misma belleza de su coordinación y ensayo. El Texto de Esteve Soler es de teatro daliliano, es la consecución de momentos imposibles que solo la magia del espacio vacío es capaz de recrear.

Un punto que le da mas plasticidad a esta obra, es la inclusión de pequeños números de danza que demuestra el alto nivel de preparación de los tres actores que al final de la obra ademas montan una genial fiesta de despedida para el publico.

En definitiva una magnifica pieza gracias a la unión de un texto delicioso, una dirección muy acertada y tres talentosos actores.

Guió: Emilio Bujedo, Manu Pradas.

Actors: David García, Jose Malaguilla, Tony Medina, Manu Pradas

Teatreneu

La sempre agradable i necessària comèdia passa aquests dies per un dels seus pitjors moments gràcies a aquest col·lectiu que ha decidit dur a escena els pitjors acudits de la història de l’humor. Aquest grup d’actors, el qual ells mateixos defineixen com esperpèntic, no menteixen al presentar-se com un equip que bé podria procedir del la escola de teatre del Inem si existís, això faltant al respecte als cursos de l’atur que en aquests moments de crisi real estan sent la llum en l’horitzó per a molts.

Els personatges estereotipats i excessius en la seva caracterització conten un després d’altre acudits trivials i dolentíssims buscant en l’espectador una complicitat sense reflexió i basada en el pitjor humor castís i mediàtic. Aquesta colla intenta sobrepassar la línia del políticament correcte però es queda a les portes de la comèdia. Mes que una obra de teatre això sembla una exercici improvisació en unes colònies per a nens que han estat criats per un bombardeig d’informació televisiva carregada de notícies del cor. Ells mateixos, a l’iniciar l’espectacle adverteixen que no pretenen intel·lectualitats, i és cert; però una cosa és deixar les pretensions seudo-intel·lectuals per a fer un humor babau i altra tractar a l’espectador com si fos retrassat fent-li pagar per a rebre una tirallonga de gags molt vists, freturosos d’espurna, previsibles i un joc final amb el públic digne dels pitjors moments de l’animació de baix cost.

Per altra banda sorprèn d’aquests nois que paral·lelament a la seva proposta escènica duen un canal en internet (www.proscritos.tv) en el qual deixen veure un nivell de creativitat, reflexió i sensibilitat molt mes alt que l’ofert sobre les taules del la sala petita del Teatreneu. En definitiva l’exercici de comèdia que encara que ximple i buit fa riure, és molt menys recomanable que la seva pàgina web la qual si val la pena el seu seguiment.