texto de Carles Sora Inter-Acción! Tecnologies digitals i arts escèniques en cat//cast//eng para revista nº 2 de antic teatre

———————————————————————————————————–
Carles Sora
Combina la docència com a professor de l’Àrea de Comunicació Interactiva de la UPF, la investigació com doctorant i col·laborador del grup d’investigació DigiDoc i l’activitat artística com a creador de projectes d’interacció en àmbits com el teatre, el videoart o la pedagogia.
Ha estat el coordinador del festival Artfutura. Ha exposat el seu treball en mostres i conferències internacionals i ha treballat programant aplicacions per artistes com Joan Fontcuberta o Jaume Xifra, entre d’altres.

CATALÀ

Carles Sora
Inter-Acción! Tecnologies digitals i arts escèniques

Aquell qui s’apropi a les arts en viu des de les tecnologies digitals, trobarà un context de creació generador d’estimulants i escenes orgàniques, però també un espai ple de fricció i clarobscur. I diem fricció perquè són moltes les reserves d’autors i programadors a incorporar i entendre l’excitació que aquestes tecnologies aporten a l’escena. Aquestes barreres són algunes vegades puerils, d’autors emmanillats al desinterès o al desconeixement, però moltes altres vegades són justificades per la dificultat d’ús que aquestes tecnologies generen en la seva producció, i majoritàriament, en la seva execució. Són variades les vegades a les que he assistit a un espectacle on l’aplicació informàtica que gestionava els mitjans, s’ha penjat, on ha estat necessari reiniciar, calibrar, esperar. I curiosament, la majoria de les vegades que ens trobem sota una situació com aquesta, reaccionem sempre sota la mirada impassible de qui espera el seu torn al forn. Al públic ens sembla normal, però hauria de ser així?

Prenem una mica de perspectiva: l’apropament de les tecnologies interactives a l’escena té una trajectòria de més de dues dècades. Podríem situar-lo no molt lluny de les primeres incursions del vídeo analògic dins l’escena més experimental del Nova York del anys setanta. Els treballs d’Alex Hay, Merce Cunningham o Robert Whitman van apropar la projecció de la imatge en moviment a l’escena. Amb això va arribar la reformul·lació de la morfologia de l’escena: projecció d’imatges capturades en directe produint plans fins abans no accessibles al ull de l’espectador, canvis en l’escriptura escènica, disposició de diferents plans temporals, canvis en l’acció de l’actor… Companyies pioneres com Palindrome, Troika Ranch o els no tan llunyans Konic Thtr o Marce·lí Antúnez porten més de vint anys lluitant en aquest fructífer context de creació tecnològica, creant aplicacions i dissenyant escenes interactives. Pot ser que no sigui molt accessible, però existeix un sòlid corpus de coneixements al voltant de les tecnologies interactives en l’escena. Un corpus sòlid d’aplicacions, de sensors, de processos, de protocols de comunicació, d’interacció amb els mitjans, de tècniques d’interacció…

Existint tota aquesta experiència acumulada i un suposat entusiasme social per aquest context com per a educar la nostra mirada, com és que els autors novells i algunes companyies de prestigi s’apropen i s’obcequen amb les mateixes dificultats que ja es van resoldre fa anys? Per què assistim una i una altra vegada a projectes escènics de semblança tecnològica i estètica? Per què seguim becant projectes «d’aproximació a les noves tecnologies» iguals en forma i contingut? Només veig dues respostes: o bé, sense saber-ho, hem consumit ja les possibilitats estètiques del mitjà (ho dubto), o bé, aquesta base de coneixement no és tan accessible com sembla.

Una fugaç mirada a les institucions locals que formen professionals de les arts escèniques aplicant tecnologies digitals és desesperançadora i ens apropa a la resposta correcta. Però també és desoladora la poca difusió i el tractament especulatiu que se li donen a aquestes pràctiques (fora dels seus particulars circuits), així com les poques investigacions fonamentals o els pocs centres de producció propers a aquest àmbit. Brindem per iniciatives com el nou laboratori Mediaestruch de Sabadell, per a que ajudi a fer visible aquesta base de coneixement. Donem-li a aquest corpus de coneixement accés al públic, als seus autors, als agents culturals i als comissaris per a que puguem seguir sumant i avançant.

Acción! La hibridació de les tecnologies interactives en l’escena teatral és, des de fa temps, una realitat. Siguem crítics, observadors i exigim productes artístics sòlids. No podem seguir reescrivint una realitat amb un pròleg de més de dues dècades ni acceptar les seves flaqueses com a part del procés d’experimentació i apropiació. Estem davant d’un àmbit experimentat. Siguem comprensibles amb les dificultats tecnològiques que envolten aquest context i apostem pels seus autors, pel nostre fructífer context local i fem-ho amb una mirada crítica.

CASTELLANO

Carles Sora
Inter-Acción! Tecnologías digitales y artes escénicas

Quien se acerque a las artes en vivo desde las tecnologías digitales encontrará un contexto de creación generador de estimulantes y orgánicas escenas pero también un espacio lleno de fricción y claroscuros. Y decimos fricción por que son muchas las reservas de autores y programadores a incorporar y entender la excitación que estas tecnologías aportan a la escena. Estas barreras son algunas veces pueriles, de autores maniatados al desinterés o al desconocimiento, pero muchas otras veces son justificadas por la dificultad de uso que estas tecnologías generan en su producción y mayormente en su ejecución. Son varias las veces que he asistido a un espectáculo donde la aplicación informática que gestionaba los medios se ha colgado, donde ha sido necesario reiniciar, calibrar, esperar. Y curiosamente la mayoría de las veces que nos encontramos bajo una situación como esta reaccionamos siempre bajo la impasible mirada de quien espera su turno en la panadería. A público nos parece normal, ¿pero debería ser así?

Tomemos un poco de perspectiva: el acercamiento de las tecnologías interactivas a la escena tiene una trayectoria de más de dos décadas. Podríamos situarlo no muy lejos de las primeras incursiones del video analógico en la escena más experimental del Nueva York de los años 70. Los trabajos de Alex Hay, Merce Cunningham o Robert Whitman acercaron la proyección de la imagen en movimiento a la escena. Con ésta llegó la reformulación de la morfología de la escena: proyección de imágenes capturadas en directo produciendo planos hasta entonces no accesibles al ojo del espectador, cambios en la escritura escénica, disposición de diferentes planos temporales, cambios en la acción actoral…Compañías pioneras como Palindrome, Troika Ranch, o los cercanos Konic Thtr o Marcel·lí Antúnez llevan más de veinte años lidiando en este fructífero contexto de creación tecnológica, creando aplicaciones y diseñando escenas interactivas. Puede que no sea muy accesible, pero existe un sólido corpus de conocimientos alrededor de las tecnologías interactivas en la escena. Un corpus sólido de aplicaciones, sensores, de procesos, de protocolos de comunicación, de interacción con los medios, de técnicas de interacción…

Existiendo toda esta experiencia acumulada y un supuesto entusiasmo social por este contexto como para educar nuestra mirada ¿cómo es que los autores noveles y algunas compañías de prestigio se acercan y se obcecan con las mismas dificultades que ya se resolvieron hace años? Por qué asistimos una y otra vez a proyectos escénicos de parecidos tecnológicos y estéticos? ¿Por qué seguimos becando proyectos de “aproximación a las nuevas tecnologías” iguales en forma y contenido? Sólo veo dos respuestas: o bien sin saberlo hemos ya consumido las posibilidades estéticas del medio (lo dudo), o bien esta base de conocimiento no es tan accesible como parece.

Una fugaz mirada a las instituciones locales que forman profesionales de las artes escénicas aplicando tecnologías digitales es desesperanzador y nos acerca a la respuesta correcta. Pero también es desoladora la poca difusión y el tratamiento especulativo que se le dan a estas prácticas (fuera de sus particulares circuitos), así como las pocas investigaciones fundamentadas o los pocos centros de producción cercanos a este ámbito. Brindemos por inciativas como el nuevo laboratorio Mediaestruch de Sabadell, para que ayude a hacer visible esta base de conocimiento. Démosle a este corpus de conocimiento acceso al público, a sus autores, a los agentes culturales y a los comisarios para que podamos seguir sumando y avanzando.

Acción! La hibridación de las tecnologías interactivas en la escena teatral es desde hace tiempo una realidad. Seamos críticos, observadores y exijamos productos artísticos sólidos. No podemos seguir reescribiendo una realidad con un prólogo de más de dos décadas ni aceptar sus flaquezas como parte del proceso de experimentación y apropiación. Estamos delante de un ámbito experimentado. Seamos comprensibles con las dificultades tecnológicas que rodean este contexto y apostemos por sus autores, por nuestro fructífero contexto local, y hagámoslo con una mirada crítica.

ENGLISH

Inter – Action! Digital technologies and the arts scene by Carles Sora

Whoever approaches the performing arts from a digital technology perspective will find a creative context to generate stimulating and functional works yet, at the same time, a space full of friction and dead-ends. Friction, because there are many reservations from writers and programmers to contend with, and we have to understand the nervousness that comes with bringing these technologies to the stage. At times these barriers are childish, stemming from the writer’s disinterest or ignorance, but in many cases they are justified due to the difficulty that using these technologies can generate in production and, even more so, in execution. A number of times I have assisted in a show where the technology supporting the media has collapsed and it has been necessary to restart, calibrate, wait. Curiously, the majority of times we find ourselves in a situation like this it seems as if we react in front of the impassive gaze of those waiting their turn at the bakery. To the audience this seems normal, but does it have to be this way?

Let’s take a little perspective: the relationship of interactive technologies and the stage has a history of over two decades. Its conception could be traced to the first forays into analog video in 1970s New York’s experimental scene. The work of Alex Hay, Merce Cunningham and Robert Whitman brought the projection of the moving image to the stage. With this arrived a rethinking of the morphology of the stage: the projection of images captured live producing shots until then inaccessible to the eye of the spectator, changes in writing for the stage, the availability of different planes of time, changes in the actual acting…. Pioneering companies such as Palindrome, Troika Ranch or, closer to home, Konic Thtr or Marcel·lí Antúnez, have been leading this fruitful field of creative technologies for more than 20 years, creating applications and designing interactive stages. While it may not be very accessible, a solid body of information about interactive technologies for the stage does exist. A solid body of applications, sensors, processes, communication protocols, interaction with the different media, techniques of interaction….

With all this accumulated experience and an assumed social enthusiasm for this type of work, how is it that innovative writers and some prestigious companies still come up against the same difficulties that were resolved years ago? Why do we see time and again stage projects with similar technologies and esthectics? Why do we continue awarding grants to projects ‘related to new technologies´ with the same form and content? I can only see two answers: either without knowing it we have already consumed all the esthectics possibilities of the medium (which I doubt), or this knowledge base is not as accessible as it appears.

A brief look at the local institutions for professionals artists of applied digital technologies is fairly dispiriting and leads us to the correct answer. However, equally devastating is how little these technologies permeate, and the notional attention that is given to these practices (outside their specific circles), as well as the fact that there are few in-depth investigations or production centres related to this field. We salute initiatives like the new laboratory in Sabadell, Mediaestruch, for its contribution to raising awareness of this knowledge base. Let’s give this body of knowledge to the public, its writers, cultural organisations and commissioners, so that we can continue adding to it and moving forward.

Action! The hybridization of interactive technologies on the theatre scene has been a reality for some time. We must be critical, observant, and demand solid artistic products. We cannot continue re-writing a reality with a prologue more than two decades old, neither can we accept its weaknesses as a part of the process of experimentation and appropriation. We are facing an experienced field. Let us be aware of the difficulties that surround this area and, in order to have a successful local scene, let’s support our writers, but do it with a critical eye.