Sobre educació, ara.

Sobre educació, ara.

– una reflexió sobre el projecte En Residència en el sistema educatiu actual –

M’agradaria començar aquesta reflexió amb el visionat del vídeo In my Language d’Amanda Baggs:

Traducció del text original:

La primera part d’aquest vídeo era en la meva llengua nativa. Molta gent ha assumit que quan parlo del fet que aquell és el meu llenguatge vol dir que cada part del vídeo ha de tenir un missatge simbòlic particular implícit dissenyat per tal de que la ment humana ho pugui interpretar. Però el meu llenguatge no es basa en dissenyar paraules o fins i tot símbols visuals perquè la gent els interpreti. Es tracta d’una conversa constant amb cada aspecte de l’entorn, reaccionant físicament a totes les parts del que m’envolta. En aquesta part del vídeo l’aigua no simbolitza res, estic simplement interactuant amb l’aigua mentre l’aigua interactua amb mi. Molt lluny de no tenir cap sentit, la manera amb la que amb moc és una resposta contínua a tot allò que està al meu voltant. Irònicament, la manera com em moc quan responc a tot el que m’envolta es descriu com “estar en un món propi”, en canvi si interactuo amb una quantitat molt més limitada de respostes i només reacciono a una part molt més limitada del meu entorn la gent diu que m’estic “obrint a una interacció veritable amb el món”. Jutgen la meva existència, consciència i personalitat en base a una petita i limitada part del món a la qual estic reaccionant. La manera en la que naturalment penso i reacciono a les coses es veu i es percep tan diferent dels conceptes estàndards o fins i tot la visualització que alguna gent no ho considera ni tan sols pensament, però és una manera de pensament per sí mateixa. De totes maneres, el pensament de la gent com jo només es pren seriosament si aprenem la vostra llengua, sense donar importància a com hem pensat o interactuat prèviament. Puc cantar amb el que m’envolta. És només quan escric alguna cosa en el vostre llenguatge que vosaltres us referiu a mi com algú que s’està comunicant. Oloro coses. Escolto coses. Sento coses. Tasto coses. Veig coses. No és suficient mirar, escoltar, tastar i olorar i sentir coses. Ho haig de fer a les coses adequades, com mirar un llibre i fracassar a fer-los fer la cosa equivocada, o sinó la gent dubte que sigui un ésser pensant. I la seva definició de pensament defineix la seva definició de personalitat de manera tan ridícula que dubten si sóc també una persona real. Honestament, m’agradaria saber quanta gent, si em trobéssiu pel carrer, creuríeu que he escrit això. Trobo molt interessant, per cert, que el fracàs d’aprendre el vostre llenguatge es veu com un dèficit, però el fracàs d’aprendre el meu llenguatge es veu tan natural que molta gent com jo se’ns descriu oficialment com gent misteriosa o enigmàtica enlloc d’admetre que son ells els que estan confosos, no la gent autista o altra gent amb discapacitat cognitiva que són inherentment confusos. Som vistos com persones no comunicatives si no parlem el llenguatge estàndard, però l’altra gent no se la considera no comunicativa si son tan inconscients amb la nostres pròpies llengües per pensar que no existeixen. Al final vull que sapigueu que això no té la intenció de ser un freak show voyeurista en el qual podeu veure la peculiar manera de funcionar d’una ment autista. Està pensat com una intensa declaració sobre l’existència i el valor de les múltiples i diferents maneres de pensar i interactuar en el món, on com a prop pots acostar-te a una d’elles de manera específica determina si ets considerada una persona real o un adult o una persona intel·ligent. I en un món on aquestes determinen si tens uns drets o no. Hi ha gent que està sent torturada, gent que està morint perquè no són considerades persones, perquè la seva manera de pensar és tan poc freqüent que no se les considera ni tan sols pensament. Només quan les múltiples formes de personalitat siguin reconegudes serà possible la justícia i els drets humans.

En aquest vídeo que acabem de veure es produeix una operació de reivindicació i legitimació d’una altra manera de comunicar-se i d’estar al món. Amanda Baggs ens desmunta el poder hegemònic de la paraula, deixant-nos quasi en ridícul i amb un sentiment estrany, ens fa replantejar els suposats privilegis com a ciutadans[1] d’un món occidental i desenvolupat. De fet, l’operació de desmuntatge que articula Baggs és quasi bé un terratrèmol als ciments de la cultura occidental, blanca i heteropatriarcal. Sí, amigues, hi ha altres maneres de comunicar-se, d’expressar-se i d’estar i participar d’aquest món, tot i que perquè en siguem conscients ens ho hagin d’explicar mitjançant la paraula.

Volia començar aquesta intervenció amb aquesta reflexió per tal d’obrir un debat entorn al sistema educatiu del qual estem participant. No tinc la intenció d’obrir un judici sobre què és bo o dolent d’aquest sistema. No. El que m’agradaria és poder reforçar un potencial ja existent per tal d’actualitzar l’educació a les idiosincràsies de cada persona que té una voluntat d’aprenentatge. Una voluntat inherent en tot ésser humà però que és relativament fàcil de bloquejar.

Abans de seguir reflexionant en els potencials de l’educació com a eina transformadora, vull compartir amb vosaltres un parell d’experiències que no són molt agradables però són ben reals i, per desgràcia, no pas aïllades, relacionades amb dues persones properes que estimo molt i que, per protegir-les, les mencionaré en aquest text com una noia i una noia.

L’any passat una noia de 15 anys va ingressar en un centre de trastorns psicològics per adolescents per seguir una teràpia per tal de superar un, aparent, intent de suïcidi. Feia temps que es feia talls als braços però, per sorpresa, no li donaven major importància, fins que un dels cops els talls van ser més aparatosos i una amiga, per sort, la va trobar als vestuaris on feia volei. El quadre familiar no era òptim i a l’escola li feien bullying, a més d’estar assumint una identitat sexual que socialment, encara ara, la margina per no encaixar en el model heterocèntric. Van ser uns mesos amb molta angoixa, com podreu comprendre, però que finalment, amb l’ajuda de moltes persones, hem aconseguit reconduir. Va tenir la sort de que una professora de l’escola li posés les coses fàcils per aprovar i poder finalment tancar l’etapa de l’ESO i poder començar, fa un mes i escatx, el batxillerat artístic. Al maig passat també vaig aconseguir que s’animés a anar a un espai de trobada per a joves creatius on desenvolupen tallers amb artistes convidats. Sembla que el llenguatge artístic la motiva a estudiar i a poder-se expressar i la seva actitud ha canviat molt positivament.

La segona experiència és més recent: es tracta d’una noia de 13 anys que ha entrat en una adolescència radical de la nit al dia. Ha passat de ser una noia que podia devorar-se un llibre en una tarda, treure tot excel·lents, molt afectuosa però amb poques amistats i molt tancada en sí mateixa, a descobrir l’amor, sortir per les nits amb els amics, fumar, saltar-se les classes o arribar tard i, per sorpresa de tots, a fer-se talls als braços. Com pot ser? Què està passant? A la pregunta de perquè ho fa respon per que li alleuja l’estrès i la pressió a l’institut. De moment aquesta història no té desenllaç com en el cas de l’altra noia. Just hi estem entrant i estem buscant la manera d’ajudar i reconduir aquesta actitud. [2]

Quan el Carles i la Marta[3] em van proposar de fer aquesta intervenció avui no tenia pas la intenció de compartir aquestes experiències. De fet, encara no coneixia la situació de la segona noia. Però després d’assabentar-me’n vaig decidir que les preguntes que sovint em venen al cap en relació a l’educació ara mateix no podien ser més pertinents i urgents: Quin tipus de sistema educatiu és aquest? Com podem estar educant a persones en un sistema que molt sovint ni el propi professorat pot defensar però que s’hi veu “obligat”? Quin tipus de sistema s’està implantant el qual s’oblida de que qui té davant són persones? Com abordar l’educació en una societat on ser competitiu, popular, sexy i mediàtic és més important que ser honest, sensible, reflexiu, pacient, crític, curiós i respectuós? Com podem estar parlant d’educació si el terme correcte seria adoctrinament? En quin moment s’ha perdut l’educació com a eina per motivar, inspirar, entendre, reflexionar, percebre, estimar, confiar en un mateix, obrir possibles, descobrir, generar interès, despertar l’esperit crític, jugar, i un llarg etcètera de verbs constructius?

Ahir es commemorava els 106 anys de l’assassinat de Ferrer i Guàrdia, pedagog llibertari, lluitador i fundador de l’Escola Moderna que de ben segur ja es feia preguntes semblants, tot i que el context en el que se les feia el va conduir a un final tràgic. El context actual no és el de fa 106 anys i per això hem de tenir el valor no només de formular preguntes sinó de proposar respostes.

Més enllà de posar noms als culpables, crec que com a persones que participem activament d’aquest món som responsables de produir un canvi necessari en com volem, no formar ni inculcar ni adoctrinar, sinó oferir eines que emancipin als estudiants mitjançant l’estimulació del pensament, a la reflexió, al qüestionament, a la recerca, al sentit crític i la investigació. Eines que ens ajudin a comprendre la multiplicitat de llenguatges per comunicar-nos i la multiplicitat de maneres de participar en aquesta vida. On el català, el castellà, l’anglès, les matemàtiques o la física no són més importants que altres llenguatges que operen en un camp més sensorial, afectiu o fins i tot filosòfic o conceptual. I on, per sobre de tot, estimar-se, respectar-se i saber-se estimat i respectat és allò més primordial i essencial.

Si em permeteu expressar un desig, us diria:

Desitjo una educació que posi el cos al centre de l’experiència d’aprenentatge. Que no perpetuï la dualitat cap i cos, en el que el cos és un simple mitjà de transport del cap. Unes aules actives i flexibles, on les matemàtiques i la química no es quedin en una idea abstracta que passa de la pissarra a través de la vista al cervell sinó que els conceptes es comprenguin mitjançant l’experiència física i emocional. Desitjo una educació on s’aprengui a partir de la diferència i la pluralitat, del diàleg i les relacions, de desenvolupar un esperit crític sobre el coneixement, de tocar-se i ser tocat, de saber el potencial que té cadascú i que aquest no és, ni ha de ser, el mateix; on allò estrany i avorrit seria trobar dues persones iguals que pensin el mateix; en unes aules on el gènere és fluït, on les veritats són temporals i mai absolutes, on cada alumne pugui descobrir el propi potencial i posar en pràctica la manera com vol participar en aquest món; on el professorat sigui més un guia que posa a disposició unes eines d’aprenentatge i que descobreix noves maneres en la pròpia pràctica pedagògica, establint diàlegs horitzontals amb els alumnes.

Quan desitjo això no em proposo canviar el món. No, a mi els herois fa temps que m’interessen ben poc. Però sí que m’ajuda a pensar com proposo la meva pràctica pedagògica en el meu dia a dia, quan tanco la porta de l’aula i m’adreço a un grup de persones que volen aprendre. Entenc la diferència de donar classes a uns estudis superiors on qui està allà és perquè així ho desitja i donar classes en un institut de secundària on qui està allà és perquè hi està obligat per la llei. Una obligació no és un contracte d’igualtat, més aviat el contrari. Però el sistema educatiu, tot i ser donat per una administració, permet una certa flexibilitat que és la que ha de saber jugar el professorat a l’entrar a l’aula. Entenc també que hi ha una situació de desgast i esgotament, però ens haurem de recordar en primera instància què ens va portar a fer el que fem i si fer el que fem és quelcom que ens motiva a seguir-ho fent. I per seguir fer el que fem hem de contemplar les relacions amb els altres. Mantenir la motivació un tot sol és una tasca força complexa, però mantenir-la en diàleg amb els companys de professió i amb les relacions que t’alimenten intel·lectualment i experiencialment és molt més fàcil i interessant. Al cap i a la fi, no oblidem que som éssers relacionals, no aïllats, i per tant som continuïtats interdependents amb els altres i allò altre.

El programa En Residència proposa una d’aquestes possibles relacions que motiven a re-pensar com fem el que fem, a inspirar-nos (i quan dic aquest –nos em refereixo no només a l’equip docent que hi participa sinó també als artistes implicats, als agents que ho coordinen i sobretot als alumnes que ho fan possible). Un programa educatiu i experimental com aquest ofereix una bombolla d’oxigen a aquesta comunitat implicada formada per professors, artistes, coordinadors, alumnes, i fins i tot m’atreviria a incloure als pares i mares que també es poden veure afectats a causa de l’ona expansiva que genera. I per sort, aquest programa no és un cas aïllat. Existeixen programes semblants a nivell nacional i internacional, tot i que no formin part dels currículums generals.

Just ahir llegia un article publicat a l’Australian Arts Forum al gener de 2015 de Frie Leysen, directora d’un dels festivals més importants d’arts a Bèlgica, on afirmava:         L’art ha de mostrar on fa mal a les nostres societats, al nostre món. Necessitem urgentment tornat a tenir el valor per recuperar aquest rol de pertorbadors o alteradors de nou. En aquesta cultura agradable, som tan amables d’acceptar missions que ens són donades però que no són nostres. Se’ns carrega a les nostres espatlles problemes que el món polític no pot resoldre per tal de que els resolguem. El racisme, la discriminació social, el fracàs del sistema educatiu, la intolerància… Per suposat que les arts han de lidiar amb aquests temes, però mai serem capaços de resoldre aquests problemes fonamentals. Ni ho hem de fer. Hem de tenir el valor de rebutjar aquestes missions.[4]

Després de llegir aquest text pensava: quin és el valor de situar un artista en residència en un institut de secundària? Doncs precisament el de recuperar aquest rol de pertorbador del que parla Leysen i introduir-lo en un context on és urgent i necessari re-pensar i re-articular uns valors i unes estratègies pedagògiques, no amb la voluntat de resoldre el problema sinó més aviat amb la destresa de mostrar on fa mal i poder plantejar altres maneres d’abordar-lo.

Fa temps que m’agrada dir que l’art és oferir la possibilitat de pensar d’una altra manera. Si una missió té l’artista en la societat crec que aquesta és una de possible o desitjable. Si més no aquesta va ser la missió que em vaig proposar jo l’any passat a l’IES Menéndez i Pelayo amb el grup de 15 alumnes i la complicitat del Julián, el professor de música que em va ajudar a dur-la a terme. I la missió no només, com he dit abans, era oferir la possibilitat de pensar d’una altra manera als 15 alumnes, sinó també a mi mateix –que de ben segur ho va aconseguir, i al Julián, i als companys de classe dels alumnes, i als altres professors que treballen al centre i a les mares i pares i germans dels alumnes i als seus amics fora del centre, i a les parelles dels professors i així en una petita i humil ona expansiva que mitjançant el diàleg i el fet de compartir les experiències provocava petits desplaçaments en el pensament quotidià.

Així doncs, no tinc pas la intenció de resoldre el problema del sistema educatiu amb el que dia a dia hem de lidiar, ni tampoc el problema del racisme, la discriminació, la violència, etc. Però sí que tinc la intenció de provocar possibles reflexions entorn al fet mateix d’educar, de la pràctica concreta que cadascú desenvolupa en el seu centre. Si una cosa hem de tenir clara és el privilegi que tenim de poder comptar amb un programa tant sòlid i experimental que permet situar una bomba molt potent en aquests centres, i només desitjo que aquesta bomba afectiva exploti de tal manera que ajudi a re-pensar la nostra tasca pedagògica.  Un artista en un centre educatiu pot tenir la capacitat d’ajudar a abordar aquests temes que ens preocupen mitjançant estratègies que van més enllà de la paraula. Estratègies afectives i sensibles que tenen el potencial d’obrir nous possibles en les relacions que ens importen.

Jo sempre dic que la dansa és una “tapadora” per treballar problemàtiques relacionals. I amb aquesta idea és amb la que vaig desenvolupar el projecte En Residència de l’any passat. Quan al març els hi vaig preguntar als alumnes què volien mostrar al Mercat de les Flors de tot el que havíem estat treballant durant el curs la resposta va ser clara: volem parlar del que ens preocupa. I què us preocupa? – vaig preguntar. Els hi vaig suggerir apuntar totes aquelles coses de les que volien parlar a la pissarra: bullying, racisme, violència de gènere, homosexualitat, micro-violències, discriminació, però també amor, amistat, família, llibertat. Aquests conceptes havien anat apareixent de manera “camuflada” en pràctiques que vam desenvolupar durant el curs amb mi o amb col·laboradors que vaig convidar per obrir-nos encara més a la multiplicitat de llenguatges. En el treball escènic que vam mostrar al Mercat es van treballar aquests conceptes de manera més o menys directa o literal a partir de les pràctiques físiques que havíem desenvolupat durant els mesos anteriors.

Per acabar, m’agradaria abandonar la paraula i mostrar-vos el vídeo que en Fito Conesa va editar recopilant el projecte En Residència 2014-15 a l’IES Menéndez i Pelayo.

TeenCell from Aimar Pérez Galí on Vimeo.

Aimar Pérez Galí

Barcelona, 14 d’octubre del 2015