Suicide Notes al Antic Teatre, L’obra ‘Suicide Notes’ està dirigida per Marc Caellas i David G. Torres

Regalar, per Reis, unes entrades per una obra de teatre que es titula Suicide Notes no sembla propi de l’esperit nadalenc que es fonamenta, a la nostra societat, en l’alegria de retrobar-nos i d’estar junts celebrant la vida. És un regal que pot ser, a més, molt malentès per la persona que el rep i que pot preguntar, ofesa: “Que em veus deprimida? Que potser vols que em suïcidi?”. O també: “Mira que ets raro… em convides a veure una obra sobre el suïcidi, quina cosa més macabra!”. I qui reaccionés així potser tindria raó en el cas d’una altra obra que tracti el suïcidi com s’acostuma a tractar en els mitjans de comunicació o en les tristíssimes històries de família. No és el cas, però, de Suicide Notes, dirigida per Marc Caellas i David G. Torres i que es pot veure a l’Antic Teatre del 9 al 12 de gener, una obra que és un veritable regal en el panorama sovint gris i previsible de les arts escèniques.

La vida ha d’aprendre de les arts, de la filosofia i la literatura, les quals no fan sinó pouar en la vida mateixa. És un cercle entre art i vida, un cercle no viciós, sinó virtuós. Sobre el suïcidi, doncs, podem aprendre de la famosa declaració d’Albert Camus que obre el seu assaig titulat El mite de Sísif (“Només hi ha un problema filosòfic veritablement seriós: el suïcidi”) o de l’escena de Vladimir i Estragó a Esperant Godot (“I què fem ara? / Esperar. / Sí, però mentre esperem? / I si ens pengem ?”) o dels Poemas para un suicidamiento de L. M. Panero; o també podem llegir i aprendre de moltes de les reflexions sobre el suïcidi que trobem en llibres recents: des de Ser o no ser, antologia de fragments filosòfics sobre el suïcidi al llarg de la història a cura d’Oriol Ponsatí-Murla, fins a El gesto absoluto de Santiago López-Petit, on s’analitza el cas de suïcidi d’un activista a partir de la noció filosòfica i política d’anomalia. Tots aquests exemples i molts més ens obren la porta per entendre el suïcidi des d’una perspectiva que evita el moralisme i ens fa pensar més profundament en què consisteix viure. Perquè només des del suïcidi aprenem a veure i viure la vida, per molt que ens costi acceptar-ho, com un acte voluntari.

‘Suicide Notes’ és llavors un brillant i colpidor experiment escènic, de gènere indefinit, que consisteix a recuperar les notes escrites per persones, poc o molt conegudes, just abans de suïcidar-se, i en escoltar-les col·lectivament

Suicide Notes és llavors un brillant i colpidor experiment escènic, de gènere indefinit, que consisteix a recuperar les notes escrites per persones, poc o molt conegudes, just abans de suïcidar-se, i en escoltar-les col·lectivament. Anem escoltant així les darreres paraules que ens van deixar per escrit aquelles i aquells que, uns moments més tard, s’absentarien d’aquest món per una decisió pensada, potser també podríem dir, per una decisió política. Paraules pòstumes que prenen força col·lectiva en aquesta obra i que compten amb música en directe. Al proppassat Festival TNT de Terrassa, es va presentar una primera versió d’aquesta obra amb la jove i ja grandiosa Laura Weissmahr, que també vam veure actuar a la controvertida obra Falsestuff en el TNC fa un temps, acompanyada de projeccions visuals i d’un músic polinstrumental, Dalmau Boada, de ritmes i tons exactes per a cada nota suïcidaria. Veu, música i projeccions que es combinaran també en la versió que es presentarà ara a l’Antic Teatre i que comptarà amb nous actrius i actors, Esteban Feune i Sara Vidal, acompanyats musicalment per M.O.N.K.

A Suicide Notes, amb commoció continguda, sentirem llavors les darreres paraules que ens va deixar en Kurt Cobain, Sid Vicious, Hunter S. Thompson, Wendy O’Williams, Mark Rothko, Edouard Levé, Virginia Woolf, Sylvia Plath, Annie Sexton, Bas Jan Ader (vídeo), Alejandra Pizarnik, Cesare Pavese, George Sanders, Vladimir Maiakovsi, Paul Lafargue (el gendre de Karl Marx!), Stefan Zweig, Chiara Fumai i Violeta Parra. Un panteó sovint oblidat de suïcidades i suïcidats de l’art, la literatura, el cinema, la música, dels quals aprenem el valor de la vida i de la mort amb paraules reposades, calmades, tal vegada argumentades i sovint amb una força poètica que fa plorar. Plorar per les veritats que destil·len sobre les nostres pròpies vides i misèries, no pel moralisme tràgic amb què els mitjans associen hipòcritament el suïcidi (“Ai, pobre! Estava molt deprimit” o “No ho hauria d’haver fet… sempre hi ha esperança”) per, tot just després, oblidar-lo com més aviat millor com a tabú social.

Perquè sobre el suïcidi s’ha escrit molt des de la psicologia, la filosofia i sociologia, i és un tema que ens toca malauradament a totes i tots, sigui quina sigui la nostra edat, el nostre gènere, la nostra raça o classe social. Perquè sobre el suïcidi encara hem d’escriure molt, sense actituds paternalistes, sense demonització ni glorificació, sinó com aquell acte que porta més enllà dels límits el cos, el món i la vida de la manera més radical. El suïcidi com un acte, doncs, que no pretén ser un gest sobirà davant la “incalculable” mort, tal com pensen alguns filòsofs, sinó potser un “gest absolut” (com deia també en López-Petit en el llibre ja citat) o una possibilitat sempre oberta i que és, per més que ens costi d’acceptar-ho, el que ens fa ser humans.